Qui no s’ha trobat mai ningú a Gràcia o Sant Andreu defensant la seva identitat, per a molts quelcom que sobrepassa les fronteres de Barcelona. El novembre passat ja van demostrar per què ho diuen, omplint el Nou Sardenya per veure una victòria clara de l’Europa contra el Sant Andreu. Aquest diumenge, els andreuencs buscaran la revenja com a locals en un Narcís Sala ple a vessar. Efectivament, no és un partit més. Ho diuen els números: entrades esgotades i més de 6.000 persones a la grada. És l’altre derbi de Barcelona, el derbi del Pla de Barcelona. El Sant Andreu – Europa s’ha convertit en un símbol d’aquestes dues barriades, una manera de reivindicar aquell passat que va ser engolit per la gran Barcelona, el tarannà polític hereu del Corpus de Sang o de la Revolta de les Quintes. Ara bé, més enllà d’antigues reivindicacions, si el derbi continua viu és també per una rivalitat que no és històrica, però sí va camí de ser-ho.
Sant Andreu i Europa són pioners a Catalunya i l’Estat. Tots dos van gaudir la seva època daurada cap al 1920, coincidint amb la dictadura de Primo de Rivera. És l’època dels “grans estadis”, un moment en què la gent no podia expressar-se i, per tant, anava als camps per desfogar-se. L’Europa és qui més la va ‘gaudir’, competint colze a colze amb el FC Barcelona i superant en socis a l’Espanyol. Menys sort va tenir el Sant Andreu, que una mala ratxa de resultat el va allunyar de la primera divisió catalana –no existia la lliga espanyola– que tant va gaudir els anys 20. Tots dos van fent via, primer amb Primo de Rivera, després amb la república i fins i tot sobreviuen a la dictadura. I en aquestes èpoques, de rivalitat, cap ni una. Quan comencen, doncs, les diferències? El TOT Barcelona asseu a la tribuna del Narcís Sala en Xavier Vidal i en Jordi Petit, historiadors de Gràcia i Sant Andreu respectivament, per posar-hi llum.
Dos clubs amics
El tarannà social i polític de Gràcia i Sant Andreu és pràcticament el mateix. Dues poblacions annexionades a Barcelona el 1987, de classe obrera i majoritàriament catalanistes. I fins fa poc, amics futbolístics. Els historiadors recorden que Sant Andreu i Europa sempre s’havien “portat bé”. “L’any 1994 la primera jornada de Segona B, Europa-Llevant es juga al Narcís Sala”, diu fins i tot Vidal. En Jordi suma una altra anècdota a la causa: “Durant la dècada dels anys 1920, hi ha un jugador del Sant Andreu, Joan Coca, que demana diners per uns problemes familiars i l’Europa organitza partits pel seu compte per ajudar a la causa“. Aquells anys, diuen, hi havia les picabaralles “típiques del futbol”, però en cap cas es parlava del derbi en els termes d’ara.
És més, Europa i Sant Andreu sempre han tingut els seus propis rivals històrics. En el cas del Sant Andreu, “l’altre equip” sempre ha estat la Fabra i Coats, equip que jugava on ara hi ha el Club Natació Sant Andreu fins que el Barça va comprar-lo per convertir-lo en el seu filial. “El primer any encara quedava una mica de ‘pique’, però després el Barça se l’endú al Miniestadi i s’acaba tot, ens quedem sense rival”, diu l’historiador andreuenc. Per la seva banda, Vidal enumera una llarga llista de rivals en la que en cap cas surt el Sant Andreu. Es queda amb l’època contra el Sants dels anys 50. “Tot comença amb el fitxatge de l’entrenador italià Mario Anchisi pel Sants. Aquell Sants jugava d’escàndol i l’Europa el va fitxar l’any següent. Se’n va endur cinc o sis jugadors del Sants cap a l’Europa, cosa que no va fer gràcia a Sants. El meu avi va estar en aquells partits i em diu que mai ha viscut res com allò. Fins i tot els jugadors de l’Europa no es van atrevir a canviar-se al camp del Sants”, comenta el de Gràcia.
El punt d’inflexió
Els dos clubs continuen assemblant-se més del que un pot pensar. A la grada, els grups d’animació vinculen futbol i política i tots dos “comparteixen ideologia”: “A totes dues grades veuràs una estelada”, citen els historiadors. Com s’explica, doncs, que en clubs amb més de 120 anys d’història sense forats negres i simpaties compartides hi hagi hagut espai per aflorar una rivalitat esportiva de tal magnitud? Tots dos historiadors coincideixen que existeix un “punt d’inflexió” l’11 de novembre de 2007. Una data digna d’entrar a la Viquipèdia i clau per entendre aquesta rivalitat, que no és pas una històrica, sinó més aviat una cosa engendrada pel ‘millennials’.
El 2007 apareix una pancarta al Narcís Sala d’un llop vestit del Sant Andreu amb un ganivet que “amenaça” un porc de l’Europa. “Abans, amb prou feines hi havia una mica de rivalitat perquè uns són el poble i els altres la vila. Però fins llavors era molt anecdòtica i aquest fet ho canvia tot”, argumenta pel cantó gracienc, Xavier Vidal, que veu l’inici de tot plegat en “aquells fòrums” dels 2000 que van suposar l’embrió del que ara coneixem com a xarxes socials. “Aquell any es va anar escalfant l’ambient allà, i dels ordinadors va saltar a la grada, amb la famosa pancarta”, conclou.
A l’altra banda, el relat d’en Jordi Petit és si fa no fa el mateix. “L’Europa va trencar relacions”, recorda anys més tard. Després de la pancarta, que va centrar portades i titulars quan Sant Andreu i Europa no interessaven més que als seus aficionats, l’expresident del Barça i llavors màxim accionista del club andreuenc, Joan Gaspart, va trucar la directiva de l’Europa per disculpar-se. I l’Eskamot quatribarrat, el grup d’animació andreuenc –ara extingit– que va treure la pancarta, si bé va retreure als dirigents de l’Europa les seves declaracions posteriors, també es va defensar en un dels fòrums al·legant que el dibuix es feia en to “irònic” coincidint que el partit es jugava el dia de Sant Martí, dia de la tradicional matança del porc.
Malgrat aquests i altres intents de posar-hi pau, “després d’allò van venir tres o quatre anys sense bona sintonia entre directives”, recorda Petit. Anys que van servir per enfortir encara més la rivalitat. És més, per aquesta mala maror els clubs van deixar de jugar la Copa Barcelona, una competició a partit únic entre tots dos equips que es va fer entre 2004 i 2006. “El 2011 tot es va reconduir quan l’Europa va convidar el Sant Andreu al Trofeu Vila de Gràcia”, exposen els historiadors, que recorden que rere la tempesta sempre arriba la calma.
El boom social alimenta la rivalitat
La tensió de la dècada passada ha derivat en una història d’amor al futbol romàntic i d’identitats pròpies. Qui dies passa, any empeny. O en termes futbolístics, pilotada amunt i a seguir. Si les enganxades als fòrums dels anys 2000 són el naixement d’aquesta rivalitat, la polèmica del 2007 és l’adolescència i ara comença la maduresa. El partit de diumenge fa entrar la història de tots dos equips en una nova dimensió. Més de 6.000 persones ompliran el Narcís Sala i situaran Sant Andreu i Europa com els dos equips que lluiten contra el futbol modern, el futbol-negoci. Però també situa Gràcia i Sant Andreu com dos barris que mantenen una identitat pròpia en la Barcelona més internacional.
Asseguts al Narcís Sala, il·lusionats pel que ha de venir, els dos historiadors reconeixen que els clubs han revifat socialment, gràcies en part a l’impuls de la gent jove. Aquest fet, diuen, ha sumat gent entregada al club i a la causa i també, doncs, a la rivalitat. “Durant molts anys l’Europa ha viscut d’esquena a Gràcia. Es pensaven que per ser de l’Europa ho tenen tot fet a la Vila, i això no és així. Però la creació el 2013 dels Eskapulats i una nova mentalitat de la directiva ha obert el club a la vila”, resumeix Vidal. Al costat quadribarrat, Petit també celebra l’apropament del club al poble. Un club que uns empresaris brasilers van estar a punt de liquidar i que ara suma més de 3.000 socis. Tal com passa a Gràcia amb els Eskapulats, a Sant Andreu els Desperdicis han apropat gent jove al Sant Andreu. “És un grup com els del Rayo Vallecano i el Bilbao (Herri Norte Taldea i Bukaneros), implicats social i políticament, fet que empatitza amb molta gent jove”, explica.
Però n’hi ha més. Tots dos coincideixen que el jovent –i no tant jovent– ha tornat a camps com els del Sant Andreu i l’Europa farts de la deriva del futbol d’elit, ensorrats sota un entramat “empresarial” molt fort que en cert punt l’ha “desvirtuat”. “Per a nosaltres omplir el camp és notícia. Quantes persones van als camps de segona? A Girona, que ara està de moda, quan van pujar a segona hi anaven 500 socis“, diu Petit. “El que passarà diumenge és molt gran, és històric”. “Carai, digues quin altre espectacle esportiu a Barcelona congrega 6.000 aficionats!”, reafirma Vidal, convençut que si el Narcís Sala fos de 12.000 cadires, “també les ompliríem”. Fa deu anys potser amb mitja entrada venuda valia. Ara ja no.
