Nòmada des d’un inici, el Lima Horta ha aconseguit escalar fins a convertir-se en el màxim exponent del bàsquet femení a Barcelona. Sempre buscant l’estabilitat econòmica, sense estirar més el braç que la màniga i pidolant camps de bàsquet arreu del districte, el primer equip es manté a la segona divisió estatal. No n’hi ha cap altre millor. Tampoc el Barça, que recentment ha trencat l’aliança que tenia amb un equip de Sant Feliu. A primera hi han jugat equips de Sant Adrià i el Joventut de Badalona, però des del 2006 no n’hi ha cap de la capital. Així que la intenció del club hortenc és crear un projecte ambiciós que vagi més enllà del barri, que englobi tota la ciutat i situï Barcelona en el mapa de les millors del bàsquet. Però falta infraestructura.
El club pateix les febleses econòmiques del bàsquet femení, sense espònsors grans que permetin un salt qualitatiu general, i no té pista pròpia. Té 35 equips -entre els femenins i masculins- que juguen en sis pistes diferents; un pavelló municipal, tres de privats i dos patis d’escola. Tots els espais, llogats només unes hores. Una despesa de 110.000 euros anuals -només en lloguers- que estreny les finances del club. El Lima Horta va rebre una subvenció de la Generalitat per tenir el primer equip a la segona divisió i té una subvenció de 65.000 euros de l’Ajuntament, però no és suficient. “Evidentment, no tenir un espai propi és un hàndicap. Són molts diners destinats al lloguer de pistes, que només és una part de la despesa. Gastem molts diners en desplaçaments i 1.500 euros per partit entre àrbitres, que els has de pagar tu, el personal de la taula, l’ambulància…”, comenta al Tot Barcelona el coordinador del club, Jordi Faus.
Sense pavelló propi
L’entitat d’Horta, que s’ha presentat sense èxit dues vegades a la licitació de diferents espais, es va fer famós el 1992 en guanyar la loteria de Nadal. “Vam destinar 92.000 pessetes d’aquella època -uns 600.000 euros actuals- a pagar una reforma al pavelló de Mundet”, recorda Faus. Va ser una reforma celebrada però breu. “L’Ajuntament ens va convalidar uns anys de lloguer, però fins aquí”, continua explicant el directiu. L’estabilitat es va acabar anys després i la sensació que hi ha quedat és que “hem posat més diners nosaltres a la ciutat que la ciutat a nosaltres”.
“Entre l’estadi final, que seria tenir un pavelló propi, i el no-res d’ara hi ha un camí llarg de millores a què podem aspirar”, concreta. Parla d’esprémer al màxim els horaris dels espais que tenen o reorganitzar-ne els usos perquè totes les entitats estiguin satisfetes. L’últim recordatori és alhora un agraïment i un temor. “Els entrenadors saben que han de batallar amb plantilles llargues, perquè necessitem ingressos. I les escoles privades sempre s’hi han posat molt bé, el que ens ajuda a tenir espais. Però depenem de la seva voluntat, ningú sap què passarà si algun dia necessiten els seus espais i nosaltres ens quedem sense”, detalla el coordinador del club.
El primer equip rema a contracorrent
El problema amb les infraestructures no és només econòmic i logístic. També de mancances. “No complim els requisits que marca la federació per poder jugar a segona divisió. És cert que l’Ajuntament li va enviar una carta explicant que hi havia la intenció de posar-se al dia, però han passat tres temporades d’allò”, ressalta Faus. L’Ajuntament confirma al TOT que no hi ha hagut cap més moviment des d’aleshores. “No crec que la federació entri d’ofici, mira una mica cap a un altre costat, però és probable que si algun altre club de la lliga es queixa, aleshores sí que s’hi posi de debò”, detalla en Jordi Faus. El pavelló de Virolai, privat, on juga els seus partits el primer equip, té les cistelles penjades del sostre, no compta amb el seconder dalt la cistella, tampoc compleix l’aforament mínim i, malgrat semblar-ho, el terra no és parquet. Hi ha algun pavelló a la ciutat que sí que compleix els requisits, com el de Mundet, on van jugar a finals del segle passat, “però no en tenim la concessió i, per tant, no tenim dret a fer-lo servir”.
L’altre aspecte que frena el primer equip són les poques hores d’entrenament a la pista de joc. Només una de les quatre sessions són al pavelló de Virolai. “Sabem que per créixer i jugar a primera necessitem patrocinadors recurrents, però també poder entrenar millor”, assumeixen des del club. La capitana de l’equip, Núria Barrientos, assumeix que juguen amb “desavantatge” respecte a altres equips punters de la lliga. “Entrenem un dia a Sarrià, un altre dia al Carmel, amb un terç de la pista només, i el divendres abans del partit a Virolai. Fer-ho amb un terç de la pista et limita molt i desplaçar-te cada dia no és mateix que tenir un espai fix”, comenta al Tot Barcelona. La jugadora explica que només tenen un dia de gimnàs, el dia que entrenen al Carmel, i sentència: “Cada cop és més conegut, però cal recordar que les condicions l’esport femení i masculí continuen sent molt desiguals”.
Barrientos s’ha rumiat si continuar una temporada més o no a Horta, però finalment sumarà el seu quart any al club. “Tinc 25 anys, que és l’edat ideal per jugar a bàsquet, però segona divisió és una categoria molt competitiva i d’una exigència professional. Jo surto a les set del matí de casa i torno a les onze de la nit havent treballat i entrenat. Compaginar-ho tot és molt complicat”, detalla la jugadora. Parla de “vocació” i descriu el Lima Horta com “un club trampolí”. Un exemple és la Cristina Bermejo, que aquesta temporada va canviar Barcelona per Madrid, per anar a jugar al Leganés, i ha aconseguit l’ascens a la primera divisió. “Hi ha molts clubs que es fixen a veure què fa el Lima Horta”, diu la jugadora.
Però també hi ha perfils contraris. Jugadores amb capacitat i nivell per estar a la segona divisió, però no poden aguantar el ritme que això suposa. L’equip viatja a ciutats d’arreu de l’Estat pràcticament cada setmana. De dilluns a divendres, les jugades treballen, estudien i entrenen. I el cap de setmana fan moltes hores de carretera. “Viatges cada cap de setmana, pràcticament el perds, no pots fer res amb els amics, i l’endemà aixecat per anar de nou a treballar. Jo mateixa m’he estat pensant si comença a fer el sacrifici i hi ha moltes jugadores que potser prefereixen baixar de categoria, a un nivell menys exigent, per guanyar flexibilitat i tranquil·litat”, resumeix la capitana. Però alguna cosa hi haurà que compensi. “L’adrenalina, l’adrenalina de remuntar un partit, de fer-ho en grup, l’adrenalina de competir. No l’he trobat a cap altre lloc”, sentencia Barrientos.
