La gespa, ara ja actualitzada, del Narcís Sala veu desfilar per sobre seu una infinitat de jugadors, tant de la Unió Esportiva Sant Andreu, com dels visitants que visiten l’estadi amb la voluntat d’esgarrapar uns punts valuosíssims. Però un d’ells és especial, i això que l’ha vist centenars de vegades, tant de local com de visitant.
Una inconfusible cabellera, en altre temps negra totalment, i ara ja amb tons molt blancs, estirada per sobre dels 1,80 m i amb 33 anys segueix guiant els triomfs de la nau quadribarrada des de la seva posició de mitja punta o enllaç amb el davanter, un dels últims vestigis del futbol “antic”. Josué ‘Josu’ Rodriguez Giménez és un jugador especial, de qualitat i d’estètica, del ‘Noi de Gràcia’ al capità del Sant Andreu.
Inicis a Gràcia
Josu Rodríguez, natural de Gràcia va realitzar tota la seva etapa formativa al Club Esportiu Europa, lloc on va aprendre l’ofici del futbol, va créixer i es va formar com a futbolista. L’hàbil mitjapunta i extrem, sempre tan característic, ho tenia tot per convertir-se en un jugador històric al club gracienc, ja que va néixer just davant del Nou Sardenya, a l’antiga clínica Quirón, una història vital que podria crear una llegenda espectacular per a l’Europa.
De fet, el club li va dedicar una notícia a la seva pàgina web on explicava l’evolució de Josu al llarg de 13 anys de formació a l’Europa. El conte de fades, però, es va torçar quan el jugador va saltar al primer equip del conjunt escapulat, on va veure molt reduïda la seva presència a les alineacions i el temps de joc, un fet pel qual va marxar a jugar al Club Deportiu Masnou.
Malgrat la seva marxa, i posterior carrera al Sant Andreu, Josu, en declaracions al TOT Barcelona destaca que del club escapulat en guarda molts bons records i que “fa molt bé les coses des de la base i així ho està demostrant”. Això també ho destaca Ramon Gatell, actual entrenador de l’Europa, i una de les persones més properes a Josu en declaracions al TOT: “Cert que les coses no van anar com a ell li hagués agradat, però és on ha crescut, i també ha tret moltes amistats que ara continua tenint“.
Sant Andreu, una nova vida
Josu Rodríguez és ara el capità de la Unió Esportiva Sant Andreu, un lloc que l’ha acollit com a casa, i on ha passat, probablement, els moments més importants de la seva carrera esportiva. L’hàbil jugador ha viscut tres etapes vestint la samarreta quadribarrada, i com diu Antonio Pelegrín, company seu al Sant Andreu “és el club més important de la seva carrera, és un referent per als més petits del club i un ídol per a l’afició“.
Una afirmació que comparteix Josu: “Crec que amb els anys, he demostrat que soc un jugador que ho dona tot en el camp, em sortiran millor o pitjor les coses, però sempre intento donar-ho tot per l’escut. El Sant Andreu és el millor club on he estat, és casa meva. A vegades no li dono importància a tot el que he viscut aquí i el dia que no estigui vinculat ho recordaré. Soc molt feliç en aquest club”.
El Narcís Sala, la casa de la Unió Esportiva Sant Andreu, ha vist moltes jugades, accions, i gols del jugador quadribarrat, un lloc que Josu el defineix com a molt passional: “Crec que el Narcís Sala és un escenari diferent de la resta de camps del futbol català. La gent és del Sant Andreu i això es nota”.
Ramon Gatell destaca la importància de la figura de Josu per al club, i del club per a Josu, una relació recíproca: “És una referència, porta molts anys i el seu rendiment sempre és molt bo. És un dels capitans i un jugador important dins del vestidor. Per Josu el Sant Andreu no deixa de ser el club on ha fet més temporades com amateur, com he dit sempre ha tingut un rendiment alt i la gent del Sant Andreu se l’estima, així que penso que Josu se sent molt a gust dins del club”.
Pelegrín ha posat èmfasi en l’aspecte tan fonamental que desenvolupa Josu per al Sant Andreu: “Ja no sols en l’àmbit futbolístic i la seva qualitat com a jugador, que sempre és bo tenir-ho a l’equip sinó que, també pel que fa a la capitania, Josu és d’aquestes persones que fan que les coses sempre vagin millor en tots els aspectes“.
El futur de Josu al Sant Andreu encara està per escriure’s, l’hàbil jugador farà 34 anys i és un club amb un gran creixement, com així ho demostra la seva massa social que ja suma més de 3000 socis. Que li presentarà el futur a Josu ni ell mateix ho sap, però la visió a anys vista del jugador del Sant Andreu és aquesta: “el club està millorant molt i molt ràpid. Espero que estigui més a dalt. Personalment no ho sé… Ara faré 34 anys i em noto molt bé físicament… El que tinc clar és que vull seguir vinculat al món del futbol”.
De fet, Josu estaria molt content amb un fet en concret: “La veritat que he tingut la sort de viure moments molt màgics, potser diria que pujar a 1a RFEF seria una passada.
Els companys el defineixen
El jugador és conegut als camps de Catalunya i de la ciutat de Barcelona, en uns llocs odiat, i en altres admirat. No deixa indiferent ningú. Però més enllà del seu paper dins del camp, Josu és un tipus especial. El seu company a la Unió Esportiva Sant Andreu, i amb qui va coincidir a Terrassa, Antonio Pelegrín i el seu amic i soci Ramon Gatell guarden records i bones paraules cap a un jugador que, sens dubte, és totalment especial.
Gatell destaca el doctor Jekyll i Mr. Hyde de Josu: “Com a persona dins del camp… qui no el coneix és normal que caigui malament. Ho protesta tot, treu de lloc als seus rivals… li va la marxa. Fora del camp és un tros de pa, sempre busca el millor pels seus. És un tipus de la broma i fa que se l’apreciï”.
Els rituals abans del partit, tan habituals en el món del futbol, són moments de molta importància als vestuaris dels clubs, i com diu Antonio Pelegrín, Josu aprofita aquests moments per destensar els seus companys: “Quan formem una pinya per a fer el crit abans de sortir al camp diu coses com: ‘xavals, estigueu tranquils, si me la passeu tota l’estona guanyarem‘. O l’altre dia que no va poder estar per lesió va dir: ‘Avui costarà més guanyar perquè no estic jo en el camp, però confio en vosaltres va…'”
Sens dubte anècdotes d’un jugador que és fonamental tant dins, com fora del camp, i Pelegrín en guarda una, de molt especial, però que en aquell moment potser la visió dels dos jugadors seria diferent: “Farà cosa de 3 anys, vam viatjar a Formentera a jugar un partit de lliga i just abans d’agafar el ferri em vaig començar a posar molt nerviós perquè no trobava el meu bitllet. Van començar a pujar tots els meus companys i cos tècnic i jo veia em quedava allí a Eivissa, ja que seguia sense aparèixer el meu bitllet. Llavors el que se’m va ocórrer va ser intentar colar-me sense dir res perquè em feia vergonya dir que ho havia perdut. Això no va sortir bé, em van parar just abans d’entrar i des de dalt del ferri llavors vaig escoltar com s’estava pixant de riure el ‘malparit’ de Josu. I és que havia estat ell, el que m’havia agafat el bitllet i me l’havia amagat“.
1 
