És estiu i les competicions esportives d’àmbit internacional deixen en segon terme el que passa als clubs de futbol. L’atenció es desplaça a l’Eurocopa i més tard als Jocs Olímpics de París, curiosament, quan els despatxos dels clubs treuen més fum. El mercato de la primera divisió és el més llaminer, des d’un punt de vista mediàtic, però el futbol modest també mou fitxa, lluny dels focus, per intentar proeses esportives a partir del setembre. La temporada que s’ha acabat fa unes setmanes, els equips masculins del Sant Andreu i l’Europa han fregat l’ascens de categoria i cal una plantilla a l’altura de les circumstàncies. Són els dos principals exponents del futbol modest barceloní –els que juguen en una categoria més alta després del Barça i l’Espanyol– i fan mans i mànigues per ajuntar jugadors de prou nivell amb un pressupost petit.
El CE Europa pateix una de les fugues de talent més gran dels últims anys, amb l’adeu de set de deu titulars. Se sumen a la marxa de l’entrenador, Ignasi Senabre, l’arquitecte de l’èxit –va quedar-se a un partit de pujar a 1a RFEF, la tercera categoria del futbol espanyol–, que ha fitxat pel filial del RCD Espanyol. La UE Sant Andreu viu més tranquil·la; ha aconseguit mantenir gran part de la plantilla i l’entrenador, però també ha vist marxar alguns jugadors revelació. Renovar la plantilla no serà fàcil. El mercat principal d’aquests clubs és l’àrea metropolitana, prou poblada de futbolistes semiprofessionals però que compta amb les urpes enormes de Barça i Espanyol, que s’enduen gran part del talent. Ara bé, mirar més enllà és una quimera, perquè el preu dels lloguers obliga a apujar els salaris d’aquells jugadors que són de fora.
La competència afegida dels lloguers
El primer trimestre de 2024, el preu de lloguer mitjà a Sant Andreu ha estat de 957,5 euros (un 10% més que l’any anterior). A la Vila de Gràcia, el preu puja als 1.197,7 euros (+8%). I la mitjana a Barcelona és de 1.193 euros. D’aquí que la prioritat dels clubs sigui aconseguir jugadors “que no necessitin habitatge”. “La idea és que la seva residència habitual sigui relativament a prop del camp, perquè puguin venir a entrenar amb cotxe sense que això suposa una despesa gran. Tot això afectarà el contracte que voldran, o el contracte que els haurem d’oferir, i, si no, és impossible que acabin venint aquí”, explica des del Narcís Sala el director esportiu de la UE Sant Andreu, David Mordillo.
A Gràcia comparteixen la mateixa preocupació. El directiu de l’Europa Jacobo Ocharan remarca que l’equip gracienc “no té propietats” malgrat que molts jugadors “demanen un pis per venir a l’Europa”. “Es negocia tot, els viatges, les dietes… no és el mateix un jugador jove que un amb família, que no el faràs venir per menys de 2.000 euros perquè encara li costarà diners jugar. Tot suma i competir amb ciutats catalanes de menys de 50.000 habitants o altres de l’Estat és complicat“, remarca el directiu. Ocharan recorda casos de jugadors que han vingut des de Girona o Lleida cada dia a entrenar, però descarta anar més enllà “perquè un pis al costat del Nou Sardenya són més de mil euros”.
El Sant Andreu també ha tingut alguna excepció. Mordillo recorda la de Luis Martínez, un jugador fitxat de La Rioja que va viure durant una temporada a casa d’uns familiars de Calafell. “Va poder venir uns mesos i pujava i baixava cada dia a entrenar. És una situació complexa, però la vam poder entomar”, diu el director esportiu. En tot cas, en efecte, és una excepció. “Són jugadors que se’ns compliquen si venen clubs amb capacitat d’oferir condicions similars a les nostres, però a més hi afegeixen un pis. Igualar l’oferta suposarà incrementar moltíssim la quantitat, intentes fer tot el que pots, però a vegades es donen situacions que no pots fer-hi res”, diu Mordillo. Luis Martínez ha marxat a jugar a Avilés, on el lloguer és de 7,2 euros/m², segons Idealista. A Barcelona és de 22,1 euros/m². “Si un club pot fer una oferta amb un pis molt probablement s’endurà el jugador –afegeix Ocharan–. Les nostres baixes han marxat a equips de la mateixa categoria, no superiors, a Lleida, Logronyès…”.
La incertesa d’un possible ascens
El Sant Andreu i l’Europa saben que el repte es multiplica si finalment aconsegueixen l’ascens. Un fet que no preocupa el director esportiu andreuenc, que confia que els ingressos per patrocinis i drets audiovisuals “augmentin”. “S’hauria de destinar diners a aquesta idea, sense tornar-nos bojos, tampoc volem una plantilla amb 22 jugadors de fora”, diu Mordillo. En tot cas, l’exigència de la lliga augmenta a la 1a RFEF. Bé ho saben a Cornellà o Sabadell, amb dos clubs amb una història recent important que han baixat de categoria i ara competiran amb el Sant Andreu i l’Europa.
El director esportiu de la UE Cornellà, Gonzalo Riutort, explica al TOT Barcelona que a 1a RFEF –una categoria amb clubs professionals com ara el Màlaga o el Deportivo, amb un llegat històric de primera divisió– “no et pots tancar portes a portar gent de fora”. “El lloguer és un tema que es tenia en compte, però tampoc podies renunciar-ne. Buscàvem pisos per Martorell, Sant Boi o Viladecans, mai a Barcelona, i, així i tot, alguns jugadors han renunciat a venir-hi, perquè no els sortien els números”, comenta Riutort. En aquest context, l’aposta pels joves és una oportunitat, però, sobretot, gairebé és una necessitat. Riutort explica que és gairebé impossible “fitxar un jugador amb fills” i que, en canvi, l’atractiu de Barcelona en matèria d’oci o estudis –juntament amb la facilitat de poder compartir pis– fa que sigui més fàcil portar gent jove “perquè valoren altres coses més enllà de l’economia i les despeses”.
Si fa no fa, la situació de la UE Cornellà a la tercera categoria és la mateixa que ha hagut d’afrontar l’equip femení del CE Europa, que aquest any ha jugat a la segona categoria estatal, amb equips de nivell com l’Espanyol o el Deportivo de la Coruña i molts filials d’equips potents. Tot un repte per a un club amb pocs recursos. “Contra els filials de Barça, Altètics… és difícil, i dels equips de la nostra lliga –Múrcia, Càceres, Madrid CF– molts tenen el suport de la ciutat i el tema del pis garantit”, explica Ocheran. En el cas de l’Europa, la solució aquest any ha estat llogar un pis compartit per a tres jugadores. “Les jugadores del femení cobren la meitat que els masculins. Totes tenen una segona feina. Una diferència de 300 o 400 euros del lloguer, entre Barcelona i Albacete, per exemple, encara es nota més”, afegeix, remarcant la dificultat de confeccionar la plantilla del femení. L’Europa no va poder mantenir la categoria.
Les poques infraestructures, un sostre per als clubs?
En tot cas, Ocheran insisteix que el preu dels lloguers no és l’únic problema, sinó que també ho és “el preu del sòl”. “Pensa que més del 50% del pressupost de l’Europa prové de l’escola, i no tenim espai per créixer més. Tenim un sostre, que és el Nou Sardenya i el Camp de l’Àguila. Estan plens d’equips i ja no podem acollir més jugadors al futbol base”, detalla el directiu escapulat.
A Sant Andreu passa el mateix. Mordillo explica que el club ha tingut 600 peticions de prova per entrar al futbol base, però que molt pocs acabaran entrant-hi perquè el club ja es troba al límit d’uns 900 jugadors. La manca d’espais actuals i la dificultat de comprar nous equipaments els impedeix crear nous equips. “Al final, en això, tant l’Europa com nosaltres estem en una situació similar”, resumeix Mordillo. El ‘derbi de Barcelona’, com recentment s’ha batejat el Sant Andreu – Europa, ha fet créixer la rivalitat entre totes dues aficions, però la realitat del mercat, l’esportiu i el d’habitatge, recorda que no són tan lluny l’un de l’altre.
