L’última imatge pública de Joan Gaspart és banyant-se a la platja per a celebrar la lliga del Barça de Flick. Una imatge que parla per ella mateixa. Un empresari boig pel futbol, extravagant com ningú, que va arribar a dirigir el club més poderós de Catalunya i anys més tard va transformar la UE Sant Andreu. Va arribar al barri de rebot per “ajudar un amic” i s’hi va quedar pràcticament dues dècades. Encara al Barça, a rebuf aleshores de Josep Lluís Núñez, la seva primera missió a Sant Andreu va ser trobar un patrocinador gairebé d’amagat. Anys més tard, amb la conversió del club en societat anònima, Gaspart va convertir-se en el primer propietari quadribarrat.
Ja retirat del futbol, però no dels negocis, l’empresari cita el Tot Barcelona a l’hotel Avenida Palace a les 8:30 del matí. La promesa és parlar de la tornada al club de Natxo González -l’entrenador que va liderar el seu Sant Andreu- dotze anys després, però no tindrà problemes a recordar la “traïció” de Luís Figo ni a parlar d’algunes polèmiques que van eclipsar el final del seu projecte a Sant Andreu. Admet que es “despistava” i anava a les juntes amb un pin del Barça i recorda l’eliminatòria del 2010 contra el filial culer com un moment crític per al seu lideratge. Però ningú més que ell volia l’ascens del Sant Andreu, diu. Es va “apassionar” per la seva afició, l’estima i tornarà al Narcís Sala el dia que l’equip es jugui les garrofes. Però quan mori, reconeix, morirà “sent un culer empedreït”.
Com arriba un culer empedreït com vostè a presidir anys més tard la UE Sant Andreu?
Jo estava en aquella època de vicepresident de la Federació Catalana de Futbol, com a representant del Barça, i el president del Sant Andreu, un bon amic meu, em va demanar si el podia ajudar a buscar un espònsor. Jo sempre vaig tenir molta amistat amb Antonio Asensio, que era propietari d’El Periódico, i li vaig demanar si podia ajudar una mica el Sant Andreu. L’acord era per uns dos milions de pessetes. Em va dir que sí i durant una temporada el Sant Andreu va portar El Periódico a la samarreta, però els altres clubs catalans se li queixaven, perquè també volien que invertís en ells, i no vam poder allargar-ho en el temps. Vaig mirar de trobar un altre patrocionador, però no el vaig trobar i vaig injectar jo els diners.
En aquella època vostè encara era directiu del Barça.
Els primers anys era una ajuda gairebé anònima. Van demanar-me que fos directiu del Sant Andreu, però no podia perquè hi havia una llei que impedia ser-ne de dos clubs al mateix temps. Més tard, quan vaig deixar el Barça, sí que m’hi vaig involucrar més. Era un moment que l’equip estava molt a prop de jugar el play-off i pujar a Segona Divisió, però hi havia una llei de la Lliga que deia que per jugar a Segona A era obligatori que el club fos una Societat Anònima Esportiva. Els vaig proposar als socis fer el canvi i amb els diners que ja portava injectats vaig convertir-me en el màxim accionista del club.
El Sant Andreu ha recuperat, onze anys més tard, un dels millors entrenadors que va tenir vostè: Natxo González. En les primeres declaracions ha recordat l’eliminació contra la Ponferradina, l’any 2010. El club estava a un pas del futbol professional i va caure als penals, després de xutar-se’n 18. És el moment més cruel que recorda?
Gairebé que recordo més cruel l’eliminació contra el Lugo, uns anys abans. Hauríem hagut de pujar, perquè vam marcar pocs minuts abans del final. Però l’àrbitre incomprensiblement el va anul·lar. L’àrbitre, que després va pujar a Primera Divisió, quan arbitrava el Barça demanava parlar amb mi i jo m’hi negava perquè encara estava molt rancorós [Riu].
I anys més tard, el Sant Andreu cau contra la Ponferradina. En Natxo González va dir que “mai ha plorat tant” com aquella nit. Vostè també va plorar?
Jo no era a l’estadi, l’estava escoltant a la ràdio, al jardí de casa, amunt i avall tota l’estona. Va haver-hi tants penals… Només un cor molt ben plantat pot aguantar-ho. Però el futbol és com és. No he plorat mai ni pel Barça ni pel Sant Andreu, però el que sí que fet és patir com ningú ha patit. I el que també he fet moltes vegades és, després d’una victòria, fer animalades, com la que vaig fer l’altre dia, de banyar-me a la platja, que a la meva edat ja no toca. Però jo havia promès que em banyaria si el Barça guanyava un títol i me’n vaig anar a la Barceloneta.
Després de Ponferrada, a la repesca, i casualitats del destí, va tocar el Barça B. Vostè va felicitar-lo per la victòria i va arribar a dir que “tenia el cor dividit”. Aquesta frase encara fa mal a Sant Andreu.
Moltes persones van opinar que, sent jo tan culer, estava més en favor del Barça que no pas del Sant Andreu, cosa que no era veritat. Jo no vaig negar mai que fos barcelonista i a les assemblees tothom ho sabia, perquè a més n’havia estat el president. En aquesta eliminatòria molta gent va pensar que anava més amb el Barça, però no és veritat. És que fins i tot mirant-ho egoísticament, per dir-ho d’alguna manera, tal com està muntat el model econòmic del futbol el més beneficiat de l’ascens hauria estat jo, perquè hauria rebut unes ajudes econòmiques molt potents.
Com és el futbol, que tants anys després encara li recorden aquella declaració.
No només això, sinó que jo, en algunes ocasions, per distracció, anava a les assemblees del Sant Andreu sense treure’m el pin amb l’escut del Barça. Alguns socis m’ho havien dit i segur que encara se’n recorden. I amb raó. Però jo no vaig negar mai que era culer de naixement. En tot cas, ningú podrà dir que, malgrat que soc un sonat del Barça, no he estimat fortament el Sant Andreu.
Sent tant barcelonista, què va fer més mal, l’adeu de Figo o quedar-se a les portes de l’ascens amb el Sant Andreu?
Són molt diferents. Allò del Figo va ser una traïció. I les traïcions no es poden comparar amb les passions. Si el senyor Figo s’hagués volgut anar al Madrid d’una forma normal, tal com ara nosaltres estem fitxant el jugador de l’Espanyol [el porter Joan Garcia], seria diferent. És cert que això és el món del futbol. Jo mateix vaig fitxar d’una forma èticament discutible Rivaldo del Deportivo de la Coruña, l’últim dia, pagant la classe, però el que va fer Figo no forma part del futbol. Ell em va dir que volia quedar-se a Barcelona i en Florentino Pérez es va inventar un contracte històric, que no s’han fet mai més, que si no hi anava el jugador els havia de pagar uns 500 milions de pessetes. Allò va ser una molt mala jugada per part d’en Florentino Pérez, és un president molt perillós. Mai més ha passat això en la història del futbol, en canvi, patir per guanyar o perdre n’és l’essència.
Encara se’l veu perjudicat, per allò.
No es tracta de ser rancorós a la vida, però els culers no s’oblidaran mai d’allò, d’una mala jugada que ens va desmuntar l’equip en l’últim moment. Jo vaig arribar a ser president del Barça el mateix dia que el Madrid em feia aquesta jugada. A mi personalment em va perjudicar moltíssim i, de fet, tota la meva presidència al Barça va estar marcada per aquest tema.
Tornem al Sant Andreu. Anys enrere no era molt habitual que un empresari tan mediàtic com vostè fos propietari d’un club modest. Creu que algun cop, jugadors o persones de l’entorn futbolístic, van aprofitar-se del seu nom i van exigir-li més diners dels que realment costaven?
No, no ho crec. Sí que és cert que hi ha jugadors que havien estat pel Barça o l’Espanyol que jo vaig intentar que es quedessin al Sant Andreu. També és veritat, i no ho vaig negar el seu dia, que jo tenia un sistema pel qual el Sant Andreu rebia molts diners. Jo vaig ser un dels fundadors del diari Sport i el negoci anava molt bé. El 100% dels diners que vaig guanyar sent accionista del diari, el 100%, anava al Sant Andreu.
Tot el que va guanyar amb l’Sport ho va reinvertir en el Sant Andreu?
Tot. Tot, tot. No em vaig ficar ni un euro a la butxaca dels meus negocis a l’Sport ni molt menys del Sant Andreu. La gent es pregunta, d’on treia els diners? Doncs d’aquí. És més, no volia ni vull guanyar diners d’allò que tingui a veure amb el Barça o el futbol.
Durant la seva presidència van circular molts rumors, fins i tot que volia fer negocis amb un pàrquing a sota del Narcís Sala.
Primer van començar dient que jo era descendent de Sant Andreu i que per això jo tenia aquesta passió pel Sant Andreu. Mentida. El meu avi i el meu besavi eren a Caldes de Montbui, m’hi vaig involucrar per altres raons. Després va córrer la notícia que jo volia fer un hotel a l’estadi, perquè com era hoteler… Deien que era un especulador i que volia fer-hi l’hotel. I el tercer rumor van ser les obres del pàrquing. Se’n volia fer un a sota del Narcís Sala, que és municipal, i les grues van arribar a estar-hi. I la gent deia que era cosa meva per guanyar-me la vida. Al final l’Ajuntament va decidir fer un pàrquing al costat, perquè l’obra al final no sortia a compte. Ni els meus avis eren de Sant Andreu, ni volia fer un hotel ni guanyar diners amb un pàrquing. De tot això, l’única cosa que tenen raó és que era del Barça. I no ho vaig negar mai.
Tota aquesta remor va influir per acabar deixant el Sant Andreu?
Després d’aquella eliminatòria [contra el Barça B] vaig entendre que era millor deslligar-me del Sant Andreu per evitar malentesos amb una afició que jo estimava molt, i que ella també m’estimava molt. Pensava que potser s’hauria pogut produir, més endavant, una situació com aquesta [enforntament contra el Barça], i jo no volia patir. Soc culer, però mentre vaig ser president del Sant Andreu jo el que volia és que l’equip pugés a Segona i tant de bo algun dia a Primera Divisió. Però al final vaig vendre el Sant Andreu a en Manuel Camino, per només un euro. Encara que havia de fer-se càrrec dels deutes que hi havia, que ara no recordo de quant eren. Del que fossin.
Camino ara també s’ha venut el club, a un propietari japonès. Com ho veu?
Bé, ho respecto i espero que hi inverteixi molts diners i tant de bo el Sant Andreu pugui tornar a pujar a Segona Divisió. Suposo que aquest inversor té capacitat econòmica i que la seva il·lusió és fins i tot anar més amunt. Un club, en contra del que digui qui ho vulgui, quan té un propietari, ell n’és l’amo i els socis no són socis, són aficionats. Jo no crec que aquest sistema, realment, però el vaig viure. Jo hi havia votacions que m’hi abstenia, perquè ningú digués que feia servir la meva majoria per prendre les decisions.
Li donaria algun consell al nou propietari?
Suposo que si l’ha comprat és perquè pensa invertir-hi i intentar donar moltes alegries. Perquè si és per quedar-nos igual que estem, doncs s’entén molt bé on és el negoci. Però a primera, un club com el Sant Andreu, pot ser un bon negoci. Confio que s’hagi enamorat per la passió i per la il·lusió de l’afició. Li diria que li faci cas a en Natxo González, que me’l cuidi i me’l mimi. No sé qui li ha recomanat, però per a mi és sense dubtes el millor fitxatge que podia fer. Ha estat molts anys en equips molt importants i ara torna a casa. Sap molt de futbol, sap què fa i connecta amb els jugadors.
Perquè vostè no tornarà al món del futbol?
Als vuitanta anys que tinc, no tinc edat ni condicions per tornar-hi. Ara bé, dit això, el que sí que faré, fins a l’últim segon de la meva vida, és ser un barcelonista empedreït. De fet, no ho faré, eh, però estic tan sonat, que he arribat a plantejar-me crear una penya que es digui Boixos Vells.
Una penya del Barça, del Sant Andreu no s’ho ha plantejat.
Dir el contrari és enganyar-se. El dia que jo mori, morirà un culer. Però que mori sent molt, molt, culer, fa que no hagi estimat el Sant Andreu? No, l’he estimat molt i l’estimo molt i vull el millor per ell.
