Concís, directe i ambiciós. Són tres característiques que defineixen l’entrenador de la UE Sant Andreu, Xavi Molist. És la tercera temporada que iniciarà completa al club andreuenc, captivat per una massa social que esgota entrades i samarretes “en dues hores”. El Sant Andreu va quedar-se la temporada passada a les portes de pujar a la 1a RFEF, l’últim pas abans d’accedir al futbol professional. No hauria de ser l’objectiu d’un dels clubs amb menys pressupost de la categoria, però les coses s’estan fent bé i l’ascens no sembla cap quimera. Els jugadors del primer equip entrenaran aquest any un dia més i l’equip tècnic suma perfils que abans no hi eren. És l’únic que ha demanat el míster per renovar. La resta, ja hi és. El Sant Andreu té gairebé 4.000 socis –més que alguns clubs de segona divisió– que fan, diu Molist, que “els jugadors se sentin professionals”.
Vostè ha entrenat equips com el Terrassa, que té molt més pressupost que el Sant Andreu. La pressència de clubs com aquests, que són fora de Barcelona i competeixen amb condicions més professionals, és el que marca la diferència en aquesta categoria?
Segurament sí. Aquesta diferència de professionalitat entre els equips de Barcelona i potser altres equips que tenen un suport més ampli de la ciutat. Però al final, si parlem de Terrassa, on jo vaig entrenar, l’Ajuntament ajuda, però tampoc tant. Però és cert que ho fa molt més que aquí, realment. O si mires el Torrent o l’Alzira [País Valencià], tenen moltes més ajudes que un Sant Andreu o fins i tot que un Terrassa. És cert que tot això suma, sigui perquè et milloren econòmicament o perquè t’ajuden a canviar el camp. Aquí a Sant Andreu, la gespa es va canviar l’any passat. El meu primer any i mig, el camp era perillós pels jugadors. Hi entrava i només caminar em feien mal les articulacions, doncs imagina’t un jugador. Tot i això, vam tenir sort de pujar [de 3a RFEF a 2a RFEF] i la temporada passada vam poder gaudir d’una gespa nova i en condicions. I ara, hòstia, la gent ve i gaudeix. Per mi això suma moltíssim.
Creu que si no fóssiu un equip de Barcelona, aquests problemes desapareixerien abans?
Jo crec que si fóssim un poble, poble, jo crec que l’Ajuntament ajudaria més, perquè al final no té tantes coses a mantenir. Barcelona és molt gran i han de destinar diners per a mil coses. Suposo que intenten donar el màxim possible, però segurament, en pobles petits, donaran moltes més ajudes, perquè al final vols posicionar-te i que vingui gent de fora. Barcelona és molt gran i la gent ve pel simple fet de ser Barcelona, no és tan necessari per a l’Ajuntament invertir-hi.
No té la sensació que ara que les coses van bé i el Sant Andreu ha tingut un boom social, tothom vol pujar al carro?
Sí, sempre passa. Quan perds partits, ningú hi és, i quan guanyes tothom està al carro. Però bé, és la llei de la vida. No parlo de l’afició. Parlo de la gent que ve a la llotja, per exemple, de tothom. Fa tres anys, quan vaig arribar jo, a la llotja, què hi havia? Cinc polítics? I ara la mires i potser n’hi ha quinze. I també és bo. Que la gent es vagi animant i que cada cop siguin molts més. Que s’animi la gent, l’afició, el polític, tothom.
És moment d’aprofitar-ho.
En això estem. S’ha d’intentar anar fent passos endavant, des de dins el club cap a fora. I després a la gespa. L’any passat vam fer play-off, i aquest any hem d’intentar tornar-hi.
És l’objectiu?
No és que sigui l’objectiu marcat, que ho hàgim d’aconseguir tant sí com no, però no sé, jo soc ambiciós, jo vull fer play-off. Però és que jo, l’any passat, vaig dir als jugadors que volia arribar al play-off d’ascens, encara que no era l’objectiu del club. Després arribaràs o no, perquè competeixes contra molts equips que són molt bons i que la gran majoria tenen més pressupost que tu. Però, vaja, al final, si fas les coses bé, doncs estaràs una mica més a prop.
Vostè té molt futbol a l’esquena i molts partits en aquest tipus de categoria semiprofessional. Ha vist abans res com el derbi Sant Andreu – Europa, que els darrers anys genera moltíssimes expectatives?
He jugat molts derbis a molts llocs. He viscut derbis de camps plens, a Extremadura o per exemple un Sabadell – Terrassa. Però sí que és cert que el que s’està generant aquí els últims anys –gràcies a l’Europa i el Sant Andreu, dos clubs que fan molt bé les coses– a la quarta categoria, perquè som la quarta categoria, és beneficiós. Fa que creixi la gent que vulgui venir a veure aquests partits. I és important mantenir-ho, fer-lo un derbi sa, encara que un derbi és un derbi. Parlem d’aquesta mena d’agressivitat ben agafada, que no vagi enllà ni entre aficions ni entre jugadors. Fa dos anys van passar coses al camp que no havien de passar. Però crec que el derbi és important, perquè el nostre camp s’omple, realment s’omple. Els últims tres derbis que hem jugat aquí hi havia 6.000 persones. Al jugador, això, el fa sentir professional. I crec que és bo també per la ciutat, realment.
De fet, ara ha sortit una estadística en què el Sant Andreu té més socis que alguns clubs de la segona divisió.
Sí, també crec que no pujarem molt més del que tenim, que la gent s’ha fet soci molt ràpid. Fa cinc anys, jo crec que li dius a qualsevol que estigués al club que el 2024 hi hauria quasi 4.000 socis i et tracten de boig. La realitat és aquesta. Jo recordo que venia al camp i hi havia 800 o 900 persones. No s’omplia. I l’any passat teníem una mitjana de 3.000 o 2.000 persones i escaig, que és una bestialitat. L’Eldense, que està a segona, en deu tenir uns 2.000. I dius, hòstia, estàs a segona, i només ets capaç d’això? A més, en un poble on ajuda l’Ajuntament. Això parla de com de bé s’estan fent les coses aquí.
No és només el que es viu al camp. Tu camines per Sant Andreu, un dia qualsevol…
I la gent va amb samarretes quadribarrades. És increïble. Tu treus una samarreta a la venda i s’esgota en dues hores. Això és una autèntica bestialitat. Tu vens al partit i està tot ple de quadribarrades, saps? Que vas a qualsevol altre camp i la gent no va amb l’equipació del club. No es gasten 50 o 60 euros en la samarreta, no se’ls gasten. I aquí la gent se’ls gasta.
I aquest ambient arriba al jugador, suposo.
El jugador sempre vol fer-ho el millor possible. Segurament d’aquí n’hi ha molts que no podran ser professionals perquè no hi arriben per nivell o pel tipus de vida, perquè no poden deixar de treballar per jugar i centrar-se només en el futbol. Però és cert que tu al final quan vius tot el que hi ha aquí et sents professional. Estàvem a tercera [3a RFEF] i els jugadors se sentien professionals perquè veien tota la repercussió que genera el Sant Andreu. Moltes vegades ho ha explicat en Josu [jugador emblemàtic del club]; que ell va amb la dona per un centre comercial i el paren, li demanen fotos. Vejam, ets un jugador de quarta divisió que en teoria no t’hauria de conèixer ningú i un nen petit et reconeix i et demana una foto? Això al jugador li agrada, li encanta. A tothom li agrada ser professional.
L’any passat el Sant Andreu va quedar-se a les portes de pujar a 1a RFEF, disputant fins i tot el play-off. Va pensar en algun moment que l’ascens era a prop?
La realitat és que, per a nosaltres, només fer el play-off ja era un premi molt gran. Però jo sí que creia que podíem fer més del que realment vam fer. Crec que ens va faltar, dins mateix del vestidor, que alguns jugadors s’ho creguessin més. Havíem arribat a estar en posicions capdavanteres de la classificació i semblava que ja estava bé. Després d’analitzar totes les jornades, de veure com funciona la lliga, la conclusió és que no estàs tan lluny. L’Hèrcules va guanyar, crec, els últims sis partits, i va passar de ser l’últim dels del play-off a pujar directe. És a dir, que nosaltres també teníem possibilitats. Si haguéssim fet les coses millor, si ens ho haguéssim cregut tots una mica més…
També teníem un dèficit físic que aquest any el volem canviar. Entrenarem un dia més. Hi ha molt pocs equips que entrenen a la tarda i només quatre dies, com nosaltres la temporada passada. Tornant a parlar del play-off, el Zamora [botxí de la UESA] no eren millors jugadors tècnicament, però sí que, físicament, estaven un punt per sobre.
És la diferència del nou Sant Andreu, que ha decidit professionalitzar els entrenaments del primer equip?
Bé, una mica tot. Al final nosaltres estàvem sense gimnàs i ara sí que en tenim. Pots entrar i tens peses, fa dos anys no en teníem ni una. No és futbol, però sí que ho és, perquè al final els jugadors necessiten força. Totes aquestes coses són les que estem intentant millorar. L’any passat, per exemple, no teníem readaptador. Una de les coses que vaig parlar amb en Mordillo [director esportiu] quan negociàvem la meva renovació no era tant tenir més diners per fitxar com sobretot aquest tipus de coses del dia a dia: un segon fisioterapeuta, un readaptador, que no sigui el físio que faci de readaptador. Aquests detalls, que segurament no et fan guanyar ni perdre, però sí que professionalitzen una mica més el club, et fan estar una mica més a prop.
En aquestes categories les plantilles d’un any a l’altre canvien molt. El CE Europa, per exemple, que l’any passat va quedar per davant, ha canviat pràcticament tota la plantilla. Però, en canvi, el Sant Andreu sí que ha aconseguit mantenir bastant el que és l’eix. Mantenir els jugadors, més en aquestes categories, hauria d’ajudar a fer aquest pas extra?
La teoria és que sí. Al final hi ha moltes coses tàctiques que el jugador ja sap, ja sap a què volem jugar i és només recordar i polir, millorar coses que l’any passat no feies bé, intentar canviar alguns detalls, però detalls. En un equip que marxen 15 jugadors has de comença de zero, que a vegades també és bo. El meu segon any aquí vaig fer neteja de tota la plantilla per començar de zero i va funcionar. Però, com a entrenador, és més difícil començar la pretemporada amb 18 cares noves, sí.
Malgrat tot, ha marxat algun jugador clau, com l’Alexis, que marcava la diferència en una categoria així.
Jo t’ho explico fàcil: qui no vol estar aquí, que no estigui. Pel que sigui, perquè no juguen suficient, perquè té una oferta molt millor… Clar que volia que l’Alexis es quedés, al 200%. Però ell veu que té una oportunitat econòmicament molt millor i vol provar-ho. Doncs perfecte. Tampoc és Messi, partim d’aquesta base. Va marcar set vols l’any passat; els va fer tots de desembre al febrer. És un jugador diferencial, però hem firmat en Max Marcet, que va fer els mateixos gols en un equip que va acabar baixant. Doncs, som-hi, ja està. No em preocupa que hagi marxat l’Alexis, malgrat que volia que es quedés. En aquesta categoria no hi ha cap Messi.
L’altre nom propi és, segurament, Ernest Forgas, davanter de 31 anys. Es va lesionar quan portava una progressió molt bona. Tenir-lo ara pot canviar el destí de la temporada?
Va fer 7 gols en 13 o 14 partits, abans de lesionar-se. Potser hauria acabat amb 14 o 15 gols. Són estadístiques de màxim jugador de la categoria. Contra el Zamora [al play-off] hauria estat, sense dubte, en el seu àmbit. Però mai sabrem què hagués passat. En Toni [el substitut] va acabar marcant gols, va acabar jugant. Oliva [un altre davanter] va arribar en un moment complicat. Al final és un conjunt. No sé si haguéssim pujat amb l’Ernest o no, el que està clar és que és un jugador important per a nosaltres i esperem que aquest any torni al seu nivell. Tant de bo ens pugui ajudar.
