Només una setmana i mitja ha trigat el Sant Andreu a omplir el Narcís Sala pel dia del derbi amb l’Europa. Cap sorpresa, realment. La notícia hauria estat que l’estadi estigués buit. Amb el Barça pendent de palanques i reformes, l’Espanyol enfangat amb una propietat fantasma, i tots dos abduïts pels milions que mou el futbol d’elit, el derbi de diumenge és el més atractiu que es podrà veure pròximament al futbol barceloní. És el poder del futbol popular, que ha agafat la directa els darrers anys i ara té la capacitat d’omplir estadis. La rivalitat entre el Sant Andreu i l’Europa és recent, va néixer a inicis de segle, però s’ha consolidat a ritmes vertiginosos i diumenge en tindrà tothom pendent.
L’eslògan ‘el poble contra la vila’ resumeix prou bé l’esperit del partit. Tots dos clubs han sabut copsar el sentiment de rebel·lia que es respira a Sant Andreu i Gràcia, dos barris que aguanten estoicament -si més no ho intenten- l’expansió global de Barcelona. No són els únics. Horta, Sants o el Poblenou, entre altres, també podrien entrar a la carpeta de barris rebels que exploten un sentiment de pertinença propi, però els seus clubs no han superat les envestides econòmiques del futbol i no lluiten per fites esportives tan llamineres. I aquí la segona clau de tot plegat: qui guanyi el derbi tindrà peu i mig a la tercera categoria del futbol estatal. A falta només de sis jornades, Europa i Sant Andreu arriben al partit de diumenge primer i segon a la classificació, separats per només un punt. Pujar a la Primera RFEF suposaria estar a només un esglaó del futbol professional. I això, malgrat el carisma popular que desprèn jugar un diumenge al migdia, és un caramel·let massa apetitós per a qualsevol aficionat al futbol.
Gran impacte social als barris
Els números demostren que els dos clubs viuen un dels millors moments socials de la seva història, si no el millor. El Sant Andreu ha trencat una nova barrera de socis pocs dies abans del derbi: ha repartit 4.857 carnets. Una xifra que l’apropa als 4.946 socis del CE Sabadell, un històric del futbol català que lidera aquest particular rànquing a la categoria. El nombre actual de quadribarrats duplica pràcticament els de fa dos anys, quan el Sant Andreu va viure el primer gran impuls social de la dècada. El club quadribarrat va transformar l’ascens de la temporada 2022/2023, el primer en els darrers quinze anys, en un efecte crida, i la temporada següent va batre rècords, amb més de 3.000 socis.
La radiografia social de l’Europa és similar a la del Sant Andreu. De fet, la rivalitat a la gespa també es viu a les xarxes, i si un equip anuncia nou rècord d’aficionats, l’altre també. El club de Gràcia també va aprofitar l’ascens de fa dos anys per agafar embranzida i el 2023 va superar el miler de socis per primer cop en dècades. Aquesta temporada, els escapulats van començar la temporada amb 2.237 socis i el darrer mig any n’han sumat mig miler més, fregant-ne ara els 3.000.
L’ascens social també ha revifat els grups d’animació, o l’ascens dels grups ha revifat el club. En un reportatge del Tot Barcelona, els historiadors Xavier Vidal i Jordi Petit remarcaven l’any passat que Europa i Sant Andreu “han viscut d’esquena al barri durant molts anys”, però que darrerament “s’hi han apropat”. Un fet que es nota sobretot en les grades d’animació, que s’impliquen socialment i políticament, cosa que “empatitza amb molta gent jove”, apuntaven els historiadors. Els Desperdicis -Sant Andreu- i els Eskapulats -Europa- aposten clarament per l’antifeixisme, l’antiracisme i el catalanisme com a pal de paller de la seva animació, un aspecte troncal també en la filosofia institucional dels clubs. Dos exemples recents ho expliquen millor que res. A Gràcia, l’Europa és el primer club que es declara oficialment antiracista. I a Sant Andreu, l’expresident Manuel Camino va concertar, per escrit, que el nou accionista -un milionari japonès- no pot comprometre la senyera ni el barri com a element identitari del club.
Una rivalitat recent i en auge
Sant Andreu i Europa s’han enfrontat cent vegades al llarg de la història, amb 38 victòries quadribarrades, 37 d’escapulades i 25 empats. Ara bé, les dades històriques no són fidels a una rivalitat que, en el fons, és molt més recent i no s’entén sense l’arribada d’Internet. Els historiadors situen l’inici de tot plegat en els primers “fòrums”, l’equivalent els anys 2000 a les xarxes socials actuals. Aquell any les dues aficions es van “escalfar” mútuament i la rivalitat va saltar “dels ordinadors a la grada” amb la “famosa pancarta”. En Xavier Vidal, historiador de Gràcia, fa referència a un mural gegant en què apareixia un llop vestit amb la quadribarrada amenaçant de matar un porquet de l’Europa. Els clubs van trencar relacions i s’hi van discutir durant dos anys. Allò va encendre la rivalitat, fins aleshores inexistent, i va motivar tot el que ha vingut després. La necessitat sociològica de tenir un rival accessible, la proximitat geogràfica i la igualtat esportiva han fet la resta.
Els dos clubs han viscut la mateixa trajectòria fins al punt que només un ascens podria desfer, els pròxims anys, l’efervescència d’una rivalitat més que consolidada. La nova propietat del Sant Andreu vol conduir l’equip al futbol professional i ha equiparat el pressupost al dels grans clubs de la categoria. Més complicat ho tindrà l’Europa, dels pocs clubs catalans que continuen sent propietat dels socis. La seva economia no és tan pròspera i les limitacions del Nou Sardenya -rodejat de pisos, la ronda i amb un gimnàs a sota- dificulten el creixement del club; si més no, la logística obligada que comportaria un o més ascensos. Sigui com sigui, tots dos clubs continuen pujats a l’onada del futbol popular. Està de moda i diumenge en serà la demostració.
“Aquest espai està patrocinat per MGC Mútua, entitat asseguradora especialitzada en el ram d’assistència sanitària, que destina els beneficis obtinguts a l’ampliació i millora de les cobertures i serveis.”
