La trajectòria de vida d’un cinema es podria traçar a través de la primera i l’última pel·lícula que s’hi van projectar. En el cas de l’històric cine Rex, ubicat a la Gran Via de les Corts Catalanes, entre els carrers de Calàbria i Rocafort, el bateig va ser el 24 de desembre del 1940 amb El canillita y la dama, un film argentí del director Luis César Amadori que va passar sense pena ni glòria per la gran pantalla. Gairebé set dècades més tard i convertida en un punt de referència de l’escena independent a la ciutat, la sala s’acomiadava del públic el 29 de juliol del 2010 amb la celebrada producció Le concert, del cineasta francès Radu Mihaileanu.
Tanmateix, el cas d’aquesta sala icònica és peculiar: 13 anys després de la darrera projecció, l’esquelet del Rex resisteix dempeus en el mateix emplaçament. A diferència de la majoria de cinemes tancats en les últimes dues dècades, la crisi del sector que va propiciar la clausura d’aquestes instal·lacions propietat del grup Balañá no es va traduir en el seu enderroc o reconversió, sinó que va deixar l’espai en una espècie de punt mort que ha accelerat la seva degradació, camuflant-lo entre els imponents edificis que presideixen la Gran Via en aquesta part de la Nova Esquerra de l’Eixample. Els grafitis omplen actualment tant l’espai on abans s’anunciava la pel·lícula aleshores en projecció com bona part de la façana, que llueix d’un color ocre trencat que evidencia el seu estat d’abandonament.
El cinema ha persistit immòbil tots aquests anys, com si esperés l’oportunitat d’una nova vida que el retorni a la seva esplendor original o el cop de gràcia final que l’acabi de convertir en runes. L’antiga sala, però, no només es troba avui dia encara present en cos, sinó que en certa manera també ho fa en ànima a través de la pel·lícula Tu vida en 65 minutos (2006), de la directora Maria Ripoll. La memòria popular guarda un especial bon record d’aquest film protagonitzat per Javier Pereira i basat en un guió d’Albert Espinosa, que narra les peripècies d’un grup de tres amics barcelonins que acudeixen un diumenge qualsevol a un tanatori per error pensant-se que s’ha mort un antic company de classe. Allà coneixen la germana del desaparegut, una trobada que tindrà un impacte dràstic en la vida del protagonista i el portarà a replantejar-se la seva existència en una memorable escena durant la projecció d’un llargmetratge al Rex.
Homenatge silenciós a la Barcelona que desapareix
La presència de la sala en la pel·lícula només dura cinc minuts. El protagonista acudeix al cinema seguint el rastre d’una fotografia i amb l’objectiu de trobar-se amb una antiga parella, que hi treballa com a acomodadora. L’escena mostra la façana principal amb el cartell del film Kamchatka (2002, Marcelo Piñeyro), que aleshores es projectava a l’espai. El personatge interpretat per Pereira traspassa la porta principal, compra unes crispetes al vestíbul on hi havia les taquilles i accedeix a la sala. Dins es troba amb l’antiga xicota, amb qui s’asseu en una de les butaques de l’espai decorat en tons rogencs i terrossos i xerren una estona sobre l’amor i la seva relació. Aquesta conversa suposa un punt d’inflexió per al protagonista, que en aquell moment decideix embarcar-se en un trepidant i al mateix temps tràgic camí sense retorn.
La gravació de l’escena no va ser fàcil. L’equip va haver de rodar de nit i van haver de barallar-se amb el grup Balañá per aconseguir els permisos corresponents, però la directora del film tenia clar que l’escenari d’aquest diàleg havia de ser aquesta sala de la Gran Via. “Necessitàvem un lloc que permetés al personatge fer aquest canvi. El Rex era un dels cinemes més bonics de la ciutat i la seva estètica dels setanta -el va reformar l’interiorista Antoni Bonamusa l’any 1969 quan va passar a mans de la família Balañá- tenia un punt nostàlgic que ens encaixava amb la trama. Vaig viure durant una època molt a prop i hi anava sovint, així que va ser també la manera de fer-li un homenatge” explica Ripoll en una conversa amb TOT Barcelona.
Aprofitant l’avinentesa, la directora de la pel·lícula va voler deixar immortalitzada per a la posteritat una de les seves sales preferides per evitar que pogués caure en l’oblit si algun dia es confirmava el pronosticat tancament, que es produiria només quatre anys després de l’estrena del film. “Ens va passar una cosa semblant amb el cinema Urgell, on vam gravar diversos espots justs uns dies abans del seu tancament. Sempre he intentat que espais com aquests de la Barcelona que s’està perdent quedin documentats d’alguna manera perquè la memòria de la gent marxa, però els films es queden”, assegura la cineasta. Davant la situació de paràlisi que viu el Rex, Ripoll apunta que encara hi ha cabuda a la ciutat per a sales independents que aconsegueixin fer del cinema i de les estrenes un esdeveniment, una experiència que la gent estigui disposada a pagar per viure.
En aquest sentit, cal recordar que aquesta sala ja va ser pionera transformant-se durant la segona meitat del segle XX en una sala d’art i assaig i també en els seus últims anys acollint diversos festivals com el In-Edit Barcelona o el Festival de Cine Asiàtic de Barcelona (BAFF).
Un encaix urbanístic de difícil solució
El desenllaç d’aquest històric cinema sembla per ara lluny d’esclarir-se. Segons va avançar El Periódico i ha pogut confirmar el TOT Barcelona de fonts municipals, el terreny on està ubicada la sala està qualificat urbanísticament com a zona de transformació verda. És a dir, aquesta superfície -juntament amb els solars que ocupen altres edificacions de la mateixa illa de cases- podria convertir-se en un futur en un nou parc o jardí d’aquesta zona de l’Eixample, especialment mancada d’aquest tipus d’espais.
Aquesta condició no permet que el grup propietari pugui construir pisos en aquest terreny, però sí que dona via lliure a la reobertura del cinema, sempre que no s’introdueixin modificacions significatives en l’estructura arquitectònica de les instal·lacions. A preguntes del TOT Barcelona, el grup Balañá ha preferit no fer cap declaració respecte al futur de la sala ni sobre el seu manteniment durant aquests gairebé 14 anys de tancament.
L’altra possibilitat per desencallar la situació seria que l’Ajuntament apostés per expropiar el recinte i ubicar-hi un dels 30 interiors d’illa promesos durant la campanya per l’actual alcalde Jaume Collboni. Aquest escenari, però, sembla també complicat perquè el consistori hauria de tenir en compte a l’hora de fixar el preu de compra l’edificabilitat que haurien tingut els terrenys si no haguessin estat qualificats de zona verda, fet que fa pujar considerablement les xifres. Fonts municipals apunten en aquest sentit que per ara no hi ha cap moviment previst en aquesta línia per expropiar l’espai durant el mandat actual, de manera que si no hi ha sorpreses el Rex continuarà amb el temps aturat almenys fins al 2027.
1 
