El passat 13 d’abril no hi va haver banderes onejant a mitja asta a Sarrià. Tampoc hi va haver homenatges ni cap acte de record. Només silenci i com a molt alguna tertúlia improvisada en un portal. Mentre la majoria de diaris obrien amb la mort als 89 anys de Mario Vargas Llosa, el barri barceloní que va acollir durant quatre anys el guardonat escriptor peruà romania com fins ara, amatent, com si la presència de dos premis Nobels de Literatura a principis dels setanta en aquest indret -a només uns metres de distància- hagués estat un mer miratge. El primer a arribar al cor sarrianenc va ser Gabriel García Márquez. Ho va fer el febrer del 1969 per instal·lar-se als baixos de l’edifici que s’erigeix al número 6 del carrer dels Caponata. S’hi va estar fins al 1975, coincidint amb la mort del dictador Francisco Franco.
En el cas de Vargas Llosa, l’autor va aterrar a la capital catalana el 1970 per instal·lar-se en un dels pisos del número 50 del carrer d’Osi, a la mateixa cruïlla sarrianenca que Gabo. L’escriptor peruà arribava en un context més distès que el seu homòleg colombià, que feia només dos anys que havia sacsejat el panorama literari llatinoamericà amb Cien años de soledad. Tenia 34 anys i ja havia publicat tres novel·les de renom com La ciudad y los perros (1963), La Casa Verde (1965) i Conversación en La Catedral (1969). La febre per la seva literatura vivia instal·lada en un suflé que no faria res més que anar en augment durant la seva estada a Barcelona, que en el seu cas es va allargar fins al 1974.
Durant aquest temps, Vargas Llosa aprofitaria per concentrar-se en la seva escriptura, que combinava amb les classes a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Fruit d’això, naixeria la seva tesi doctoral García Márquez: historia de un deicidio, considerat el millor assaig sobre l’obra i impacte del seu primer amic i després rival. Abans que es trenqués la relació, tots dos escriptors van participar en el moviment d’intel·lectuals d’esquerres de la gauche divine, establint vincles amb molt dels referents polítics i artístics de l’època, sobretot gràcies a la mà de la superagent literària Carmen Balcells. Era l’època d’or del boom llatinoamericà i Barcelona n’era un dels grans epicentres.
La paradoxa de la majoria i les alternatives
Si la idea d’homenatjar una figura que genera força consens com Gabo amb una placa al que havia estat el seu domicili a la ciutat ja no va fructificar, en el cas d’una personalitat considerablement més polèmica com l’autor peruà encara menys. Els veïns del número 6 del carrer dels Caponata van arribar a celebrar inclús una consulta formal el 2021, que va acabar amb una majoria simple a favor de la col·locació. Tanmateix, per poder fer una intervenció d’aquestes característiques, s’ha de comptar amb el vistiplau de tots els inquilins de l’edifici. Només una negativa ja és capaç de bloquejar la iniciativa, així que la iniciativa es va quedar en paper mullat. Els inquilins del número 50 del carrer d’Osi mai van arribar tan lluny i la proposta no es va acabar concretant mai sobre el paper.
Des de l’Associació de Veïns de Sarrià mantenen que, si els actuals veïns no volen col·locar la placa en qüestió, hi ha alternatives viables que es poden impulsar des de les administracions competents, com podria ser la instal·lació d’un homenatge a la via pública com s’ha fet en altres punts de la ciutat. De fet, aquesta opció permetria destacar, més enllà dels habitatges, la cruïlla sarrianenca que va esdevenir un dels epicentres literaris de la ciutat més importants de finals del segle XX, gràcies a la presència d’aquests dos premis Nobel. Veurem si la mort d’aquest darrer exponent del boom llatinoamericà desperta consciències i accelera aquest reconeixement o si el pas d’aquests dos gegants de la literatura universal per la ciutat acaba esvaint-se amb el pas del temps.
