Barcelona, 21 de maig del 1932. El vapor Uruguay arriba a la ciutat amb 355 passatgers a bord després d’un trajecte de 18 dies des de Buenos Aires. L’embarcació tenia una altra sortida programada per al 5 de juny d’aquell mateix any, però mai l’arribaria a fer. Després de dues dècades travessant l’Atlàntic un cop al mes cobrint la línia marítima que unia el Mar del Plata amb la capital catalana, el buc quedava amarrat permanentment al moll del Morrot, on quedaria inutilitzat durant més d’un any i mig. L’esperat nou ús del vaixell arribaria el 13 de novembre del 1933, quan les autoritats els van requisar per utilitzar-lo com a calabós per als detinguts en aplicació de la llei republicana de Vagos y maleantes.
Aquest moment marca un punt i a part en la trajectòria de l’embarcació, batejada originalment amb el nom d’Infanta Isabel de Borbón a les drassanes escoceses de Dumbarton el setembre del 1912. Fa una setmana us explicàvem al TOT Barcelona l’altra vida d’aquest vaixell abans de la seva reconversió en presó, quan va ser un dels estendards de la companyia naviliera Trasatlántica. Reprenem el relat des d’aquest novembre del 1933 per endinsar-nos ara en la llegenda negra de l’Uruguay a través d’alguns dels seus protagonistes i fins a la seva desaparició definitiva, quan va ser desballestat a València el 1942.
Els Fets d’Octubre, Companys i Fabra
La que podríem considerar la seva primera etapa com a presó flotant no va arribar a l’any. D’aquests mesos, no es conserva massa informació ni mencions a les principals capçaleres de l’època. Ara bé, tot canviaria el 6 d’octubre del 1934. El triomf de les candidatures de dretes en les eleccions generals espanyoles celebrades just feia un any havia portat la Segona República a adoptar un rumb conservador que semblava abocat a un règim feixista. Davant aquest escenari, l’aleshores president de la Generalitat, Lluís Companys, va optar per proclamar l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola des de la plaça de Sant Jaume, en un intent de “preservar la democràcia i l’autonomia política de Catalunya”, tal com recull la historiadora Gemma Rubí en la biografia oficial del dirigent republicà. Es va declarar l’estat de guerra i durant la nit hi va haver enfrontaments als carrers que van deixar 252 ferits i 74 morts, entre els quals els dirigents independentistes Jaume Compte i Manuel González Alba.
Companys i els seus consellers, que havien resistit atrinxerats al Palau de la Generalitat, van redir-se de matinada. El Govern al complet va acabar detingut i empresonat a l’Uruguay, on també va anar a parar el president del Parlament, Joan Casanovas i Maristany, així com unes altres 2.500 persones, la majoria dels quals funcionaris i personalitats lliberals i catalanistes com el lingüista i filòleg Pompeu Fabra. El fotògraf Josep Maria Sagarra i Plana capturaria aquell mateix octubre unes instantànies d’alguns dels detinguts des de dins del buc, que encara estava relativament en bones condicions. Fabra hi estaria retingut durant sis setmanes, durant les quals seria retratat acompanyat, entre d’altres, de l’aleshores alcalde del Prat de Llobregat, Josep Gibert.
Companys i els consellers de la Generalitat no abandonarien el vaixell-presó fins al 7 de gener del 1935, tres mesos després dels anomenats Fets d’Octubre, quan van ser traslladats a Madrid per ser jutjats pel Tribunal de Garanties. Acabarien condemnats a 30 anys de presó i el president confinat des del 22 de juny de 1935 al Penal de Santa Maria, a Cadis. Fins al seu retorn a Catalunya l’1 de març de 1936, després del triomf aclaparador de les candidatures del Front d’Esquerres en les eleccions generals espanyoles celebrades unes setmanes abans, l’Estatut d’Autonomia va romandre suspès i la Generalitat dirigida i intervinguda des del govern central.
Sota control estalinista durant la guerra
Si considerem la de Companys com la segona etapa com a presó de l’embarcació, la tercera podríem dir que arrenca amb el cop d’estat del 18 de juliol del 1936. A Barcelona, l’aixecament militar liderat pels generals Manuel Goded Llopis i Álvaro Fernández Burriel va fracassar en primera instància i els dos revoltats van ser alguns dels primers detinguts des de l’esclat de la Guerra Civil que van acabar empresonats a l’Uruguay. S’hi van estar fins a l’11 d’agost, quan després d’un consell de guerra celebrat a bord, van ser condemnats a mort per un delicte de conspiració militar i executats al fossar de Montjuïc.
Al llarg del conflicte, el vaixell-presó va quedar sota el control del Servei d’Informació Militar (SIM), l’agència d’intel·ligència i servei de seguretat creat pel govern de la Segona República el 1937. Els responsables del SIM seguien les doctrines comunistes estalinistes, fet que va provocar que a les cel·les del buc coincidissin falangistes, simpatitzants dels colpistes com religiosos o monàrquics i altres comunistes contraris a l’URSS de Stalin, principalment trotskistes i membres del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Els presos d’aquesta tercera etapa malvivien en unes condicions deplorables, entre brutícia, rates i amuntegats en cabines i magatzems, patint fam i amb “una latrina per cada 400 persones”, segons relata Eduardo Carballo, un dels arrestats que va sobreviure, en el seu llibre Prisión Flotante. Sota les ordres del tinent Anastasio Sánchez Monroy, sovint es treien detinguts per executar-los extrajudicialment a Montjuïc.
Històries a bord d’una presó flotant
Una de les persones que va estar empresonada al vaixell durant aquesta tercera etapa com a calabós va ser en Lope F. Martínez de Ribera, una figura rellevant en el panorama periodístic i cinematogràfic barceloní de la primera meitat del segle XX. Aquest escriptor i periodista liberal hi va anar a parar després de l’esclat de la Guerra Civil, condemnat per un delicte d’alta traïció contra la Segona República Espanyola. Hi va estar una temporada -coincidint amb personatges del calibre de Rafael Sánchez Mazas, ideòleg de la Falange Española- abans de passar a la presó de la Model en algun moment de l’any 1939. Quedaven pocs mesos abans de la fi del conflicte i l’home va ser cridat amb altres presos per traslladar-los a un camp d’afusellament, on serien executats i enterrats després en una fossa comuna. Com el protagonista de Soldados de Salamina (2001), de Javier Cercas, l’escriptor aconseguiria esquivar la mort a l’últim moment.
Quan ja havia pujat a un camió i es disposava a abandonar el centre penitenciari barceloní amb la resta de detinguts, un oficial amic seu del bàndol republicà el va reconèixer i, a l’últim moment, va confiscar el vehicle on anava el periodista al·legant que el necessitaven per motius militars. La intervenció d’aquest conegut va ser crucial i li va donar a Martínez de Ribera prou temps per acabar sent alliberat uns dies després amb la confirmació de la caiguda de Barcelona en mans de les tropes feixistes. Un cop lliure, va ser condecorat pel govern franquista -que després el sentenciaria a dotze anys de presó, com a molts altres intel·lectuals de l’època, per maçoneria– i va tornar a residir amb la seva família a l’antic casino de les Tres Torres. L’escriptor llogava des del novembre del 1935 els baixos d’aquest enigmàtic edifici modernista conegut com a Casa Urrutia i ubicat en el número 44 del carrer del Rosari d’aquesta zona del districte de Sarrià – Sant Gervasi.
D’aquesta època també es conserven encara algunes de les cartes que les famílies van enviar als presoners. És el cas de la següent, que anava dirigida a Rafael Corbella Amat i que està a la venda a través de la pàgina web de Colectalia, un negoci del món filatèlic especialitzat en material de la Guerra Civil. El text diu això:
«Querido Rafael,
Seguimos bien. ¿Quieres ropa? Dime cuál. Tengo toda la de Pins. Hoy haré diligencias para ti. Recuerdos.
Tuya,
Rosario»
La carta es va enviar el 31 d’agost del 1938 des del barri de Can Rull de Sabadell. Hi ha tres persones amb el mateix nom i cognoms que podrien haver estat el seu destinatari: un jutge barceloní, un músic vigatà resident a la capital catalana o el vicepresident del Partit Republicà d’Ordre de Catalunya, una formació fundada el juliol del 1931 que el novembre del 1933 es va integrar a la Lliga Catalana, antiga Lliga Regionalista.
Enfonsat i reflotat per a un últim viatge
El periple de l’Uruguay com a presó va acabar abruptament el 16 de gener del 1939, deu dies abans de la caiguda definitiva de la ciutat en mans de les tropes franquistes. Durant el bombardeig dels colpistes contra el Port de Barcelona, que va acabar amb 25 vaixells enfonsats, el vapor va ser assolit per l’artilleria, incendiant-se i quedant a mig surar al costat del moll. Alguns dels presos que van sobreviure l’atac feixista van aprofitar el moment per fugir, mentre que altres van ser retinguts i executats. L’embarcació va quedar mig enfonsada fins a la finalització del conflicte. El 26 de juliol del 1939 va ser reflotada per la Comissió de l’Armada per al Salvament de Bucs amb l’objectiu d’alliberar el moll, fins aleshores completament inutilitzat. La seva estructura, però havia quedat molt danyada per l’efecte de les flames, de manera el vaixell era inservible, tal com es recull en un llibre sobre la Trasatlántica de l’autor Lino J. Pazos que conserven a la biblioteca del Museu Marítim de Barcelona.
Tres anys després de ser reflotat, el vapor va fer un darrer viatge fins a València. Es desconeix si el va fer dividit per peces en un vehicle per terra o si va ser per mar remolcat o sobre un altre buc. Sí que sabem que, un cop allà, va ser desballestat definitivament i convertit en ferralla el 1942. L’Uruguay, doncs, va posar punt final a la seva trajectòria just tres dècades després del seu bateig, passant a la història com un dels vaixells més infames de la nostra història.
