El Joc de cartes d’aquest dimecres ha estat protagonitzat per Barcelona perquè el concurs de TV3 buscava el millor restaurant centenari de la ciutat. Però, curiosament, el gran protagonisme ha sigut per a l’establiment perdedor, amb una història llarga i amb llegenda inclosa. Es tracta de Can Miserias, un local obert el 1921 que ara passa per dificultats. El tarannà “entranyable” del propietari i cuiner accidental, Oriol Vallet, i del cambrer, Àlex Comellas, en paraules d’una de les rivals, ha desfermat una onada de suport dels espectadors del programa de la cadena de televisió pública catalana. Molts dels que havien vist el programa es van abocar a deixar-los missatges per animar-los a Google, especialment quan se’n van adonar que hi diu que el restaurant està “temporalment tancat”: els demanaven que tornin a obrir i lloaven els encarregats del local.
Els tres restaurants que participaven en el Joc de cartes aquesta setmana tenen molta història, i els altres dos, el popular Glaciar (a la plaça Reial) i La Palmera (al costat de la Boqueria), van demostrar que tenen molt bons cuiners i un bon servei. Va guanyar el Glaciar per poc: en la puntuació final va obtenir un 8,6, molt bona nota però només cinc dècimes per sobre de La Palmera, que també es va endur un notable alt, un 8,1.
La llegenda: per què Can Miserias es diu així?
Tanmateix, tots els focus estaven posats sobre Oriol Vallet, Àlex Comellas i Can Miserias. Vallet, que n’és el propietari des del 2018 i està sense cuiner des de fa uns mesos –el programa es va gravar al maig– va confessar que s’havia posat ell als fogons per sortir del pas. Segons va explicar, ell sempre ha cuinat a casa seva, però va admetre que no és un professional de la cuina i que això fa que tingui força mancances. Per tot plegat, va treure una nota molt baixa, un 3,9, però va caure tan bé a tothom que la gerent del Glaciar, Sílvia Quirosa, sabent-se ja guanyadora, li va oferir ajuda per remuntar el negoci.
Però el restaurant té un passat molt lluent, malgrat el seu curiós nom, que té una explicació llegendària. Segons es relata a la mateixa pàgina web de l’establiment, el local va començar als anys 20 del segle XX com a celler de vi. Com que és al carrer Borrell, molt a prop del també històric mercat de Sant Antoni, molts taxistes de l’època, encara amb carros de cavalls, s’hi aturaven a prendre alguna cosa i al final de la jornada la gresca s’animava força.
La quantitat de vi que s’aconseguia per 10 cèntims era un tema important, i quan l’Ajuntament va apujar els impostos de les begudes alcohòliques, l’amo del local de l’època va reduir-ne les dosis. O almenys aquesta va ser la percepció dels clients. I en una nit d’aquelles, un dels parroquians va exclamar quan va veure la gerra: “Això és molt poc! Aquest celler és can misèries!”. Com que en aquella època encara estava molt lluny la normalització del català i molts rètols dels establiments s’escrivien en castellà, el nom que va quedar fixat per al que després va esdevenir un restaurant de cuina catalana va ser Can Miserias.
Canelons, croquetes, escalivada: les receptes tradicionals de Can Miserias
Durant dècades, aquest establiment ha servit canelons, escalivades, croquetes i altres plats del receptari tradicional, que encara es mantenen a la carta. Els canelons, precisament, van ser el plat més lloat pels restauradors rivals. “D’aspecte no m’agradaven gaire però estan bons”, va dir Sílvia Quirosa. Ara, per tant, els clients de Can Miserias i els espectadors de Joc de Cartes, estan a l’expectativa: tornarà a obrir aquest restaurant històric i amb llegenda? Hi faran canvis? Se’n conservarà l’essència? S’haurà d’estar atent al que passi.
