Un grup d’afortunats va poder visitar aquesta setmana potser la més cèlebre de les anomenades parades “fantasma” del metro de Barcelona. Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) va organitzar amb motiu del centenari de la xarxa del subsol de la capital catalana una sèrie de visites durant la matinada del dilluns al dimarts a l’estació de Correus, que feia 53 anys que estava tancada al públic. Les expedicions s’havien de fer en aquest horari intempestiu perquè les andanes d’aquesta parada estan ubicades entre les de Jaume I i Barceloneta de l’actual línia L4. Això implica que només s’hi pot accedir recorrent les vies sense tensió des de l’estació de Jaume I fins a l’emplaçament de la parada abandonada, aproximadament a l’altura de l’edifici de Correus, del qual n’agafa el nom.
El TOT Barcelona va poder participar en una d’aquestes visites, la crònica de la qual està recollida en aquest article. Va tenir lloc al voltant de les tres de la matinada, a poc més de tres hores de l’inici del pas dels combois pels mateixos túnels. Al cap d’uns minuts caminant per les vies des de Jaume I, s’arriba a l’estació de Correus. En aquest indret, els temps s’hi ha quedat aturat en el 20 de març del 1972, últim dia que va estar en funcionament després d’una trajectòria de gairebé quatre dècades. Un dels detalls que destaquen del trajecte de prop de 250 metres fins a la parada és la important presència d’humitats que engoleixen bona part del de la volta del sostre i de les parets. Això explica per què els treballadors van tenir tants problemes amb inundacions quan es van excavar els túnels, aprofitant els solcs ja oberts entre els anys 1908 i 1913 durant l’obertura de la Via Laietana.
El maldecap aquàtic de l’equip de manteniment
Més enllà de les humitats, un dels detalls que recorden aquests problemes amb l’aigua la trobem a la mateixa estació de Correus, en un dels extrems de l’andana supervivent. En el cantó que es troba més a prop de l’estació de Barceloneta, molt a prop de les restes d’un cartell que indicava on estava l’entrada i sortida de la parada, el brogit d’aigua és constant. Si ens apropem a la paret que separa aquesta andana de serveis de l’espai on abans hi havia la de passatgers -destruïda per poder fer-hi passar les vies de la línia L4 en sentit muntanya- veiem a terra una canalització per on baixa amb velocitat aigua que brolla sense parar. Es tracta d’un riu subterrani, és a dir, aigua que prové de la capa freàtica i no del mar, tot i la proximitat de la infraestructura amb la costa.
Aquest riu freàtic ha estat durant dècades un dels grans maldecaps per als treballadors de manteniment d’aquesta part de la xarxa del metro. Així ho explicava a aquest mitjà la matinada de dilluns a dimarts un dels empleats de l’operador metropolità que s’hi ha barallat durant gairebé vint anys: “Ara està tot canalitzat, però abans, en aquella part [diu assenyalant un revolt en el traçat previ a l’estació de Barceloneta], s’acumulava l’aigua i envaïa totes les vies. Havies de treure-la amb bombes”. Actualment, el visitant únicament veu aquest brollador constant d’aigua, que va a parar a una mena de canal que transcorre paral·lel a les vies i entre ambdós sentits de la marxa.
