En Jordi Carmona tindria uns set anys quan va cabussar-se per primer cop a la piscina de l’Escullera. Els seus pares l’havien apuntat al Club Natació Barcelona (CNB) juntament amb el seu germà perquè aprengués a nedar. “Es feien com uns cursets i, si destacaves, el club oferia unes beques perquè poguessis formar part de les seccions inferiors”, explica en una conversa amb el TOT Barcelona. Va ser així com va entrar a l’entramat de l’entitat, primer com a nedador i, al cap d’uns anys, com a jugador de waterpolo. Aquest canvi d’esport esdevindria crucial en la seva carrera, que fins aleshores compaginava amb els estudis de música al conservatori. Carmona va debutar amb només 15 anys amb el primer equip, on va arribar a ser capità durant diverses temporades i amb qui va guanyar nou Lligues i la Copa i la Supercopa d’Europa del 1981 abans de la seva retirada l’any 1988.
El seu palmarès i fidelitat al club -el podríem considerar un one club man, un concepte que s’aplica en el món del futbol als jugadors que no han vestit altres colors- el converteixen en una figura autoritzada per parlar tant de la situació actual de l’entitat com de la piscina on va donar les seves primeres braçades. Com en el cas de Carmona, que va participar amb la selecció espanyola en els Jocs Olímpics de Moscou (1980) i Los Angeles (1984), per aquestes instal·lacions inaugurades el 1922 i projectades per l’arquitecte Jaume Mestres i Fossas hi van passar fins al seu tancament l’any 2003 algunes de les grans figures tant del waterpolo català i espanyol com de la natació o dels salts de trampolí. Noms com els de Manel Estiarte, Leopold Rodés o Margarita Armengol van entrenar o competir en aquesta piscina, que durant bona part del segle XX va ser un verdader viver d’esportistes olímpics i que ostenta el reconeixement de ser la primera coberta de tot l’Estat.
Com si fossin dos vasos comunicants, la decadència i clausura de la piscina emblemàtica coincideix amb l’inici de l’ocàs de l’entitat, que a les acaballes del segle ja havia començat a perdre bona part de l’hegemonia establerta durant dècades en el món dels esports aquàtics. La difícil situació econòmica del club els va portar a finals dels noranta a suprimir la secció femenina de natació, de la qual en formaven part les dues filles de Carmona, que aleshores tenien menys de 10 anys. Aquesta decisió de la directiva va forçar l’exwaterpolista a abandonar la filiació juntament amb la seva dona -que havia estat campiona de Catalunya i ostentava diversos rècords interns del CNB en diferents distàncies-, posant punt final a una trajectòria de prop de trenta anys com a socis. Pocs anys després, tancaria definitivament l’Escullera, a l’espera d’una reforma que, malgrat posar-se sobre la taula en diverses ocasions des d’aleshores, acabaria posposant-se per la falta de pressupost, aprofundint en la degradació de l’espai.
Un esquelet irreconeixible
Després de més de dues dècades abandonada i clausurada al públic, la piscina pionera que va donar tantes alegries al CNB es troba per fi immersa en un profund procés de reforma que l’ha de permetre recuperar la seva esplendor original. L’actuació es va anunciar a principis del 2022, però no es va poder desbloquejar fins fa prop d’un any, quan es va segellar finalment l’acord amb el grup inversor Costa Este, que posarà gairebé tres milions d’euros per actualitzar l’espai. Més enllà de l’apartat estètic, l’objectiu d’aquesta remodelació és adequar el recinte perquè pugui acollir competicions esportives d’elit, una premissa que ha obligat els promotors a convertir aquesta rehabilitació pràcticament en una reconstrucció completa de les instal·lacions.
Segons ha pogut comprovar el TOT Barcelona, la piscina presenta actualment un aspecte pràcticament irreconeixible. Els operaris han enderrocat bona part de l’estructura original del recinte, inclòs el sostre, només deixant dempeus l’esquelet extern i les parets mestres interiors que vertebraven l’espai. L’estat actual de les instal·lacions que es pot veure a peu de carrer impressiona: les obres han desdibuixat completament la seva fisonomia i les bastides que farceixen tant l’interior com l’exterior li aporten un pòsit de fragilitat que contrasta amb la robustesa que li dotava en els seus inicis l’ús pioner del formigó armat per a la seva construcció, que va tenir un cost total de 250.000 pessetes. Tampoc hi ha rastre del gran rellotge, semblant al que presideix encara moltes estacions de ferrocarrils catalanes, que cada dia a les dues en punt de la tarda feia sonar l’himne de l’entitat a tot drap fins al punt que es podia escoltar des de l’aigua, tal com recorda Carmona.
Reforma condicionada per l’ús esportiu
Fonts del CNB consultades per aquest mitjà reconeixen que per poder reformar la piscina de l’Escullera seguint els paràmetres i les dimensions que marca la normativa s’ha hagut d’enderrocar gairebé tot l’interior de les instal·lacions. Segons defensen des del club, aquesta actuació és imprescindible per garantir tant l’ús esportiu d’elit del recinte com la possibilitat que aquest aculli competicions oficials, ja que les mides mínimes les fixen les autoritats i federacions competents. Tanmateix, l’entitat assegura que la remodelació s’està fent sota els criteris de conservació del patrimoni i amb l’objectiu de retornar a la piscina el seu aspecte original, ressaltant la seva estètica característica d’estil art déco.
Pel que fa a la previsió de finalització dels treballs, les mateixes veus confirmen que la reforma no podrà estar enllestida per a mitjans d’aquest any, com es plantejava inicialment, sinó que les obres s’allargaran almenys fins a finals del 2024, de manera que es calcula que es reobrirà al públic a principis del 2025. Sobre les raons d’aquest retard, apunten que és causat per diversos motius, però principalment perquè s’ha hagut d’establir un ordre de prioritats entre tots els treballs de remodelació que el club té en marxa en aquests moments. Així doncs, s’ha optat per acabar abans els treballs de la nova piscina exterior, la renovació de dutxes i vestidors o l’habilitació del beach club gestionat pel grup Costa Este que l’entitat estrenarà aquest mateix estiu.
L’oportunitat per a la modalitat marginada
Des del club consideren que la recuperació de l’Escullera serà una bona oportunitat per impulsar la secció de salts de trampolí del CNB, que actualment compta amb una vintena d’esportistes federats. Fins ara, els saltadors s’han vist forçats a entrenar durant l’hivern al Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental) perquè a Barcelona no hi ha cap piscina interior on puguin dur a terme la seva disciplina. Només hi ha les Piscines Municipals de Montjuïc, que són a l’aire lliure i estan operatives tan sols a la temporada estival.
Amb les noves instal·lacions, l’equip podrà practicar tot l’any sense haver de desplaçar-se a altres recintes fora de la capital catalana, fet que també servirà d’impuls per a les noves generacions que vulguin introduir-se en aquest esport. “És complicat fer planter si no tens unes instal·lacions que ho permetin”, remarquen des de l’entitat, tot precisant que l’objectiu és que la piscina pugui estar oberta a la ciutat i que es puguin establir acords de col·laboració perquè diferents clubs i esportistes en puguin fer ús.
Una perversió necessària?
Cal recordar que la remodelació de la piscina emblemàtica i de la resta d’equipaments del club ha estat possible gràcies a l’acord ja esmentat amb el grup Costa Este, que en total ha destinat prop de 16 milions en la reforma de les instal·lacions. Aquesta forta inversió permet alleugerir la precària situació econòmica de l’entitat, que durant la pandèmia del coronavirus va patir com moltes altres empreses pèrdues milionàries, a canvi de cedir a la companyia barcelonina vinculada a l’oci nocturn el control d’una part important del recinte, on estarà ubicat aquest beach club.
Alguns emblemes del club com Carmona -que és biòleg de formació i que després de deixar el waterpolo va dedicar-se durant prop de 40 anys a la docència- consideren que aquest moviment perverteix en certa manera l’essència del CNB. “El club abans era un exemple de democratització de l’esport, hi havia des de gent de l’alta burgesia catalana a treballadors de l’empresa Nuevo Vulcano. Aquest era el verdader esperit, però les diferents juntes que hi ha hagut no el van saber cuidar i es va anar generant una desafecció entre els socis que desemboca en la situació actual. L’entrada d’aquest inversor privat suposa la mort de l’entitat”, assegura contundent l’excapità del primer equip de waterpolo, que malgrat la crítica, sí que reconeix que arribats a aquest punt devia ser l’única opció que tenia la directiva actual sobre la taula per salvar el club.
Sobre la reconstrucció de la piscina, Carmona recorda vívidament la impressió que li va fer veure l’estat de degradació que presentaven l’any 2022 les instal·lacions que durant prop de tres dècades van convertir-se pràcticament en la seva segona casa. Va ser quan el van convidar a participar en l’acte de comiat del recinte, que havia de precedir un inici imminent de les obres de reforma que va acabar posposant-se prop d’un any. “Estava completament abandonada, plena de plantes. No s’hauria d’haver deixat perdre, però, en la situació que es trobava, s’havia de fer tot nou”, admet.
