La pel·lícula del 47 ha situat Torre Baró en el mapa. Un barri amb molt d’orgull, diuen els mateixos veïns, que ara veuen com se’ls reconeix un llegat de lluites veïnals constants. Segons com preguntes, el film desperta sentiments oposats, una barreja entre amor propi, dignat i esgotament per una voràgine poc habitual a la zona. Ara tothom els mira, tothom els aplaudeix, els reconeix. Es compta amb ells, si més no, per parlar de l’activista Manolo Vital i del passat, no tant del present. El càsting de la pel·lícula va aglutinar dues-centes persones a tocar de la parròquia de Santa Bernardeta, símptoma de la importància d’un film que va despertar un Torre Baró “adormit”. El TOT Barcelona visita una vintena de veïns que preparen els llums de Nadal, que enguany recrearan escenes de la pel·lícula. Un moment perfecte per tancar un any “molt diferent” que “ens ha portat coses molt bones”. En el fons, no deixa de ser un desig de continuïtat, perquè el veïnat més mobilitzat avisa que el temperament lluitador que dibuixa el 47 costa de veure en el Torre Baró actual.
L’anècdota que explica la presidenta de l’Associació de Veïns, Valeria Ortiz, exemplifica la importància de la pel·lícula: “Per a la festa major, Torre Baró sempre hem fet pregons reivindicatius, però aquest any ens vam centrar en les coses bones que ens ha passat, tot el que ha envoltat la pel·lícula del 47 i també la reobertura del centre obert, que fa una tasca imprescindible amb els joves del barri, però havia tancat per la pandèmia”. Al barri confien que el film sigui només l’espurna d’una nova etapa. De moment, l’alcalde Jaume Collboni ja els ha visitat i els ha promès un “estudi” per soterrar el cablejat elèctric, el gran mal de cap actual del veïnat. “Cada dos per tres, quan plou, se’ns en va l’enllumenat públic”, explica Oritz, que retreu, això sí, que ningú els avisés de la visita institucional “fins a només tres dies abans”. Sigui com sigui, s’ha d’aprofitar el moment, encara que, certament, la sensació és que l’impacte del film es nota més fora que dins la muntanya.
La nova lluita, a batzegades
Torre Baró destaca pels forts pendents, que creen una benvinguda pírrica per a qui visita la zona, sobretot la primera vegada. Les cases no amaguen ser del segle passat, però destaquen, en mig de la natura, amb jardins i terrats genuïns. En altres circumstàncies, serien carn de gentrificació, però a Torre Baró no hi ha cap comerç, cap forn, ni tan sols un bar. Una anomalia per a un barri que no deixa de ser Barcelona. La Montse viu a la part alta, a prop del castell. “Si en general no hi ha res, allà dalt encara menys”, explica. “Quan sortíem a passejar amb la meva mare, ella ja sabia quin recorregut havia de fer, perquè en no sé quina porta, de no sé quina veïna, podia asseure’s en una pedra… –En una mena de banquet?– …no, què va! No hi ha ni bancs”. La veïna recorda que hi viu “molta gent gran” que no té “cap equipament” on anar; un problema, sobretot a l’hivern, que deixa molts veïns tancats a casa.
Motius per a la lluita continua havent-hi, però l’esperit que es respira no és el que apareix a la pel·lícula. “Ja no queden tants Manolos Vitals”, comenta la Montse, que creu ara que van “a batzegades”. “A vegades sí que hem sortit en massa, quan hi temes grossos, com quan ens vam quedar sense llum a les cases de dalt perquè resulta, no t’ho perdis, que el generador del carrer era massa petit. Però en general no estem tan mobilitzats”, admet la veïna. Una opinió compartida amb la Gregoria Garcia, que anys enrere havia liderat l’associació de veïns. “Als 70 o 90, el barri era una exquisitat. Les assemblees s’omplíem, no hi cabíem tots i les havíem de fer al carrer”, explica. I com passa en la pel·lícula, “ens barallàvem”. Res a veure amb ara, que costa arrossegar els veïns cap a l’associació. “Molta gent s’ha fet gran i els fills han marxat del barri. I els nous no tenen mires de barri perquè ara tampoc som rics, però no és allò d’abans. Quan vam venir no teníem ni clavegueram ni aigua”, argumenta la veïna. En línies generals, tots coincideixen que la gent d’ara no ha viscut “les penúries” que apareixen a la pel·lícula i, per tant, s’hi han “acomodat”.
Només set veïns a l’associació
Des de l’Associació de Veïns, Valeria Ortiz matisa ben poc el que opina la resta de veïns. La presidenta diu que hi falta “projecció” i que intenten arribar-hi “de totes les maneres”. En tot cas, la realitat és punyent: només hi ha 9 persones a l’associació i només en participen 7 de forma habitual, la meitat dels quals, d’una mateixa família. “La realitat social és molt diferent de la que apareix a la pel·lícula. Abans les dones es quedaven a casa, ara totes treballem. La gent torna cansada de la feina, i el voluntariat requereix compromís i esforç”, explica la veïna. “Suposo que sempre ha costat, diuen que abans anaven picant casa per casa. La veritat és que nosaltres aprofitem molt les xarxes, sobretot gràcies als joves, que no és veritat que s’impliquen menys, ho fan des de la seva zona de confort, que són les xarxes. Tot i això, a Torre Baró encara continuem enganxant cartells sobre les reunions”, apunta Ortiz. També hi ha un altre factor que expliqui aquesta nova era. La presidenta creu que la lluita s’ha “individualitzat”, que el veïnat ja no lluita “de forma col·lectiva, com a barri”, sinó que es mobilitza “quan passa res al seu carrer”.
Tot i els nous temps, Torre Baró té molt present com s’ha de lluitar. En un moment de la pel·lícula, quan pujats en bus, camí de Sant Jaume, en Felipin recrimina a Vital que estigui adormit, el protagonista li recorda “que jo vaig tallar la Meridiana“. “És un clàssic, aquí a Torre Baró”, exclama Ortiz. Un clàssic també adormit. “Sempre que ens hem hagut de mobilitzar hem sortit a tallar-la, però l’últim cop, què vam ser, vint persones? No és el que era abans”. El barri ha canviat i la música d’ara no sona amb l’èpica d’aquella lluita de la Barcelona preolímpica. Ara bé, els veïns creuen que hi ha res de nou que augura èpoques millors. El Pla de Barris ha impulsat algunes activitats comunitàries –els llums de Nadal, el Centre Obert per a joves o espais de reunió de gent gran– que estan “despertant” el poble. Si més no, aquesta és la impressió d’Ortiz. “Ens ha sorprès la tirada que han tingut aquest any activitats com Halloween o la festa major perquè ha sortit molta gent de casa. I ara amb els llums torna a ser el mateix, som més de vint persones preparant-les”, detalla la presidenta. És qui sap si la nova espurna d’un nou esperit lluitador.
