Pablo Picasso sempre va tenir una relació molt estreta amb Barcelona. La capital catalana pot presumir de ser la primera ciutat del món a la qual l’artista malagueny va donar una de les seves obres. Una cessió que amb els anys acabaria esdevenint crucial per a la creació l’any 1963 del Museu Picasso de Barcelona, que inicialment va obrir les portes sota el nom de Col·lecció Sabartés, en honor al secretari personal i amic íntim del pintor Jaume Sabartés i Gual i una estratègia per salvar la més que possible censura del règim franquista, que no hauria permès en cap cas l’obertura d’un museu obertament dedicat a l’artista.
Aquella primera peça va obrir el camí per a la resta de quadres, escultures i gravats que formen part avui dia de la col·lecció tan preuada de l’equipament barceloní, un dels museus més visitats de la ciutat. Tanmateix, quin va ser el primer Picasso barceloní i quina és la seva història? Per què l’artista va triar la capital catalana i no la seva Màlaga natal, o París, on es va erigir en una verdadera icona de l’art el segle XX?
Protagonista d’un ballet trencador
L’obra en qüestió és Arlequí, una pintura a l’oli sobre una tela realitzada entre els mesos de juny i juliol del 1917 que va ser un dels grans atractius de la recent exposició Miró-Picasso. El model que encarna el personatge místic de la commedia dell’arte -un gènere de teatre popular nascut a Itàlia durant el segle XVI- és Léonide Massine, ballarí i principal coreògraf de la companyia dels Ballets Russos de l’empresari Serguei Diàguilev. Massine va coincidir amb Picasso durant una estada de dos mesos i mig a terres italianes que va servir per preparar el ballet Parade. El pintor malagueny havia rebut l’encàrrec d’elaborar el teló, els vestuaris i el decorat d’aquesta trencadora obra i el figurant n’era el coreògraf.
Després d’una estrena molt sonada del ballet el maig del 1917 a París i del seu pas fugaç per Madrid, l’amistat entre els dos forjada a Itàlia va fer que durant la seva estada a Barcelona l’artista agafés el ballarí com a model per a la recuperació de la figura de l’arlequí, que ja havia utilitzat amb freqüència en el seu període blau, però sobretot en el rosa, entre els anys 1901 i 1905. Durant la preparació de la representació de l’obra disruptiva al Gran Teatre del Liceu, on l’elenc va estar des del juliol fins a la seva estrena el novembre del mateix any, Massine es va convertir també en el ballarí principal del ballet, després de la discussió que Diàguilev va mantenir amb el fins aleshores protagonista, el reputat Vàtslav Nijinski.
Una donació gestada a foc lent
Tot aquest context va fer que Picasso amb aquesta pintura deixés a una banda l’estil cubista que ja cultivava des del 1914 i apostés per una representació més clàssica, erigint-se en una de les darreres obres de l’etapa més classicista del pintor. Com la majoria de peces que va realitzar durant aquells prop de sis mesos a la capital catalana, Arlequí va romandre guardat durant dos anys al domicili de la seva mare a la ciutat fins que va ser cedit per formar part de l’Exposició d’Art de Barcelona que es va celebrar el 1919.
Aquesta mostra va acabar resultant cabdal per a la futura col·lecció barcelonina l’artista, ja que aquesta cessió temporal de la tela per a l’ocasió va acabar convertint-se en definitiva aquell mateix any, quan l’artista decideix donar l’obra al museu d’art de la ciutat, el primer ens públic del món que va comptar amb un Picasso entre les seves files. Tanmateix, la possibilitat que la capital catalana pogués comptar amb una creació del pintor feia ja almenys dos anys que estava sobre la taula. Des de la seva estada a Barcelona per a l’estrena del ballet Parade, diversos amics de l’artista i personalitats de món cultural plantegen organitzar un col·lecta per adquirir una obra per al fons municipal, una proposta que finalment no s’acaba materialitzant, però que indica l’ascendència de la seva figura entre una part de la societat catalana.
“Aquí a Picasso ja li reconeixien el 1917 la seva trajectòria meteòrica i el seu paper com a artista que estava canviant el rumb de l’art modern. També era una figura rellevant a l’escena parisenca, però com França no tenia aleshores museu d’art modern, no és estrany que acabés triant la nostra ciutat per a fer aquesta primera donació”, assenyala Elena Llorens, conservadora del Museu Picasso de Barcelona, en una conversa amb el TOT Barcelona. Amb tot, la intervenció que va resultar al capdavall decisiva per a la cessió de la tela va ser una carta que li va enviar el seu amic i també pintor Ricard Canals insistint en aquest sentit. El malagueny va accedir, però, en comptes d’enviar una de les obres que tenia a París, va optar per deixar en herència a la ciutat una de les peces que s’havien quedat guardades al domicili familiar i que no s’havia pogut emportar amb ell per la situació bèl·lica que vivia en aquell moment França, que dificultava qualsevol trasllat d’obres d’art a través de les fronteres.
El precedent del Guernica, Las Meninas i el gran gest
La cessió el 1919 d’Arlequí -una tria personal del mateix artista que va trigar encara tres anys a exposar-se en un museu- va obrir la veda a una sèrie de donacions que el pintor aniria fent al llarg dels anys i que servirien per engrossir l’important fons municipal. Gairebé vint anys després d’entregar aquesta tela de 117 centímetres d’alçària per 90 d’amplada i en plena Guerra Civil Espanyola, Picasso va lliurar a la ciutat La minotauromàquia, un gravat magnífic considerat com el gran precedent del Guernica. Aquesta obra va coincidir al fons públic del Museu d’art de Catalunya amb les 22 obres de l’artista que les autoritats del moment van adquirir provinents de la col·lecció personal de l’empresari Lluís Plandiura i també amb una sèrie de 13 dibuixos principalment de temàtica eròtica llegat del també col·leccionista Lluís Garriga i Roig, que tot i ser adquirits l’any 1953 no van ser exposats fins gairebé tres dècades més tard.
Amb la inauguració encoberta del Museu Picasso de Barcelona l’any 1963, totes aquestes creacions van passar a formar part del fons de l’equipament, amb l’excepció de 16 peces de ceràmica que l’artista va cedir a l’antic Museu de la Ceràmica i que ara s’exposen en el Museu del Disseny de Barcelona. La mort de Sabartés quatre anys després va precipitar una de les donacions més importants que el pintor malagueny va fer a la ciutat: la sèrie completa de Las Meninas, la revisió que va fer Picasso de la gran obra de Diego Velázquez. “Ell era conscient que amb aquest gest de generositat enorme convertia Barcelona i el museu en els únics del món que tenen una sèrie completa d’aquestes revisions de grans obres que va fer l’artista”, subratlla Llorens. La conservadora veu en aquesta cessió un preludi perfecte a la gran donació que als setanta faria l’artista de la mà dels seus nebots, que van entregar gairebé mil peces que havien quedat guardades durant dècades al domicili familiar i que ara formen part del patrimoni de la capital catalana.
