El metro de Barcelona és gairebé completament accessible per a persones amb mobilitat reduïda. Ara fa prop d’un any, el Departament de Territori de la Generalitat ajornava un cop més l’assoliment de la fita d’una xarxa 100% adaptada, que estava prevista que s’assolís abans del 2025, posposant-la fins al 2028. Aleshores, el Govern precisava que hi havia un 95% d’estacions de metro accessibles per a les persones amb mobilitat reduïda d’un total de 163 en tota la xarxa.
Això ens deixava només vuit parades pendents d’adaptar. Es tractava de les de Ciutadella (L4), Clot (L1) i Verdaguer (L4), amb treballs que aleshores ja estaven en execució per valor de 21 milions d’euros; a la Plaça de Sants (L5) amb el projecte aprovat; les de Verdaguer (L5) i Plaça de Sants (L1), amb el projecte aleshores en redacció i una inversió prevista de 33 milions d’euros; i l’estació d’Urquinaona (L1 i L4), on el projecte està encarregat i s’hi estima una inversió de 45 milions. Ara que estem més a prop d’aconseguir la fita de l’accessibilitat completa, una pegunta que molts lectors es poden fer és com va començar aquest procés. En altres paraules, quines van ser les primeres estacions de la xarxa que van tenir ascensor?
Un honor compartit per dues estacions
La resposta a aquesta pregunta és doble. Segons s’explica en la pàgina web que Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) ha impulsat amb motiu del centenari de la xarxa del subsol de la capital catalana, les estacions pioneres van ser les de Lesseps i Urquinaona del Gran Metro. Aquests aparells pujaven des de les andanes fins al carrer i estaven coberts per un templet modernista de ferro i vidre. Tenien capacitat per a 30 persones i es desplaçaven a un metre per segon. L’operador precisa que els templets magnífics van acabar desapareixent amb els anys, després de degradar-se amb el temps. En concret, el de Lesseps va ser enderrocat el 1961 i el d’Urquinaona ho va fer el 1972.
