La Carme respira alleugerida quan diu que ja no viatja a Brians II. Ja fa dos mesos que el seu fill ha sortit de la presó després de complir condemna. Però la mare encara recorda la que ha estat una etapa fosca de la seva vida. Ella no ha estat entre reixes, però n’ha patit igualment les conseqüències. Tres quartes parts de les persones empresonades, unes 7.700 a tot Catalunya, són de la demarcació de Barcelona. Dades que evidencien que la immensa majoria de persones com la Carme, familiars d’un pres, viuen a la capital o en algun municipi del voltant. Tenint en compte aquesta realitat, el síndic de Barcelona ha analitzat aquesta realitat sovint amagada amb un informe en què posa de manifest que els familiars dels presos són un col·lectiu “invisibilitzat” que necessita “més suport jurídic, psicològic i d’orientació”.
En l’informe, el síndic relata que l’empresonament comporta “una destrucció familiar” que provoca “alteracions psíquiques i de l’estat d’ànim en cadascun dels familiars afectats”. La Carme, en aquest sentit, és força clara. “He estat pujant [a la presó] cada cap de setmana; malalta, amb calor, fred o plovent. Visites el teu fill perquè saps que li portes una mica del carrer. Parles amb ell i fins i tot rius. Però quan surts et fas un fart de plorar”, explica en conversa amb el TOT Barcelona. La presó és una experiència “molt dura” i amb moltes traves que “minven la moral” de moltes famílies, afegeix.
Des de l’Associació de Familiars de Presos de Catalunya asseguren que aquestes treves són un dels “efectes desestructuradors” que té la presó. “Al principi la família hi va, però de vegades s’acaben cansant perquè les visites són poc encisadores”, apunta al TOT la Gràcia Amo, que va fundar l’entitat després de la mort del seu fill a Brians II. Explica que les famílies se senten qüestionades, utilitzades i sense veu. Una situació preocupant que, d’altra banda, també recull el síndic en el seu escrit: “Òbviament, totes aquestes situacions generen un gran desgast en les famílies, sobretot quan tenen una edat avançada o un estat de salut precari, la qual cosa acaba provocant que cada cop es vagin espaiant més aquestes comunicacions. És una necessitat imperiosa que l’Administració penitenciària optimitzi aquestes condicions”.
Tot plegat, tal com recull el síndic, comporta força problemes per al pres. En Jordi Buzón, membre d’Advocats del Pati –entitat d’advocats penitenciaris que coneix el dia a dia de les presons–, explica que els centres penitenciaris tenen uns “efectes devastadors” com la “dissocialització” i la “despersonalització”. “Com pretens que després aquesta persona es reintegri al carrer si està sense contactar amb ningú durant anys?”, explica Buzón, que afegeix que les persones estrangeres encara ho tenen més difícil. “Hi ha gent que està vuit anys sense abraçar ningú”, concreta a tall d’exemple.
Els familiars se senten “humiliats”
El síndic detalla tot un seguit de mancances que dificulten la convivència a les presons i la comunicació amb les famílies. Mancances logístiques que no amaguen la principal preocupació dels familiars: el tracte que reben tant de l’administració com de les presons. “Els escorcolls previs de vegades poden ser molt humiliants”, deixa clar el síndic en el seu escrit, que demana un tracte “digne i adequat”. “És perfectament possible suprimir els controls innecessaris (per exemple, deixar els objectes personals a les taquilles o sotmetre’s a escorcolls aleatoris quan es comunica a través d’un vidre). I cal impedir l’ús arbitrari de les comunicacions, com a càstig i penalització o com a tracte de favor, així com les possibles represàlies contra el pres a conseqüència de les queixes de les famílies”, sentencia el síndic.
“Per a nosaltres, les famílies, és molt humiliant, ens passen la raqueta i després et toquen durant l’escorcoll“, explica la Gràcia, que no entén per què “et fan treure les arracades i rellotges” si la comunicació es fa per un vidre blindat. “Jo he hagut de buscar excuses, últimament deia que era un rellotge mèdic”, insisteix la Carme, que recorda que “abans, si et revisava i et tocava un home, t’aguantaves”. Aquesta mare explica altres moments humiliants de les visites, com ara que “només pots fer servir l’ascensor amb un informe mèdic, encara que tinguis una cama embenada”. La Gràcia ho matisa: “Depèn de qui et trobis, hi ha gent més torra collons que altres”.
Les dificultats no s’aturen amb els escorcolls. Els familiars denuncien el que consideren “els negocis de la presó”, una altra manera d’humiliar. Les trucades s’han de pagar, fet que genera desigualats dins del recinte. També critiquen que el ‘supermercat’ de la presó s’equipari als preus de l’establiment més proper, que acostuma a ser una benzinera. I per últim, la manca d’intimitat. Els locutoris estan enganxats i costa sentir el familiar perquè tothom crida. En definitiva, el vis a vis, la forma més excepcional de totes, és l’única manera d’aconseguir una mica intimitat. Amb aquest panorama, la forma de comunicació més fiable són les cartes, una forma ja extingida a les ciutats. En Jordi no entén per què no es pot fer servir el correu “si a la biblioteca de la presó ja hi ha ordinadors, amb els continguts perillosos capats”.
Els familiars també denuncien que l’administració no ajuda amb els desplaçaments. Per començar, hi ha qui no té diners pels autobusos, un problema si tenim en compte que la majoria de centres penitenciaris estan lluny de les ciutats. A més, els horaris dels que van a les presons no coincideixen amb les hores de visita. “Jo he sortit de casa a les 7:30 i he tornat passades les 17 per aquesta raó”, resumeix la Carme. Tot plegat genera molèsties i malentesos que augmenten la crispació d’algunes famílies. La Gràcia ho explica amb un exemple: “Un cop vam acompanyar la dona d’un pres, que està fotuda i va amb una crossa. Vam arribar cinc minuts tard, que el pres ja ens esperava al locutori, i no ens van deixar entrar. El van fer baixar a la cel·la, primer, i el van tornar a pujar més tard. Tot perquè al final no ens deixessin veure’l. Això és putejar el pres”.
Les presons amaguen abusos als presos
El síndic detalla que els familiars no tenen una “informació adequada, detallada, fiable i mínimament comprensible”. Un fet que s’accentua quan el pres rep un càstig de la presó. “La informació de la família respecte a la normativa que s’aplica a la persona presa, així com de la situació en què aquesta persona es troba, és imprescindible per poder exercir un control dels possibles abusos“, recorda l’informe. Abusos que els familiars tenen clar que existeixen. “Quan peguen un pres i li ha quedat marca, la presó no deixa que la família el visiti, com a molt un advocat”, explica la Gràcia. “I això si no l’han traslladat, perquè si les marques són molt fortes el van canviant de centre fins que desapareixen”, afegeix en Jordi. Marques, per cert, que els entrevistats asseguren que venen per part d’alguns treballadors: “Per això l’amaguen”.
Preguntat per aquesta qüestió, el Departament de Justícia es limita a defensar que treballen “per garantir els drets de les persones privades de llibertat i del seu entorn familiar”. “Comptem amb els treballadors socials d’execució penal que atenen, assessoren, informen i acompanyen les famílies durant el procés penitenciari”, diuen fonts oficials del departament. La Generalitat defensa que aquests professionals “proporcionen informació a les famílies de tot allò que fa referència al règim penitenciari” i que, precisament, enfortir el vincle dels interns amb les famílies “és una de les claus del treball que duen a terme els professionals de presons”. Des del departament conclouen que les dades avalen la seva tasca perquè “vuit de cada deu persones que surten de la presó no tornen a entrar-hi”.
