L’àlbum familiar d’en Gabriel Picart té una peculiaritat única. Només cal posar les diferents fotografies repartides sobre una taula per adonar-se que hi ha un element comú en la majoria d’elles: van ser fetes al Park Güell. Aquesta característica intrínseca de les instantànies no és fútil, sinó que explica la relació especial que la seva família va establir amb l’obra emblemàtica projectada per Antoni Gaudí. Durant més de 40 anys, la Filomena Aguilà (1913-1995), l’àvia de Picart, va ser la portera o conserge del recinte. No només s’encarregava cada dia d’obrir i tancar les portes, recollir les cartes o vigilar que no hi hagués cap incidència, sinó que també hi va viure durant aquest temps, en una de les dues edificacions que flanquegen l’entrada principal, i va regentar el primer bar que es va obrir dins del conjunt patrimonial.
“En aquella època no era com ara. Hi havia molts barcelonins que encara no coneixien el Park Güell i aquí hi venia sobretot la gent del barri. Durant molts anys, ella en va ser d’alguna manera la reina“, assenyala Picart en declaracions al TOT Barcelona. El seu nom, però, no figura als llibres d’història. Tampoc en cap placa commemorativa col·locada en alguna de les parets del recinte. Res de res. La seva trajectòria com a guardiana del llegat de Gaudí ha quedat esborrada pel pas del temps i només perviu en la memòria d’aquells veïns de tota la vida, que recorden amb nostàlgia un passat modest del conjunt arquitectònic que poc té a veure amb l’èxit de masses en el qual s’ha convertit en les darreres dècades, una tendència que des dels Jocs Olímpics del 1992 ha anat imparablement a l’alça fins a assolir els 4,4 milions de visitants l’any 2023.
Una proposta peculiar
El lligam d’Aguilà amb l’obra de Gaudí es remunta gairebé un segle. Nascuda en el si d’una família gracienca i filla d’un ebenista, aquesta dona va perdre la mare amb només vuit anys i va haver de posar-se a treballar de ben jove venent cacauets, orxata i gelats de la distribuïdora Helva. Ho feia a través de paradetes itinerants que col·locaven al carrer per les festes de Gràcia o en altres punts del barri. Un d’aquests indrets era el Park Güell, on treballava de conserge un bon amic del seu pare, l’Alfons Saumell. Perquè no hagués de carregar el material i els productes amunt i avall, el porter del recinte modernista li deixava guardar el que necessités a casa seva, l’edifici magnífic de pedra i sanefes blanques construït entre 1901 i 1903 que es troba entrant al recinte a la dreta. D’aquella primera època, la dona recordava haver vist diverses vegades Gaudí baixant de la que va ser la seva residència durant prop de dues dècades, ubicada a la part alta del parc, amb la seva gavardina característica i enfundat en unes espardenyes.
L’esclat de la Guerra Civil va trastocar com la vida d’aquesta família barcelonina com la de tantes altres. Aguilà va perdre un germà com a part de l’anomenada Lleva del Biberó, les tropes de joves mobilitzades pel bàndol republicà en la fase final del conflicte que van combatre al front d’Aragó i la batalla de l’Ebre. Les dures condicions de la postguerra i un accident laboral que va patir el seu marit la van portar a compaginar la feina a les parades amb la neteja de roba durant les nits per poder tirar endavant i alimentar les seves tres filles. Van aconseguir treure el cap i al voltant dels anys cinquanta arribaria a les seves mans l’oferta que canviaria per sempre la seva vida i la dels seus. Saumell tenia problemes de mobilitat -li havien hagut d’amputar una cama- i necessitava ajuda amb la vigilància i les tasques del Park Güell, així que li va proposar a la dona que es mudés amb la seva família a la casa del vigilant. Dit i fet. El matrimoni va entrar a viure amb el fins aleshores conserge, que també feia les funcions de venedor de postals per guanyar-se unes peles extres. “L’home es va quedar vivint en una habitació petitíssima i anava a tot arreu amb una espècie de carraca que feia funcionar amb les mans. No tenia a ningú, així que es va convertir en part de la família”, explica Picart, tot ensenyant una fotografia de Saumell acudint en cotxe a la boda dels seus pares.
Així va ser com la dona es va acabar convertint en la portera oficiosa, que encara no oficial, del recinte, que també va passar a ser casa seva. Compaginava aquestes tasques amb la paradeta que mantenia al parc, que a poc a poc es va anar transformant en el primer negoci de restauració del conjunt modernista. Aquest quiosc primigeni acabaria evolucionant en un bar, que inicialment estava ubicat al costat dels lavabos i que després es traslladaria al seu emplaçament actual, on la família el regentaria en concessió municipal durant dècades. També van obtenir permís per col·locar una petita guingueta els diumenges a la plaça de la Natura. Gairebé tota la vida familiar tenia lloc en aquest indret privilegiat, incloses les primeres passes de Picart. Els seus pares s’havien instal·lat a la casa del conserge durant una temporada després de casar-se i mentre estalviaven per un pis. Moltes de les fotografies que conserva de quan era petit són en aquest recinte, ja fos passejant en un cotxet de la mà de la seva àvia -una estampa que va protagonitzar una de les postals més reproduïdes del Park Güell, cortesia del reputat Arxiu Zerkowitz- o jugant amb els cosins entre les columnes.
Retalls d’una vida al Park Güell
De la seva infantesa entre les quatre parets del conjunt projectat per Gaudí, el net de la portera conserva múltiples anècdotes. Com la seva àvia sempre tenia preparada una muda per si algun nen d’excursió escolar queia a la font, els partits de futbol sota l’anomenada rotonda amb un cambrer gallec del bar, una sessió de fotos amb la cantant Marisol, les revetlles de Sant Joan al recinte, el rodatge de la pel·lícula El Castillo de Fu Manchú amb Christopher Lee o com va haver de donar l’avís d’alerta quan un operari que treballava en la remodelació de l’entrada principal del conjunt -que originalment era de fusta- es va perforar la clavícula amb un dels forjats punxeguts que encara es conserven avui dia. “La meva mare treballava a la plaça, al Mercat de Sant Gervasi, i em deixava cada dia a les set del matí amb la meva àvia perquè a les nou havia d’entrar a l’escola del parc, que abans es deia Primo de Rivera. Teníem una relació molt particular. Jo era el net gran, portava el nom del seu marit… Per a mi va ser com una segona mare”, assegura Picart.
La vinculació familiar amb el Park Güell es va accentuar encara més a partir dels setanta, quan el pare de Picart -que treballava com a agent de la Guàrdia Urbana- va llogar per unes 800 pessetes al mes la Casa de la Creu, l’altra gran construcció que flanqueja l’entrada del conjunt, que fins aleshores havia estat residència d’un altre policia barceloní. “En aquella època, l’Ajuntament llogava en precari aquestes construccions a funcionaris per evitar que es deterioressin. Allà guardàvem coses del bar i, a la part de dalt, hi vaig tenir el meu primer estudi de pintura amb només 17 anys, en la mateixa habitació en la qual el tenia Gaudí”, afirma l’home, que després d’aquests inicis va prosseguir una carrera primer com a il·lustrador i després com a artista figuratiu. Durant aquest temps, el càrrec oficiós que havia ocupat la seva àvia fins aleshores es va acabar de fer oficial amb la mort de Saumell. Així va ser pràcticament fins a finals dels vuitanta, quan Aguilà ja tenia una edat i la família va optar per traslladar-la a un altre pis que tenien a prop.
La portera sense nom
El negoci de restauració del parc va continuar en mans de les filles de la portera uns quants anys més i, malgrat que van haver d’entregar al consistori la Casa de la Creu a mitjans dels vuitanta, la família va mantenir la custòdia del domicili del conserge fins ben entrats els noranta. Això els va permetre veure el gran canvi que va suposar tant per a la ciutat com per al recinte en qüestió la celebració dels Jocs Olímpics del 1992. “Va ser una bomba perquè va posar Barcelona i el Park Güell al mapa. La meva àvia havia arribat a tenir problemes durant l’hivern per pagar els sous dels treballadors del bar perquè això estava buit. Abans els clients eren majoritàriament gent del barri, no turistes. Per això molts veïns tenen ara aquest sentiment de paradís perdut”, reflexiona Picart, que avui dia continua vivint en un dels edificis ubicats just davant de la porta principal del conjunt i que ha vist de primera mà els efectes de la massificació d’aquest.
El net de la portera va ser l’últim inquilí de la casa del vigilant abans que l’Ajuntament la reclamés per iniciar un procés de restauració l’any 1996. Hi va ubicar durant un temps el seu estudi, en una de les plantes superiors. Quan les obres de rehabilitació van culminar tres anys després amb l’edifici convertit en un centre de reinterpretació del parc, el consistori va organitzar un acte al qual es va convidar diversos familiars de Saumell, reconeixent la seva tasca com a conserge del conjunt. Durant aquella reinauguració de l’espai, no es va parlar ni es va fer cap menció a Aguilà, que havia mort només uns mesos abans. “No ens van convidar”, etziba Picart. La família sí que va parlar amb el Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) per explicar la història de la dona, però el seu nom continua sense figurar enlloc i el seu rastre ha estat completament esborrat de la trajectòria del recinte. “Durant 40 anys va ser la portera del parc. Gràcies a unes fotografies antigues que va trobar tirades en un racó van poder reformar la font principal per retornar-li el seu aspecte original, també va localitzar per casualitat uns plànols originals de Gaudí… Va passar tota una vida aquí entre la porteria i la parada i no se li ha fet justícia”, lamenta el seu net, que s’encarrega de mantenir viu el record de l’àvia a l’espera d’un reconeixement que sembla esvair-se encara més amb cada any que passa.
