El carrer de Ferran, ubicat a la Barcelona més històrica, s’ha convertit en un nou terreny de batalla política a l’Ajuntament. Ferran, segons com es miri, és un ciutadà anònim, però també pot fer referència a un monarca absolutista del segle XIX. De fet, fins a 1910, el carrer es deia Fernando VII. Tot depèn de qui defensi el nom del carrer. Junts, que ha posat el debat sobre la taula, ha demanat recuperar la nomenclatura de Joan Fiveller, membre del Consell de Cent que coronava el carrer durant la república, però l’alcalde Jaume Collboni ho ha descartat perquè el Ferran de Ciutat Vella ja no és, en cap cas, el rei Ferran VII.
“Estem d’acord que s’hi instal·li una placa explicativa de qui era Fiveller, però no podem canviar el nom del carrer”, va exposar en el darrer ple celebrat a Sant Jaume. I entre els seus arguments, l’alcalde apel·la al canvi en el nomenclàtor impulsat l’any 1910. Aquell any, l’Ajuntament va decidir canviar Ferran VII per només Ferran. “El carrer fa molts anys que va ser ressignificat. Ni tan sols durant la dictadura es va recuperar el nom anterior”, ha defensat l’alcalde, fent referència al número VII que ens transporta al monarca.
“El canvi es va fer precisament per deixar de recordar al darrer monarca absolutista”, han afegit al Tot Barcelona les fonts municipals consultades per la polèmica. “Per tant, fa 116 anys que la ciutat va ressignificar el carrer de Ferran. Des d’aleshores, ni tan sols durant la dictadura franquista va recuperar el seu nom. Es va castellanitzar, però sense recuperar el nom del rei”, insisteix el consistori. Unes explicacions que no han rebaixat el sentit de la polèmica. “Si aquest Ferran no és ningú, digues-me per què el franquisme va recuperar aquest nom. I si no és ningú, quin problema hi ha a canviar-ho?”, va protestar el juntaire Joan Rodríguez en el darrer Ple. “El carrer de Ferran forma part de la memòria popular, com Princesa o Pelai”, va concloure Collboni.
L’executiu municipal no fa referència als canvis executats durant la Segona República. Consultat pel Tot Barcelona, el professor de la UAB Lluís Quintana aclareix que el Nomenclàtor de l’any 1934 especifica, en el seu llistat de Carrers que han sofert variació, que el carrer de Fernando –nom establert, en castellà i sense la nomenclatura dels reis, el 1910– va passar a dir-se Joan Fiveller l’any 1931. “Segons l’historiador Cirici Pellicer, el carrer de Ferran es va obrir el 1824 i duia el nom del rei regnant aleshores”, afegeix sobre els seus inicis.
Collboni vol evitar duplicitats
Collboni també defensa que els canvis de nom “només es fan quan incompleixen la llei de memòria democràtica o quan els impulsa el veïnat”. També s’hi ha negat per qüestions burocràtiques. Per exemple, per evitar “duplicitats”. No hi ha cap carrer Joan Fiveller a Barcelona, però sí una plaça, just davant del Parlament. Junts hi veu una excusa. “Si parlem de duplicitats, també tenim Bacardí, Sabrià, Espriu…”, ha defensat Rodríguez a la tribuna de Sant Jaume. El periodista David Martínez, autor del blog Històries de Barcelona, tampoc entén l’argument. “La plaça està dins del mateix parc de la Ciutadella, que no és cap zona residencial”, apunta en conversa amb el Tot Barcelona.
El carrer de Ferran, un dels més icònics del centre, era una gran avinguda de la Barcelona emmurallada. La construcció de Ferran va ser, segons Martínez, una de les primeres operacions d’esventrament: “Es va enderrocar tota una sèrie de cases per obrir un tall. Això comunicava la Ciutadella, que aleshores era una fortalesa militar, amb la Rambla. Sovint es diu que es va fer perquè les tropes poguessin arribar ràpidament al centre de la ciutat, ja que fins aleshores tota aquesta zona era com el Born, amb carrers estrets i laberíntics”.
“Aquest carrer és un terreny de batalla política constant”, resumeix el periodista, especialitat en temes històrics, que recorda els “molts canvis de nom” que el carrer ha patit al llarg de la història. Més enllà de Ferran VII, l’espai ha estat dedicat al general Espartero, més conegut com a Duc de la Victòria. Ferran VII va morir sent la successora al tro (Isabel II) encara menor i Espartero va assumir la regència del regne. Del Duc de la Victòria va tornar a Ferran i de Ferran a Fiveller, “una figura que inspira tot el contrari als altres dos”, remarca Martínez.
El nom de Fiveller sempre serà conegut per ser el conseller que es va plantar davant del rei perquè pagués els impostos que li pertocava. “Havia de pagar el que fixava el Consell de Cent. En fer-ho, reforçava un concepte barceloní segons el qual tothom, fins i tot el rei, està sotmès a la llei”, argumenta Junts per defensar el retorn de Fiveller a la placa. Des de l’executiu ignoren aquest argument, entenent que l’absència del nom reial provoca que el Ferran de Ciutat Vella “tingui un significat que no té res a veure amb el del monarca absolutista”.
Història de Barcelona
El carrer de Ferran no és l’únic que va ‘desmonarquitzar-se’ abans del franquisme. Hi ha un passatge d’Isabel II que ha esborrat també la nomenclatura reial, per dir-se només Isabel. La república va intentar revertir molts noms, per exemple, el de la plaça Reial per Francesc Macià entre l’agost de 1931 i el març de 1939, com a homenatge a la proclamació de la república. En tot cas, el possible canvi de nom del carrer Ferran guanya pes per la seva importància. Forma part de l’ideari col·lectiu de la ciutat, va tenir certa importància estratègica durant l’edat mitjana i ha estat l’epicentre econòmic fins al segle XX, en què la burgesia i les botigues de luxe van marxar al passeig de Gràcia.
Martínez ha recollit alguns dels establiments més icònics. A la cantonada amb la Rambla hi havia una de les confiteries amb més història, coneguda a mitjan segle XIX pels dolços i les seves caixetes de regal. A Ferran també hi havia armeries, xocolateries –molt coneguda la fàbrica de xocolata dels Juncosa– i altres comerços més exòtics, com ara la botiga de caixes de cabals i panys que va obrir l’industrial Pere Mañach o botigues de camises. “El seu traçat ample i recte, en contrast amb els carrerons medievals, el va convertir en el passeig preferit de la burgesia”, detalla Martínez en l’article. Anys més tard, amb el comerç de proximitat en hores baixes i la massificació turística a l’alça a Barcelona, el carrer també és polèmic pel nom.
