La Terraza Martini va ser durant gairebé dues dècades un dels llocs més exclusius de Barcelona. Aquest espai ubicat en el tretzè pis del colossal edifici que s’erigeix en el número 16 del passeig de Gràcia va ser punt de trobada de l’alta societat barcelonina a les dècades dels seixanta i setanta i fins al seu tancament l’any 1980. Al llarg d’aquest periple, les instal·lacions van albergar innumerables presentacions, rodes de premsa i actes de tota mena que van comptar amb la presència de moltes de les grans personalitats de l’època, des de l’actor i director John Wayne i les actrius Gina Lollobrigida i Sara Montiel a Juan Antonio Samaranch i l’aleshores alcalde barceloní Josep Maria de Porcioles, entre molts altres.
Les hemeroteques de revistes i diaris de l’època són plenes de referències a l’indret i d’anècdotes sobre alguns d’aquests esdeveniments. Un d’aquests nombrosos actes, però, va aixecar força polèmica a causa d’una problemàtica lingüística. Els fets van tenir lloc aparentment durant l’any 1970, quan es va celebrar la presentació d’un llibre en català a l’exclusiu espai.
Carta dirigida al director de Destino
Mesos després de l’acte, un lector publicava al número 1754 de la revista cultural Destino impresa el 15 de maig del 1971 una carta dirigida al director del mitjà explicant el següent:
“El curs passat vaig assistir de convidat en la luxosa Terraza Martini a la presentació d’un llibre en català. Em vaig quedar desagradablement sorprès de veure que tant el presentador de l’obra com el seu autor parlaven en castellà. Profundament estranyat per la incongruència que representava presentar un llibre català en llengua castellana, vaig parlar amb la direcció de l’editorial presentadora i se’m va dir que la Casa Martini & Rossi tenia prohibit fer presentacions de cap llibre en llengua catalana. Naturalment, vaig marxar abans d’acabar la presentació”.
La missiva, però, no acaba aquí: “El més estrident del cas és que la prohibició de fer servir la llengua de Llull i Verdaguer a la Terraza Martini no ve de cap autoritat oficial o “política”, sinó que és criteri de la mateixa direcció. Jo ara em pregunto: la Casa Martini & Rossi té la seva delegació a Barcelona per –amb aquesta odiosa discriminació lingüística– guanyar-se l’antipatia dels catalans que són la majoria dels seus possibles clients? Què diria la companyia si a Lugano els obliguessin a parlar en alemany pel fet de ser aquesta llengua la majoritària a Suïssa?”.
Una denúncia amb doble resposta
La queixa d’aquest lector de la revista -que signa la carta amb el pseudònim Un barceloní– va generar força polèmica i a l’edició número 1757 publicada el 5 de juny del 1971 va rebre la rèplica d’un altre ciutadà de la capital catalana, que en una altra carta al director es pregunta com és possible que una companyia com Martini & Rossi declari “improcedent” parlar català en la presentació d’un llibre en aquest idioma. “Poques relacions públiques faran i poques vendes obtindran si continuen amb aquest criteri. Els que parlem català podrem també declarar improcedent prendre la seva beguda en qualsevol altra terrassa d’un bar en el qual sí que es parli català”, assegura el lector.
Tanmateix, aquesta no va ser l’única rèplica que va rebre la denúncia publicada el maig del 1971. La mateixa directora de la Terraza Martini va utilitzar la revista Destino per donar la seva versió sobre aquesta problemàtica lingüística. “No estem d’acord amb les afirmacions d’aquesta cara. L’objectiu de la instal·lació de la Terraza Martini era dotar a la ciutat d’un eco de ressonància i d’un estímul per a tota classe d’activitats culturals, artístiques i humanitàries. Dins d’aquesta línia, entre moltes altres recepcions, se n’han fet diverses per presentar llibres en català. El comunicant sembla referir-se a una que va tenir lloc en juny del 1970, quan jo encara no tenia la direcció de la Terraza i en la qual es va pregar a l’editorial que fes la presentació en castellà perquè en anteriors presentacions de llibres en català hi va haver un sector dels convidats que va manifestar no haver comprès què es va parlar“.
La directora de l’establiment, però, conclou la seva resposta amb una reflexió interessant amb la qual pretén acabar amb la polèmica generada: “La nostra opinió és que les presentacions és lògic que es facin en la seva mateixa llengua, amb la corresponent versió en castellà per a la comprensió dels convidats aliens a la nostra regió”.
Una Miss Europa, daltonisme taurí i Baltasar Porcel
Capbussar-se a l’hemeroteca de la revista Destino ens permet recuperar algunes anècdotes més enllà d’aquesta disputa lingüística que tenen la Terraza Martini com a teló de fons. Des d’unes aleshores força polèmiques declaracions de la Miss Europa del 1974, la noruega Wenche Steen, on titlla d’antiquades les dones que estan en contra dels concursos de bellesa, assegurant que ella es guanya la vida amb aquests certàmens; fins a una conversa amb l’escriptora granadina Antonina Rodrigo, que aleshores acabava de publicar una biografia sobre Margarida Xirgu, o un debat sobre el daltonisme dels toros en un dels ascensors que permetien accedir a l’espai.
En una d’aquestes cròniques de vetllades a la icònica cocteleria es narra l’entrega del Premi a la Popularitat, impulsat pel diari barceloní El Noticiero Universal. Amb motiu de la diada de Sant Jordi del 1973, el mitjà va seleccionar diverses obres literàries en català i castellà, entre les quals Grans catalans d’ara del cèlebre escriptor i periodista d’Andratx Baltasar Porcel. Aquest recull d’una trentena d’entrevistes a personalitats del moment com Pau Casals, Josep Pla, Mercè Rodoreda, Joan Miró o Víctor Català va endur-se el guardó en la categoria de llengua catalana després de rebre una gran acollida tant del públic com de la crítica.
