La pobresa a Barcelona és majoritàriament estrangera. El 54,2% de les persones que se situen per sota del llindar de pobresa no van néixer a la capital catalana, mentre que el 84,5% de les que tenen ingressos que superen el doble de la mitjana són de nacionalitat espanyola. Aquestes són algunes de les conclusions que es poden extreure del primer informe de l’Observatori de les migracions i el refugi de Barcelona, un estudi encarregat per l’Ajuntament a l’Institut Metròpoli que ha creuat dades de diverses enquestes i anàlisis per identificar dinàmiques migratòries a la ciutat i perfilar millor les polítiques públiques destinades a aquest sector de la població.
Aquesta investigació parteix de la premissa que prop d’un terç dels barcelonins són d’origen estranger. Els migrants són la principal raó que explica el creixement demogràfic a la capital catalana, que si no fos per l’arribada d’aquesta població activa en la plenitud de la seva activitat laboral patiria un estancament o inclús se situaria en números vermells. A grans trets, els estrangers que venen a la ciutat es divideixen en dos grups diferenciats: un grupuscle que pertany a l’elit econòmica i que resideix principalment a la zona alta, l’Eixample i el frontal marítim; i un altre que treballa principalment al proletariat dels serveis, que són la gran majoria i viuen a Ciutat Vella o a la perifèria barcelonina.
Per la seva procedència, l’estudi indica que els estrangers ingressen de mitjana salaris gairebé un 22% més baixos que els ciutadans espanyols, situant-se al voltant dels 1.800 euros mensuals. La diferència es dispara fins al 34,6% en el cas de les persones provinents d’Àsia i Oceania i fins al 31,1% en el cas dels africans. Els ciutadans estrangers provinents d’altres països de la Unió Europea cobren de mitjana el mateix que els espanyols, una dada en la qual es compensa els salaris alts dels expats i nòmades digitals amb les rendes baixes de treballadors originaris de l’Europa de l’Est, per exemple. A l’altra banda, trobem els residents a Barcelona que provenen de l’Amèrica del Nord, que de mitjana cobren fins a un 44,6% més que els locals, tot i que es tracta d’un grup reduït que ocupa nínxols laborals molt qualificats.
La càrrega del lloguer i sobrequalificació
Si entrem en detall al sector laboral, podem comprovar com el 60,5% de les treballadores de la llar i les cures són estrangeres i en la seva immensa majoria dones. Es tracta d’un col·lectiu amb unes condicions especialment precàries i amb una escassa cobertura dels drets socials. També en l’àmbit de l’hostaleria hi ha una alta presència de ciutadans de nacionalitat estrangera, amb un 47% del total. Aquest segment de la població amb feines precàries són els que estan més exposats al risc de pobresa, però, en contra del que prediquen alguns discursos polítics, no són els que reben més subvencions per part de les administracions. Ajudes públiques com les pensions de jubilació o els subsidis d’atur permeten reduir aquesta vulnerabilitat en més d’un 30% en el cas dels barcelonins de nacionalitat espanyola, mentre que només ho fa en 3,1% en els estrangers. En el cas de subvencions de caràcter social, la xifra s’iguala i permet disminuir el risc de pobresa al voltant de l’1,7% en ambdós casos.
“Tenim un sistema protector amb les persones que tenen un vincle formal i constant amb el mercat laboral. La resta de ciutadans queden desprotegits i han de recórrer a sistemes que tenen una cobertura limitada com la renda garantida”, argumenta al respecte l’investigador Albert Sales, un dels autors de l’informe. Aquesta vulnerabilitat no s’explica només per la precarització de les feines que desenvolupen, sinó també per la seva situació d’habitatge o el nivell de formació que són capaços d’acreditar. Sobre el domicili, l’estudi indica que el 70% de la població migrant viu de lloguer, mentre que només el 20% dels nascuts a l’Estat ho fa. Les llars estrangeres destinen el 41,6% dels seus ingressos a cobrir el preu del seu habitatge i els subministraments, en contraposició amb el 18,5% que dediquen les famílies de nacionalitat espanyola.
Quant a la preparació, les dades apunten que un 43,3% dels estrangers tenen estudis superiors, mentre que només el 33,9% dels espanyols els té. Aquesta situació s’explica per un doble factor: que hi ha un volum important de població envellida autòctona que va treballar en una època en la qual es requeria menys formació i que els migrants en molts casos acaben fent feines per les quals estan sobrequalificats per les dificultats que tenen per acreditar aquesta educació superior, reinventant-se en molts casos cap a altres sectors laborals.
Ajudes més enllà de l’emergència
La tinenta d’alcaldia de l’àrea de Drets Socials, Raquel Gil, subratlla la importància de poder analitzar tota la informació recollida per poder elaborar polítiques públiques més eficients i trencar amb certs relats sobre els migrants que es prediquen des de certs sectors polítics. “Les dades ens expliquen que les persones que fan un procés migratori el fan a la recerca d’oportunitats en el mercat de treball i que hi ha sectors molt precaritzats que són el nínxol dels ciutadans estrangers”, assenyala. Al seu torn, la comissionada d’Acció Social, Sonia Fuertes, considera que amb aquest informe queda demostrat que els migrants són el motor demogràfic de la ciutat i que l’habitatge té un impacte crucial en l’economia d’aquestes famílies. “El mercat de lloguer sovint queda fora de l’equació o no es contempla prou, però la major part dels ingressos es destinen a això”, insisteix i lamenta que moltes d’aquestes persones en una situació de vulnerabilitat només tenen accés a unes ajudes que són d’emergència i que en la majoria de casos no són suficients.
