El riu divideix Sant Adrià de Besòs en dos. A una banda, el nucli històric del municipi veí; a l’altra, els barris de la Catalana i de la Mina, que limiten amb el terme municipal de Barcelona. Aquest darrer nucli de població sempre ha viscut en certa manera d’esquena a la seva costa. Els grans blocs de pisos que es van erigir a principis dels setanta per acollir els habitants dels diferents barris de barraques -com el Camp de la Bota, el Somorrostro, Pekín, la Perona, Can Tunis o Montjuïc– que fins aleshores es repartien per diversos punts de la capital catalana van permetre erradicar el gruix d’aquests infrahabitatges, donant a moltes famílies l’oportunitat d’una vida més digna.
Es calcula que l’any 1975, ja vivien a la Mina més de 15.000 persones en un total de 2.721 habitatges socials. El ràpid creixement d’aquest nucli de població va fer que els equipaments i serveis plantejats en un inici ràpidament quedessin sobrepassats. Tot plegat, sumat a l’abandonament al qual va condemnar l’administració aquesta zona, va acabar conformant una espècie de suburbi aïllat a la perifèria barcelonina. Les iniciatives ciutadanes i les ganes de sortir al carrer a reclamar unes millors condicions de vida van ser un bri d’esperança que van mantenir dempeus aquest barri. En aquesta consciència social i de classe hi van jugar un paper cabdal educadors com Josep Maria Monferrer, que va ser professor de primària i director de l’escola Tirso de Molina, o projectes com el taller fotografia que es va impulsar des de l’Escola Jara entre els anys 1985 i 1990.
Aquesta darrera iniciativa -dirigida pels professors José María Escalona i Ana Quintín- tenia diversos objectius pedagògics, entre els quals l’estudi de la imatge com a mitjà d’expressió, el foment de l’esperit crític i la creació d’un contingut estretament vinculat a aquest territori i als seus habitants. Gràcies a un petit laboratori fotogràfic, els alumnes d’EGB podien participar en tot el procés des de la tria de temes, la captura d’imatges, la positivació i l’elaboració d’un petit text per acompanyar les fotografies. Aquesta darrera part més descriptiva permetia als estudiants aportar la seva visió més personal no només de la fotografia en si mateixa, sinó també del subjecte i l’entorn retrats. El resultat va ser un fons de més de nou-centes imatges que retraten des d’una mirada crítica el passat industrial de la zona, les lluites socials i la vida quotidiana a Sant Adrià.
La brutícia i l’infrahabitatge
Una part d’aquestes fotografies han estat exposades en els últims dos mesos en el marc de la biennal Manifesta15, dins d’una de les mostres que fins aquest diumenge es poden visitar a l’interior de l’antiga nau de turbines de les Tres Xemeneies. D’entre les múltiples imatges, en destaca una que parla precisament del tram de costa més pròxim a la Mina. La instantània plena de brossa i runa amb una fàbrica al fons coronada per una xemeneia. “En aquesta foto veiem la platja. Podrien netejar-la, tot i que sigui de la Mina s’ha de mantenir neta. Al fons veiem gent vivint de mala manera, a veure si els donen un dels pisos que faran perquè aquesta gent els hi fa falta”, diu el text que complementa la imatge.
La percepció d’aquest alumne casa perfectament amb el discurs encara avui dia repetit com un mantra per part dels veïns de la Mina -“no volem ser el pati del darrere de Barcelona”- i demostra en aquestes prop de tres dècades des de la captura de la imatge no hi ha hagut tants canvis com els habitants d’aquest barri volien.
