“Sou periodistes, no? Tinc un amic que pinta quadres. Ha fet Las Meninas, obres de Salvador Dalí… Hauríeu de veure casa seva, sembla un museu”. Amb aquesta carta de presentació, en José Guerrero, veí de les Corts de 80 anys, es va presentar a la redacció del TOT Barcelona la setmana passada. Ho va fer a porta freda, sense el consentiment de l’artista al qual representava i amb l’única voluntat de donar a conèixer la feina del seu amic. Només per aquest interès altruista de Guerrero, pagava la pena fer un visita a aquest pintor desconegut. Dit i fet. Uns dies després, quedàvem amb l’home a les portes del número 7 del carrer de Felipe de Paz, al barri de la Maternitat i Sant Ramon. Allà ens rebia l’Antonio Daza (Valderrubio, Granada, 1943), un jubilat de 82 anys que pot presumir de tenir entre les parets de casa seva més quadres que mobles. En concret, 54 obres. El matrimoni Arnolfini (Jan Van Eyck), la Mona Lisa (Leonardo da Vinci), Noia a la finestra (Salvador Dalí) o Gaspar de Guzmán, comte-duc d’Olivares, a cavall (Diego Velázquez) són alguns dels molts títols reconeixibles de factura brillant que es troben repartits per gairebé totes les estances del pis. També n’hi ha d’originals, com vistes de la Sagrada Família, les Rambles o la Casa Batlló. Tots porten al marge la signatura A. Daza.
La passió d’aquest octogenari per la pintura sempre havia transcorregut en paral·lel a la seva trajectòria professional. Des de ben petit ja mostrava aptitud per al dibuix i el llenç i amb vint anys va decidir deixar la seva Andalusia natal per buscar-se la vida a Catalunya. Primer va aterrar al Prat de Llobregat, on tenia uns familiars, però poc després va fer el salt a Barcelona. La seva primera feina a la capital catalana va ser per al cine Rex, pintant a mà els cartells de la darrera pel·lícula que havia estrenat aleshores l’actor Kirk Douglas. D’aquí va passar a una drogueria i, rebuscant en els anuncis de la premsa, va trobar el d’un laboratori de pintures de l’Hospitalet de Llobregat. Durant aquesta etapa, compaginava com podia la feina amb el dibuix. “M’emportava un bloc de notes i feia esbossos al descans del migdia”, recorda. El seu talent no va passar desapercebut i Daza va acabar enrolant-se a l’acadèmia de Francisco Sainz de la Maza, un artista burgalès assentat a la ciutat que tenia un estudi al número 96 del passeig de Gràcia. En el tercer pis d’aquest edifici, conegut com a Casa Ramon Casas, feia classes a joves aspirants a pintors en el mateix espai on havia tingut el seu taller Santiago Rusiñol. Gràcies al seu mestre, va poder fer-se amb personatges del calibre del mateix Dalí, a qui va conèixer en una de les vetllades que es feien al restaurant mític de La Puñalada, desaparegut el 1998.
La mili i les múltiples vides
La seva carrera com a artista es va veure truncada per la crida al servei militar. Li va tocar fer-lo a Melilla, lluny de tot i de tothom. Els contactes de Sainz de la Maza li van permetre viure una mili sense massa penúries i, inclús, escurçar uns mesos el període de servei. A canvi, però, va haver de pagar un preu que encara arrossega a la consciència. “Vaig haver de fer un retrat de Franco per al tinent general de les tropes d’Àfrica, Ramón Gotarredona, i també quadres per a les dones dels coronels. Per a algú tan rojo com jo, això…”, lamenta. A la seva tornada a Barcelona gairebé dos anys després, la trajectòria prometedora com a artista va passar a un segon pla.
“La mili em va interrompre. Em van agafar a una empresa belga de paper pintat, Balamundi, que tenia una quarantena de seus per tota Europa. Cobrava 140.000 pessetes al mes i vivia a tot drap”, relata. S’hi va estar nou anys, escalant fins a la posició de director general. En aquella època ja feia un temps que s’havia casat. No per amor, sinó més aviat per la imposició social de l’època i per conveniència familiar. Durant la seva etapa al capdavant de la filial de la companyia flamenca, va conèixer la que es convertiria en la seva segona esposa i gran amor de la seva vida, Lluïsa Carrillo. Ella treballava a la seu que tenien a l’avinguda de Madrid i durant un temps fins que es va divorciar, el nostre protagonista va viure un “doble vida“. “M’havia casat molt jove i sense estar enamorat. De la Lluïsa sí que vaig enamorar-me, tenia una ment brillantíssima”, assenteix.
Quan la delegació catalana de Balamundi va tancar, un dels directius de la firma que després faria carrera a Nestlé, Yves Barbieux, li va oferir anar-se’n a Maracaibo (Veneçuela) per dirigir una de les plantes de paper pintat. Va rebutjar l’oferta -decisió de la qual se’n penedeix- i va acabar fitxant per Codecor, una altra empresa del sector amb seu a Viladecans. S’hi va estar uns quants anys i després va muntar la seva pròpia empresa amb dos socis, Daica. Tenien la fàbrica a un polígon de Sant Quirze del Vallès (Vallès Occidental) i l’aventura va durar una dècada, però també va acabar amb el tancament i la suspensió de pagaments. Daza va decidir aleshores emprendre amb la seva esposa i van muntar una botiga de roba de dona. Van arribar a tenir dues seus, una al número 28 del carrer del Brasil i l’altra a la travessera de Gràcia. En aquell moment, l’home va rebre l’oferta per dirigir una empresa del sector de les arts gràfiques a Mataró. La va rebutjar per ajudar la seva dona amb el negoci i amb el temps va decidir fer-se amb una llicència de taxista. Va exercir la professió durant dues dècades fins que es va jubilar el 2013. Durant aquests anys al volant, va conèixer diverses personalitats de la política i la cultura catalanes com l’Eulàlia Vintró, tinenta d’alcaldia barcelonina del 1983 al 1999, amb els governs de Pasqual Maragall i Joan Clos. A tall d’anècdota, l’exregidora el va ajudar amb el traspàs encallat del local de la travessera de Gràcia, que s’havia vist afectat per una de les ampliacions de l’Hospital de Sant Pau.
Substituir mobles per quadres
La jubilació va ser per al nostre protagonista una segona joventut. Si durant l’etapa de taxista ja anava sempre amb una espècie de catàleg per mostrar als clients algunes de les obres que pintava a les seves estones lliures, quan va deixar la professió va poder-se dedicar plenament a la seva gran passió. Es va muntar un estudi en una de les habitacions del seu pis de les Corts i va prendre’s seriosament els encàrrecs de retrats que li anaven arribant, molts dels quals acabava regalant. Aquest alliberament professional, però, va coincidir amb el diagnòstic d’un càncer a la seva dona. Després d’un temps amb la malaltia, acabaria morint a principis del 2019 a 64 anys. Des d’aleshores, Daza s’ha dedicat en cos i ànima a la pintura, el seu altre gran amor. A poc a poc, ha anat substituint els mobles que tenia al seu domicili per quadres, que ocupen les parets de tot el pis, siguin penjats o recolzats a terra.
Al costat del menjador, hi ha la joia de la corona: una habitació que abans s’utilitzava com a saleta on coincideixen la Mona Lisa, Noia a la finestra i El matrimoni Arnolfini, que va pintar a través d’un esbós fet al mateix National Gallery de Londres. “Aquí hem fet dinars, moltes festes de Nadal… I mira ara“, recorda en José Guerrero mentre observa l’estança. El nostre cicerone particular no és només l’amic del pintor, sinó que també és el seu cunyat, ja que està casat amb la germana de la Lluïsa. Es coneixen des de fa més de 30 anys.
“És una pena que això no es mogui i no ho vegi ningú. S’ha de fer alguna cosa, podem anar porta per porta, parlant amb els presidents de les comunitats de veïns, però això ha d’arribar a la gent que es dedica a això”, afirma Guerrero. Daza se’l mira amb una barreja de pudor i agraïment. “He pensat de portar les reproduccions a una galeria o de fer una exposició a l’aire lliure”, assegura l’artista. “Ell sempre ho diu, però mai ho fa”, replica amb sorna el seu cunyat. El pintor té en aquests moments sobre el cavallet una reproducció d’un detall magnífic de Las Meninas de Velázquez, obra exposada al Museu del Prado de Madrid. Fa uns dos mesos que hi treballa, el temps que de mitjana dedica a cadascun dels seus olis sobre llenç. Veurem si algun dia veu la llum fora d’un domicili de les Corts convertit -com afirmava Guerrero- ben bé en un museu.
