Quan les postals eren una via de comunicació fonamental de la societat, el Park Güell encara era un gran desconegut per a molts barcelonins. El fotògraf d’origen suís Adolf Zerkowitz va retratar-lo en nombroses ocasions i, amb l’arribada de les instantànies en color, ho va seguir fent el seu fill Alfredo. Pels volts dels seixanta, l’hereu de l’empresa fotogràfica va capturar una escena quotidiana en aquest recinte modernista, que tot just començava a despuntar internacionalment. En aquesta imatge, es pot veure l’entrada principal de l’obra projectada per Antoni Gaudí -encara amb les portes originals de fusta- i tot un seguit de persones que miren cap a l’escalinata, entre les quals un guarda de seguretat. A la dreta de la foto, apareix una dona que té els ulls fixats en un altre punt i que duu un cotxet on hi ha un nen amb xumet que sembla observar l’escena encuriosit.
Aquell infant era en Gabriel Picart i la persona que portava el seu cotxet era la seva tieta, una de les filles de la Filomena Aguilà, la dona que va fer de portera del Park Güell durant més de quatre dècades. La postal en qüestió pot presumir de ser una de les primeres fetes en color a la capital catalana i també una de les més reproduïdes de la trajectòria centenària del recinte gaudinià. Aquella espècie de salt a la fama prematur, però anònim marcaria d’alguna manera la trajectòria del net de la guardiana del conjunt modernista, un camí que pràcticament des del moment de néixer estaria lligat d’una manera o altra al parc. Allà hi va fer les seves primeres passes i va passar gran part de la seva infantesa. Com a portera, Aguilà residia en una de les dues edificacions que encara avui dia flanquegen l’entrada principal, de manera que aquesta casa es va convertir en la residència familiar pràcticament fins als vuitanta. A més, com no podia ser d’una altra manera, Picart també anava a classe a l’escola que hi ha a l’interior de les instal·lacions, que abans de batejar-se amb el nom de Baldiri i Reixac responia al de Primo de Rivera.
Més enllà d’aquests vincles familiars, la relació del net de la portera amb el recinte és única perquè en un dels seus espais és on va tenir el seu primer taller de pintura. Amb només 17 anys, Picart va instal·lar-se en una de les habitacions del pis superior de la Casa de la Creu, l’altra gran construcció que flanqueja l’entrada del conjunt, que aleshores es llogava en precari a funcionaris municipals per evitar que es pogués deteriorar. Els seus pares pagaven unes 800 pessetes al mes i l’utilitzaven principalment per guardar-hi el material del bar que regentaven en el mateix parc. Ell va aprofitar l’avinentesa per ubicar-hi a dalt el seu espai de creació. Però no ho va fer en una estança qualsevol: va triar la mateixa en la qual Gaudí va projectar durant un temps les seves creacions. “Vaig començar ben amunt i després tot ha anat de baixada [riu]”, assenyala Picart en una conversa amb el TOT Barcelona. Gairebé 60 anys han passat des de la instantània ara recollida com a part de l’Arxiu Zerkowitz. Lluny de l’ostracisme que sembla predicar amb les seves paraules, aquest artista barceloní ha aconseguit fer-se un nom -sobretot fora de l’Estat- com a pintor figuratiu i realista i continua vinculat en certa manera al Park Güell. De fet, viu actualment en un dels edificis del carrer d’Olot ubicats just davant de la porta principal del conjunt, on també té el seu taller de pintura.
L’alumne privilegiat i el somni americà
Per poder entendre la trajectòria de Picart, ens hem de situar en aquells primers anys amb l’estudi al recinte modernista. D’aquella etapa artística inicial, que es va allargar fins a la vintena, el pintor conserva algunes instantànies en blanc i negre, sempre pinzell en mà. Poc s’imaginava que aleshores que la seva descoberta professional seria a través d’una altra disciplina també pictòrica. “L’il·lustrador Enric Torres era veí de la meva tieta i un bon amic de la família. Ell tenia un apartament al carrer de València on tenia l’estudi i em va proposar que m’hi quedés una temporada. Treballava en una taula de cuina i ajudava a revelar fotos, però tenia al costat dos dels tres millors il·lustradors del moment“, recorda Picart dibuixant un punt de nostàlgia a la mirada. La tercera pota a la qual es refereix l’artista criat al Park Güell és Pepe González. Aquesta icona mundial del món del còmic és conegut principalment per ser un dels quatre autors que van donar vida al personatge de Vampirella, una vampiressa superheroïna impulsada per l’editorial nord-americana Warren. “Era el millor dibuixant que he conegut mai”, s’afanya a precisar el nostre protagonista.
El seu camí al costat d’aquests dos gegants de la il·lustració el va portar a embarcar-se l’any 1985 en el seu primer viatge a Nova York. Hi va anar d’acompanyant de Torres i allà va coincidir amb un altre monstre del sector com Manuel Pérez Sanjulián. El seu domini de l’anglès va fer que s’acabés convertint en el traductor d’aquest nou trio d’artistes durant el seu periple per terres nord-americanes, durant el qual va conèixer el que esdevindria el seu representant i amic Herb Spiers. Els altres dos dibuixants van tornar a treballar a l’Estat per a l’agència Selecciones Ilustradas, però Picart va decidir quedar-se i explorar les seves opcions al mercat a l’altra banda de l’Atlàntic. “No em faltava feina. És veritat que hi ha un punt d’estar en el lloc i el moment adequats, però també quan el tren passa l’has d’agafar. Jo sempre me l’he jugat”, reconeix l’artista, que va començar a treballar per a agències de publicitat i firmes de disseny gràfic. D’aquella època recorda especialment l’encàrrec que va rebre per part de P.L. Travers, l’autora de Mary Poppins. Després d’una primera entrega, l’escriptora li va demanar uns retocs i li va tornar a fer l’encàrrec, pagant-li com si fos un altre disseny completament independent. “És la feina que m’han pagat millor”, assegura somrient.
La redescoberta pictòrica al ‘refugi’
Malgrat l’evident èxit professional en el món de la il·lustració, Picart va començar al voltant dels noranta a tornar a interessar-se per la pintura, el seu primer amor en el pla artístic. Entre encàrrec i encàrrec, creava les seves pròpies obres d’estil figuratiu. Aquest camí paral·lel va acabar desembocant amb el seu debut com a pintor en una exposició individual a la Wolfwalker Gallery de la localitat de Sedona, a l’estat d’Arizona. Això va suposar un punt d’inflexió definitiu, ja que l’atenció que va acaparar la seva feina el va portar a deixar les peticions comercials per centrar-se en el desenvolupament del seu propi art. Mai tornaria enrere. “Jo vaig treballar i aprendre dels millors dibuixants. En certa manera, em considero l’últim d’aquesta saga d’il·lustradors”, apunta.
Per poder desenvolupar la seva feina com a pintor, Picart necessitava un estudi. L’opció de tornar a la Casa de la Creu no estava sobre la taula, ja que la seva família ja havia entregat a l’Ajuntament l’edifici a mitjans dels vuitanta. Aleshores, però, va sorgir l’oportunitat d’instal·lar-se a l’altra banda de l’entrada del Park Güell, a la casa del vigilant. I així ho va fer. El net de la portera va ser l’últim inquilí de l’immoble abans que el consistori el reclamés per iniciar un procés de restauració l’any 1996. Es va instal·lar en una de les plantes superiors. “No s’hi podia estar pràcticament perquè la casa s’enfonsava”, lamenta. Forçat a abandonar un cop més el seu estudi al recinte modernista, l’artista va començar a buscar un altre lloc on traslladar-se i la casualitat va fer que s’alliberés un pis en una de les cases ubicades just davant de la porta del parc. La mateixa al terrat de la qual la seva mare estenia la roba quan encara vivien en les construccions que encara flanquegen l’entrada del parc. “Quan vaig entrar estava pràcticament en ruïnes, però el vaig arreglar per poder viure-hi i tenir el meu estudi”, apunta.
En aquest espai -“un refugi petit una mica incòmode”, en paraules del mateix pintor- és on Picart ha fet les seves creacions durant les últimes dues dècades, principalment per a clients privats que li fan encàrrecs periòdics. Dins l’estudi, la sensació és d’hermetisme total. L’olor que emanen els pigments inunda tota l’estança, que en aquests moments està ocupada gairebé completament per llenç immens en el qual treballa el pintor. L’habitació és fosca, però està degudament il·luminada. No hi ha cobertura, però sí que arriben de tant en tant els crits fugaços dels nens que juguen al pati d’una escola pròxima. Fora d’aquest oasi artístic, les riuades de turistes que esperen per accedir al Park Güell fan la funció de recordatori constant d’aquesta relació tan peculiar que Picart té amb el recinte gaudinià. “És un vincle molt estrany, màgic. Gairebé sembla una condemna. Durant uns anys va ser fantàstic, però ara és un infern. No es pot viure amb aquesta massificació turística”, admet amb certa resignació. Per ara no es planteja marxar, però el desgast cada cop és més patent. Mentre el conjunt modernista continua rebent milions de visitants cada any –4,4 milions per ser més exactes, segons les dades del 2023-, el pintor del Park Güell resisteix a la seva cova, com si complís una pena de cadena perpètua, qui sap si fent les darreres pinzellades a tocar de l’escenari que l’ha vist créixer fins a complir 62 anys.
