La petita Barcelona que va guardar Pau Casals

Pau Casals va marxar a l’exili el gener del 1939. Ho va fer per no tornar mai més. La seva voluntat de no trepitjar Catalunya fins al retorn de la democràcia es va mantenir intacta durant tres dècades i només es va trencar excepcionalment el 1955, quan el músic va demanar permís a les autoritats franquistes per assistir al cementiri del Vendrell a l’enterrament de Francesca Vidal, la batejada falsament a la premsa de l’època com a majordoma de Casals, però en realitat un els seus grans amors i la seva companya sentimental durant els anys d’exili a Prada de Conflent, tal com relata l’escriptora Maria Jaén en la seva obra Estimat Pablo.

Amb la seva marxa forçosa, el virtuós violoncel·lista deixava a càrrec de la seva família la casa d’estiueig que s’havia fet construir a principis del segle XX a la platja de Sant Salvador i que just feia uns anys que havia acabat de reformar completament de la mà de l’arquitecte Antoni Puig i Gairalt per convertir-la en la seva residència habitual, donant-li aquest característic estil noucentista. Repartides entre les diferents estances de la Vil·la Casals el músic tenia una important col·lecció d’art que consistia principalment en peces de reconeguts artistes catalans de l’època com Ramon Casas, Martí Alsina, Joan Roig Soler o Eliseu Meifrèn. Un capítol a part mereix el valuós conjunt de pintures del segle XVIII obra de Francesc Pla ‘El Vigatà’ que decoren la Sala de Concerts que va fer instal·lar al domicili.

Entre les obres conservades a casa seva, la presència de Barcelona és indiscutible. La capital catalana no només va ser un punt de referència important en els seus primers anys de formació i després als anys vint, quan decideix tornar a la ciutat i crear l’Orquestra Pau Casals, sinó que també té un paper destacat en la seva col·lecció d’art privada. Almenys mitja dotzena de la cinquantena de peces que conformen aquest recull retraten escenaris i racons de la Barcelona de principis de segle. La Barceloneta, l’estació de França o el Port són alguns dels indrets que es van fer un lloc en aquest petit tresor artístic que el violoncel·lista va voler deixar com a llegat i que mig segle després de la seva mort encara decora la casa de Sant Salvador, convertida des del 1974 en el Museu Pau Casals.

L’art per subscripció d’un dels grans marxants catalans

“La gran majoria d’obres del Museu Pau Casals formen part de la col·lecció privada que l’artista va comprar quan va venir a viure a la casa de Sant Salvador. Les tenia totes exposades, moltes al despatx del pis superior”, explica Núria Ballester, directora del Museu Pau Casals, en una conversa amb el TOT Barcelona. Ballester assegura que aquest interès per conformar un recull d’art propi va néixer amb el retorn del músic a Barcelona el 1919. Un cop conclòs el seu periple nòmada recorrent mig món amb les seves actuacions, el vendrellenc va demanar consell a diversos galeristes, crítics i col·leccionistes com Joan Anton Maragall, responsable de la sala Parés, per poder decorar casa seva amb una sèrie de peces variades que ell mateix va triar personalment.

En la recopilació d’aquesta col·lecció privada va jugar un paper especialment rellevant el marxant barceloní Joan Merli i Pahissa. Aquest polifacètic personatge -fill d’un empresari tèxtil i besnebot del dibuixant i pintor Jaume Pahissa i Laporta- va començar la seva trajectòria com a editor de revistes d’art i literatura amb només 23 anys. La seva relació amb personalitats del calibre del poeta avantguardista Joan Salvat-Papasseit el va portar el 1928 a encetar una carrera com a marxant d’art modern, disposant d’una sala batejada amb el seu nom a les emblemàtiques Galeries Laietanes de la Gran Via de les Corts Catalanes. La seva creixent ascendència dins el sector el va portar a fundar a principis de la dècada dels trenta la seva pròpia companyia, que consistia principalment en un sistema de venda d’art per subscripció, un mecanisme que facilitava la compra d’obres de pintura i escultura moderna i alhora volia fomentar el col·leccionisme en la societat catalana de l’època.

Segons la informació recavada pel Repertori de Col·leccionistes i Col·leccions d’Art i Arqueologia de Catalunya (RCCAAC), el portal de referència sobre el món del col·leccionisme a casa nostra, l’Organització Joan Merli va arribar a aplegar un total de 200 socis, que pagant una quota mensual de 25 pessetes tenien dret a triar cada sis mesos per mitjà de l’adjudicació en un sorteig públic un quadre de pintura a l’oli o una escultura en terracota o bé dos quadres o dues escultures dels artistes que el marxant tenia en cartilla. Casals, precisament, va ser un dels afiliats a la companyia més il·lustres, aconseguint adquirir a través d’aquest enginyós sistema bona part de les obres que encara avui dia es conserven al domicili de Sant Salvador.

Miratges de Barcelona a Sant Salvador

La importància del fons artístic privat del músic és tal que ara fa just 20 anys ja es va organitzar una exposició itinerant que explorava aquest vessant més de col·leccionista. Sota el nom Pau Casals en l’escenari de l’art. La Col·lecció de Vil·la Casals, aquesta mostra impulsada per la Fundació Pau Casals i la Fundació La Caixa i comissariada per la historiadora de l’art Laura Mercader reunia un conjunt de 48 obres -majoritàriament escultures i pintures, però també dibuixos, litografies i aiguaforts d’entre finals del segle XIX i principis del XX- que el violoncel·lista va adquirir en una “excel·lent selecció per reviure cinquanta anys d’història de l’art realista a Catalunya”.

Des dels artistes realistes fins als impressionistes i els expressionistes, Casals va agrupar sota un mateix sostre peces de naturalesa diversa, però que en molts casos li evocaven records i escenaris tant de la seva joventut com de la seva trajectòria més recent. És el cas, per exemple, del Port de Barcelona, protagonista d’un quadre de Maurici Valls Quer del 1931, o de l’estació de França, retratada per Francesc Labarta Plans el mateix any. Aquests dos indrets devien ser dues ubicacions especials per al músic, ja que probablement van ser el punt de partida o de tornada de molts dels seus viatges i gires arreu del món.

La presència de la capital catalana, però, va més enllà d’aquestes dues obres. El violoncel·lista tenia penjades de les parets de casa seva dues pintures que capturen l’ambient als Encants Vells de la plaça de sant Sebastià, un peça de Ramon Martí i Alsina del 1875, i al mercat de la Barceloneta, una creació de Josep Amat Pagès del 1934 que presideix el passadís principal del domicili. En contrast amb aquests escenaris més urbans, també destaca una pintura de Francesc Gimeno Arasa acaba l’any 1914 on es mostra una imatge rural dels afores de Barcelona protagonitzada pels conreus i la pagesia amb la ciutat al fons. Totes aquestes peces van ser inventariades per l’historiador de l’art Francesc Fontbona en el llibre Pau Casals: col·leccionista d’art de Viena Edicions.

La darrera voluntat en forma de quadre

Un dels exemplars més particulars d’aquesta col·lecció és sens dubte una de les pintures d’Oleguer Junyent Sans que es conserven a la casa de Sant Salvador. En aquest quadre, que representa una escena que devia tenir lloc entre el 1919 i el 1939, abans del seu exili forçat a Prada de Conflent, es pot veure l’Orquestra Pau Casals actuant al Palau de la Música. El pas del temps ha donat a aquesta obra un ressò certament poètic tenint en compte que retrata una situació que el músic vendrellenc no va poder tornar a repetir mai més degut a les seves fortes conviccions democràtiques.

Casals va celebrar el seu últim concert en territori català el 19 d’octubre del 1938. Va ser al Gran Teatre del Liceu en una actuació solidària que anava en benefici de la Societat d’Ajuda als Infants. Després de la victòria de les tropes franquistes, no va voler tornar a trepitjar un escenari ni de Catalunya ni d’arreu de l’Estat. El violoncel·lista va mantenir la fermesa dels seus ideals fins a la seva mort el 22 d’octubre del 1973. Aquest quadre, però, va romandre tots aquests anys a casa seva pràcticament com si fos una declaració de darreres voluntats, com una promesa que mai va poder arribar a complir: acomiadar-se sobre la tarima a la seva terra.