El local de l’associació de veïns del Carmel, un espai fred, amb les taules arraconades i un historial de fotos al passadís d’entrada, augura el final d’una etapa històrica al barri. Abans s’hi feien assemblees, festes, activitats veïnals. Ara reunions per abordar la liquidació, perquè l’entitat desapareixerà. Ha perdut múscul, personal i financer, i no pot tirar endavant. No hi ha un motiu clar que expliqui aquest final, opina Montserrat Montero, que entoma amb tristesa –i també crispació– l’encàrrec de tancar la paradeta. La falta de voluntaris, l’aparició de noves organitzacions veïnals, potser les disputes internes o l’escàs suport de l’Ajuntament poden ser-ne les causes. “Tothom ens truca i pregunta què ha passat; jo els dic, la pregunta és què passarà ara que ja no hi serem”, comenta Montero.
La presidenta de l’entitat, que ha obert el local per atendre el Tot Barcelona, no sap concretar quina de totes les causes que enumera ha tingut més impacte, però té clar que interessa que l’entitat caigui. “Creu-me, ja els va bé”, recalca l’activista sense grans concrecions. Montero, que a estones mesura les respostes i a estones es deixa anar, critica el districte. “Qui els reclamarà ara les coses?”, es pregunta irònicament. L’entitat ha hagut de retornar la subvenció que rebia de l’Ajuntament, perquè no ha generat prou activitat per justificar-ne la despesa. En l’última assemblea només eren 12 veïns i que paguin la quota, amb prou feines una vintena. És a dir, que no hi ha prou mans per tirar endavant les activitats. Ara, la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona (Favb) els ajuda en el procés de liquidació.
“Ves al mercat i pregunta; la gent sap que l’associació desapareixerà, però fa molts anys que no hi ha un compromís clar d’implicar-se amb nosaltres”, lamenta. Els veïns, insinua Montero, s’han distanciat de l’entitat. “He tingut enganxades. Darrerament, amb una veïna, que tenia un problema molt concret al seu carrer i em preguntava què feia l’associació. Perdona, fa el que pot. Jo no he vingut aquí a salvar el món, però intento lluitar pel barri, i fins i tot lluito per simples ximpleries, però que molesten a veïns”, detalla enèrgicament.
La lluita al barri, certament, s’ha diversificat, amb noves plataformes sectorials que lluiten a la seva manera. “Anys enrere, l’associació de veïns érem Déu”, diu Montero; tothom la buscava i s’hi encomanava. “Les associacions de veïns sempre hem estat transversals, però ara ja no funciona així”, afegeix. “Moltes plataformes noves són la república independent de casa seva”, etziba. A la zona, la lluita pel monocultiu turístic instal·lat als búnquers del Carmel la lidera ara el Consell Veïnal del Turó de la Rovira i Montero afegeix que “també ens han tret la lluita del Park Güell, que sempre havia estat del Carmel”. L’activista també lamenta una actitud més passiva del veïnat i amb tocs d’individualisme que “posen les coses fàcils a qui ens vol desactivats”. Aquest últim retret també va dirigit a l’Ajuntament, a qui Montero critica que hagi “privatitzat” molts espais associatius i culturals del barri com el centre cívic, la Barraca o l’Espai Jove Boca Nord. Així explica Montero que la gestió de tots ells estigui en mans del consistori i no de les entitats.
L’esvoranc, l’inici de la caiguda
La lluita veïnal més recent al barri del Carmel i també en el si de l’entitat estarà sempre marcada per l’esfondrament provocat per les obres de la línia 5 del metro el 2005. El famós esvoranc va obligar a desallotjar 1.300 persones de casa seva, va destapar el cas de corrupció del 3% i va mobilitzar tot el veïnat a la recerca d’alternatives d’habitatge “dignes”. Tot un “malson” que també va viure l’associació veïnal. Montero no guarda un bon record, ans al contrari, recorda una lluita d’egos i lideratges que, dues dècades més tard, descriu com “el moment en què l’associació va perdre el seu poder”.
“Van aparèixer líders i líders de sota les pedres. I en tota batalla, si hi ha 25 interlocutors és més difícil que si n’hi ha només un o dos”, comenta la veïna, que en aquell moment encara no liderava –ni s’imaginava que algun dia ho faria– la principal entitat del barri d’aleshores. “És una opinió molt personal, però crec que és el que va passar. Sempre passa, a mi ara també, tens idees i una visió, però sempre hi ha qui et va a la contra”, desgrana la veïna, que veu paral·lelismes entre l’esvoranc i l’actualitat. L’entitat ara no està unida i li han aparegut “haters”, alguns d’ells molt crítics i “interessats”, torna a dir Montero. “Però no se’ls ha de donar més protagonisme que el que tenen: els passa com a l’assassí de John Lennon, que el va matar per fer-se famós, això busquen”, conclou.
Una llista de temes pendents
L’associació de veïns se’n va sense acabar la feina. Perquè, en el fons, les reformes no s’acaben mai. A l’entrada del local, en l’únic taulell visible, encara hi ha bloc de papers contraris al trasllat del CUAP Sant Rafael. El fulletó, que signen una desena d’entitats, és clar: “El volem a la Clota-Horta”. És una reivindicació compartida entre els barris de la zona, però potser no la que més ressona entre la desena d’activistes que encara participen de l’associació. La Montserrat Montero, després de rumiar-s’ho, apunta a la reforma del Túnel de la Rovira i de la rambla del Carmel.
“El que cal fer allà, a la rambla, és donar-li continuïtat, que no estigui partida. El que sap greu és que el tram final de la rambla, que la fa servir Horta, és millor. Tota l’economia va cap allà, el Carmel està abandonat”, comenta Montero, que, amb els ulls vidriosos i dos tons més de veu, etziba: “Però mira, començo a pensar que ens ho mereixem. Abans anaves a qualsevol bar, avisaves i al moment sortia tothom. I així aconseguies aturar una obra o el que fos. La gent no ho sap, però som en un barri que els veïns van allisar durant una nit una plaça perquè l’Ajuntament no volia fer-ho. Això ja no passa!”. Aquest desinterès veïnal és possiblement la gran queixa del veïnat històric, una gran lamentació que omple el comiat d’emoció. “Deixem-ho aquí, que si no acabaré plorant”, diu Montero abans de tancar.
