Alfons XIII, per als historiadors El Africano, a Catalunya li deien En Cametes. Format militarment a Anglaterra, li encantava la vida de caserna, les caceres, la bona taula, la vida social, els automòbils i les faldilles, però també estava atent a temes culturals, sent un gran esquivador dels problemes, d’ell surt el verb “borbonejar” en el sentit de manipular, emmerdar i aconseguir el que vol. A Catalunya, a part de Cametes, també li deien Botetes per la seva afició a lluir botes militars, a les Castelles li deien El Rey de Oros, per la seva afició a robar, també que escampava tants fills per tot l’Estat que amb ells es podia repoblar Marroc després de la guerra.
Les caceres durant dies, en companyia d’amics en llocs apartats i reposant amb senyores, les solia agrair atorgant títols nobiliaris, títols que també dispensava per qualsevol altre favor; en temes de velocitat rivalitzava amb la Casa de Savoia, regnant a Itàlia, la fàbrica La Hispano Suiza, a la Sagrera, era la nineta dels seus ulls; també a Barcelona, a Sant Gervasi, hi havia Royal Films dels germans Baños, que filmava les pel·lícules pornogràfiques que l’apassionaven i li facilitava el president del Congrés de Diputats, després del Senat i tres vegades de govern, Conde de Romanones, Alvaro Figueroa.
Casat el 1906 amb Ena (Eva) de Battenberg, escocesa, nascuda al Castell de Balmoral, protestant convertida al catolicisme per casar-se, coneguda com a Victoria Eugènia, no plaïa a la sogre Maria Cristina. El dia del casament, sortint de l’església de San Jerónimo el Real de Madrid, un atemptat de l’anarquista sabadellenc Mateu Morral, que va llençar-los una bomba dins d’un ram de flors, ocasionà una tragèdia, però el matrimoni se’n lliurà.
Alfons XIII i Ena van tenir set fills: Alfons, hemofílic renuncià al tron el 1933, Jaume quedà exclòs per sord i divorciat; Beatriz exclosa per ser dona, Fernando morí en néixer, Maria Cristina era dona, Juan, el sisè fill seria lhereu i pare de Juan Carlos I, i Gonzalo, el petit, també era hemofílic.
La Setmana Tràgica
La primera dècada d’Alfons XIII com a rei comptà amb Antonio Maura de cap de govern, que va saber evitar la revolució obrera i propugnava la revolución desde arriba, però la Setmana Tràgica de 1909, veritable alçament a causa del malestar social, amb el detonant de la mobilització de reservistes, homes casats i amb fills, que eren enviats a la guerra al Marroc, va fer caure a Maura quan havia assolit un record de govern, el gobierno largo que durà 31 mesos.
En el tema de Marroc el rei insistia a mantenir aquelles colònies on els seus amics tenien negocis de mines i altres explotacions, entre ells el mateix Conde de Romanones a Compañia Española de Minas del Rif també participada per Manuel Villanueva, senador, diputat, cinc vegades ministre i un president de les Corts; Joan Antoni Güell Lopez, Comte de Güell i Marqués de Comillas, patrici barceloní, propietari de la Cia Transatlàntica i del Banco Hispano Colonial o d’altres vinculats al Banco de Santander i a les “millors” famílies.
Alvaro Figueroa, a part de Conde de Romanones era Marques de la Torre i estava casat amb Casilda Alonso Martínez, filla d’un ministre i home influent, de la Restauración. Era propietari d’altres companyies mineres, com Peñarroya, ferroviàries, Banco Hipotecario de España, Banco Español de Crédito, Transmediterrànea, Bodegas Franco Españolas, Electroquímica de Flix, terratinent incalculable, propietari de gran nombre de diaris i revistes, el principal cacic del país, exponent del clientelisme polític, arreu influïa, dictant vots, nomenant càrrecs, fent i desfent.
Romanones ajuda a entendre aquell règim i el perquè de moltes coses, ell era un liberal, el 1901 incorporà el sou dels mestres al pressupost estatal o el 1919, després de la gran vaga de La Canadenca signà el decret de la jornada de 8 hores diaries i 48 setmanals. Catòlic enemic de la intransigència religiosa, això li va costar nombrosos enfrontaments, alguns amb relació al matrimoni civil, sent partidari de la separació de l’església i l’estat.
Un altre prohom va ser Segismundo Moret, presidi el Consell tres vegades, ell i d’altres noms s’alternarien de presidents en l’època d’Alfons XIII, en uns governs que arribar al trimestre era longevitat.
Caigut Maur, el govern es recolzà en José Canalejas, advocat liberal, diverses vegades ministre, possiblement una de les mentalitats més clares de l’Espanya del segle XXè, que va saber enfocar la qüestió catalana i els nacionalistes hegemònics electoralment al seu territori, a través de la Mancomunitat amb en Enric Prat de la Riba. Canalejas, catòlic i amb capella pròpia a casa seva, era un ferm defensor de la llibertat de cultes i de l’educació laica, seria assassinat a la Puerta del Sol per l’anarquista aragonès Manuel Pardiñas, que seguidament se suïcidà.
El paper espanyol a la I Guerra Mundial
A partir d’aleshores, l’esmentat Conde de Romanones (Liberal), Manuel Garcia Prieto (Liberal) i Eduardo Dato (Conservador) que també seria assassinat per anarquistes catalans el 1921, s’alternarien en el govern.
Espanya romandria neutral a la I Guerra Mundial (1914-1918) el que aportaria molts beneficis, venent als països en guerra d’ambdós bàndols a preus ben alts, però la influència de la revolució Bolxevic a Rússia, la caiguda de demanda al final de la guerra, l’epidèmia de grip mundial coneguda arreu com a Grip Espanyola, el sorgiment d’una esquerra dins dels liberals o la situació al Marroc, corcava aquell règim a marxes forçades.
Cal no enganyar-se ni creure’s la voluntat pacifista espanyola davant de la guerra europea, Espanya no és Suïssa, amb el cap a Amèrica fins al 1898, ni hi havia lloc per arrenglerar-se a Europa, ni l’exèrcit ni l’armada espanyola estaven preparats més enllà de fer, en combat, el ridícul.
Cap a final de la guerra un fet inquietant va ser la Crisi de 1917, el febrer Rússia havia enderrocat el tsar i triomfava la revolució Bolxevic, l’abril els Estats Units entrava en guerra a favor dels Aliats, l’ajuda americana anava en detriment dels subministraments espanyols.
A l’Estat les Juntas de Defensa organitzacions corporatives militars, emparades pel mateix Alfons XIII, exercien pressió sobre el poder civil, eren la reacció gremial d’uns militars que veien perillar estatus i privilegis per les reformes modernitzadores d’un exercit obsolet i sobrat d’oficials.
A part dels conflictes i les intromissions de les Juntas de Defensa, el malestar a les ciutats era total, la bonança econòmica havia situat la inflació a nivells astronòmics, de base 100 el 1913 abans de la guerra, els salaris estaven a 108 el 1916, 110 el 1917, per contra, si els preus eren 100 el 1913, el 1916 a 120 i el 1917 a 145, la pèrdua de poder adquisitiu portava a la misèria a milers de treballadors que ni es podien alimentar, esclatant una gran vaga entre juliol i agost, declarant l’estat de guerra, amb gran incidència a ferrocarrils i indústria, vaga frenada per catalanistes, reformistes i fins radicals, apuntalant el règim.
Aquella vaga de 1917 va costar a tot l’estat 71 morts, 200 ferits i més de 2000 detinguts, entre ells el comitè de vaga format per Julian Besteiro i Andrés Saborit del PSOE i Francisco Largo Caballero i Daniel Anguiano de la UGT, que serien elegits diputats en les eleccions de 24 de febrer de 1918.
El tancament de les Corts i el Senat i ajornada la convocatòria d’eleccions, el juliol sorgí l’Assemblea de Parlamentaris, agrupant els representants catalans a Barcelona, fins que el 30 d’octubre es va reunir a l’Ateneo de Madrid, presidint Francesc Cambó, exigint liquidar l’alternança de govern per torns.
El mateix dia Cambó era rebut per Alfons XIII, li proposà un govern d’ampla representació que garantís unes eleccions netes i tornà a l’Assemblea anunciant l’acceptació de la proposta. Així el dia 1 de novembre de 1917 es va nomenar un govern de concentració, presidit per Manuel Garcia-Prieto amb conservadors, liberals, i dos ministres de la Lliga Regionalista, Joan Ventosa i Calvell a Hisenda i Felip Rodés i Baldrich a Instrucció Pública i Belles Arts.
La facció conservadora d’Eduardo Dato no entrà a govern en considerar vàlid el sistema de torns, tampoc els liberals de Santiago Alba per no formar part d’un govern amb Juan de la Cierva Peñafiel, ultradretà i ministre de la guerra.
Passades les eleccions i descontent del resultat, el març de 1918 Alfons XIII va amenaçar de dimitir i marxar del país, els polítics espantats van formar un govern de concentració nacional fins a novembre presidit per Maura i Garcia-Prieto a governació. Llavors amb l’Europa en pau, la qüestió social estava tan enverinada que el país era un polvorí i la violència social entrava en una espiral impossible d’aturar.
Festes i caceres a Barcelona
Abans de girar full i entrar en els anys durs del pistolerisme, caldria il·lustrar les relacions entre la monarquia i la burgesia catalana en temps d’Alfons XIII, que havia visitat Catalunya per primera vegada al cap de dos anys, el 1888, en inaugurar la seva mare l’Exposició Universal de Barcelona.
Com a rei, l’abril de 1904 feia la primera visita oficial a Barcelona, Lleida, Girona i Tarragona, aconsellat pel govern de Maura; Alfons engrescat va prometre tornar parlant català… va tornar, però mai no ho va complir de promesa lingüística.
En aquella visita, la més política de totes, arribaria a captar bastant bé la realitat del problema i s’inicià la química personal amb en Francesc Cambó, qui sovint li serví d’amortidor, també va despertar prou esperança entre la gent per a considerar el viatge un èxit.
Els altres viatges serien més protocol·laris, grans inauguracions com L’Exposició de 1929 o el que segurament va ser el darrer, l’any 1930, inaugurant l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, quan descontent del seu allotjament, el Palau de Pedralbes, que havia estat antigament unes cavallerisses va dir: “Que curiosos els catalans que construeixen palaus pels malalts pobres i hostatgen el seu rei en una quadra”.
A les inauguracions i visites a fàbriques, en especial la seva nineta, l’esmentada La Hispano Suiza a la Sagrera, aprofità els viatges per a gaudir de festes i caceres que li brindaren els seus amics i aduladors, alguns compensats amb un títol nobiliari, a Catalunya va nomenar entre barons, comtes, vescomtes i Marquesos, una trentena de nobles de nuevo cuño.
