El carrer de la Carassa, amagat entre les estretors del Born, és un d’aquests llocs on la pedra conserva memòria. No és un nom qualsevol: és una pista, un gest congelat en el temps. Segons el nomenclàtor oficial, el nom prové d’una “carota” —una cara esculpida— que hi havia encastada a la llinda d’una casa cantonera amb el carrer dels Mirallers. Però aquesta explicació, aparentment innocent, és només la porta d’entrada a una història més humana, més nocturna, i també més incòmoda per a alguns. De fet, el carrer de la Carassa no crida l’atenció. No té grans aparadors ni monuments. Però guarda una història que obliga a mirar diferent: a entendre que la ciutat no només es construeix amb palaus i places, sinó també amb codis secrets i petites marques que només alguns sabien interpretar.
A la Barcelona del segle XVII, una ciutat densa, portuària, militaritzada i de moralitat catòlica, plena de mariners i soldats, la majoria de la població no sabia llegir. Calia parlar amb imatges. I les carasses, rostres exagerats, sovint amb gestos de plaer o de burla, es convertien en una mena de llenguatge urbà. Allà on mirava una carassa, hi havia un prostíbul. Era un codi discret però eficaç. En altres ports mediterranis s’utilitzaven símbols més explícits; Barcelona, en canvi, va optar per aquestes cares de pedra, gairebé teatrals, que suggerien sense dir. Una ciutat que volia ser moralment estricta, però que trobava així la manera de conviure amb allò que no podia ni volia eliminar: el sexe de pagament.
Codis secrets i analfabetisme
Algunes carasses es col·locaven a les cantonades. D’altres s’acompanyaven de façanes pintades de vermell, reforçant el missatge per a qui sabia llegir-lo . Eren, en definitiva, publicitat abans de la paraula escrita, una cartografia del desig en una ciutat analfabeta. El carrer de la Carassa concentra aquest significat: el nom no només recorda una peça concreta, sinó tot un sistema simbòlic. Passejar-hi avui és fer-ho sobre un rastre gairebé invisible: el dels negocis clandestins i d’una economia subterrània que va formar part essencial de la vida urbana.
Però les carasses no són exclusives d’aquest carrer. Encara avui se’n poden trobar en diversos punts de Ciutat Vella, especialment al Born i al Gòtic. Algunes han desaparegut, altres són reproduccions fruit de la voluntat veïnal de preservar aquest rastre incòmode de la història. Amb el temps, el significat de la carassa es va transformar. El mateix mot va acabar designant també figures festives: caps grotescos que escopien caramels a les esglésies per Nadal, com una mena de contrapunt lúdic i popular d’aquell rostre més fosc.
Els historiadors coincideixen que la presència de prostíbuls a la Barcelona moderna (segles XVI–XVII) era significativa i estructural dins la vida urbana. De fet, a l’edat mitjana ja existia el “bordell oficial” o “prostíbul públic”, regulat pel Consell de Cent, situat fora muralles (a la zona del Raval). A partir del segle XVI, aquest model entra en crisi i la prostitució es dispersa i es clandestinitza dins la ciutat emmurallada. És en aquest moment (especialment segle XVII) quan apareixen els prostíbuls encoberts, molts dels quals s’identificarien amb les carasses.
