Hem vist que una de les primeres mesures havia estat dissoldre les Corts i el Senat, però la dictadura també va fer dissoldre les corporacions municipals elegides democràticament, o sigui suspendre els ajuntaments i cessar en les seves funcions a tots els alcaldes i regidors, de la mateixa manera els governadors civils i els presidents de les diputacions van ser substituïts per militars, almenys fins a l’abril de 1924, quan progressivament i en comptagotes, van anar donant entrada a civils addictes al règim i de provada lleialtat.
Per auxiliar els governadors civils, va crear a cada Partit Judicial un delegat governatiu, una mena d’inspector, també militar, amb la responsabilitat de posar fi a la corrupció i passar-ne comptes, en realitat un saig repressor que en el conjunt de l’estat només van instruir uns vuit-cents expedients d’un total de municipis que superaven els nou mil, un centenar amb responsabilitats, destituint a cent cinquanta-dos secretaris municipals.
Com havien de funcionar els ajuntaments?
En començar 1924, els delegats governatius van rebre l’ordre de substituir moltes de les juntes elegides en els primers moments, per persones de prestigi, titulats universitaris, grans contribuents, com una mena de perpetuació del caciquisme que deia combatre el règim.
També en començar l’any va encarregar a José Calvo Sotelo la Dirección General de Administración Local, aquest va formar equip amb Luís Jordana de Pozas, jurista; l’advocat Jose Maria Gil Robles; Fernando Suárez de Tangil, Conde de Valellano, al qual el cop d’estat havia cessat com a alcalde de Madrid; l’antic cap de finances de l’Ajuntament de Barcelona, l’economista Miquel Vidal i Guardiola, provinent de la Lliga de Cambó o el també advocat català Josep Pi i Sunyer, tota gent jove, que redactaren el Estatuto Municipal.
El Estatuto Municipal, que el mateix Calvo Sotelo dubtava del nom per semblar-li impropi dir estatut a una llei que no passaria per un debat, va ser promulgat el 8 d’abril de 1924, afirmava l’autonomia municipal i la gestió econòmica independent. Establia l’elecció democràtica dels càrrecs municipals per sufragi universal, rebaixant en dos anys l’edat dels votants, deixant-la en 23, inclús insinuava el vot de les dones solteres, preveia la creació d’un cos de secretaris municipals, l’elecció dels alcaldes per als regidors i la cessió als municipis de determinats impostos.
Les províncies se’n salven
Paper mullat perquè mai no es convocarien unes eleccions, alcaldes i regidors sempre van ser anomenats pels governadors civils, però la llei existia i se’n ventaven de tenir la més democràtica del món. Paper mullat també seria el Estatuto Provincial, promulgat el 21 de març de 1925, que va comportar la dissolució de facto del que restava de la Mancomunitat de Catalunya, que l’Estatut Municipal de l’any anterior havia reduït a poca cosa.
De fet, se salvaren les Províncies, que havien estat a la corda fluixa en els primers moments del Cop, quan Primo pretenia reduir les 49 províncies a una dotzena, de fet el 13 de gener de 1924 havia suspès les diputacions, deixant només les forals basques i navarreses, però en el nou estatut les diputacions augmentarien autonomia financera i administrativa, tot i continuar dependent de la cessió de recursos per part de l’estat, mai no celebrarien eleccions a diputats provincials i sempre actuarien com a apèndix de l’estat al territori.
Ja he comentat el cas de l’alcalde de Terrassa, amenaçat per no voler cedir la seva vara, en el cas de l’Ajuntament de Barcelona el dilluns 1 d’octubre de 1923, a les cinc de la matinada es va rebre un comunicat urgent del governador civil, general Lossada, a l’alcalde accidental Maynés, convocant per a les dotze del migdia a tots els regidors i càrrecs, repartint a partir de les vuit del matí les convocatòries urgents als interessats.
S’ha de dir que casualment l’alcalde de Barcelona, Ferran Fabra i Puig, Marqués d’Alella, que havia viscut a Barcelona els dies del cop d’estat inclús anant a capitania el mateix dia del cop, després va partir prudentment de viatge a Itàlia, no tornant fins al dia 6 d’octubre. A dos quarts de dotze l’ajudant del governador, comandant d’estat major Martínez Martínez era a l’alcaldia, a la plaça de Sant Jaume estacionava un camió de guàrdies de seguretat i nombrosos policies, i deu minuts abans de l’hora arribà el governador amb el cap de policia Hernández Maillos.
A l’hora en punt, al saló de plens es lliurà i llegí el Reial decret cessant tot l’Ajuntament, retirant-se els regidors i restant només a la sala càrrecs com a secretari, interventor, cap d’hisenda, de policia, els representants municipals d’institucions i, naturalment, els colpistes, es va fer cinc minuts de descans, procedint a l’elecció de nou alcalde, sent escollit Josep Banqué i Feliu amb 21 vots, Ramon Maria Puigmartí i Planas, 1 vot, més 1 vot en blanc.
Banqué era catedràtic, doctor en filologia clàssica que representava a la Universitat de Barcelona i quedaria astorat amb un nomenament que no entrava en els seus esquemes. Va ser un alcalde breu, el dia 15 ja havia dimitit dient que havia rebut amenaces de mort si seguia en el càrrec i continuà amb el seu grec i llatí, ocupant Puigmartí el seu lloc provisionalment.
També el Marquès d’Alella i diversos regidors cessats van visitar al governador civil queixant-se del tracte hostil rebut i les insinuacions de corrupció, perquè la Dictadura va començar a revisar els comptes de tots els ajuntaments, donant gran ressonància a qualsevol petita irregularitat, volent reprimir als representants del poble elegits democràticament, alguns casos com el de l’Ajuntament d’Igualada tindrien àmplia ressonància.
A Barcelona el 16 d’octubre de 1923 per Reial Ordre era anomenat alcalde el tinent coronel d’estat major, Fernando Álvarez de la Campa Arumí, un militar del mateix estil que els del directori, forjat a Cuba i passat per Àfrica, però que feia més de deu anys que estava destinat a Catalunya, a temes jurídics, i va continuar inclús després de passar a la reserva, participà en l’Exposició de 1929 i en el Consorci de la Zona Franca, inclús en política en temps de la República i després de transitar per la guerra amagada a Barcelona va morir l’abril de 1939 quan tornava a moure’s per l’Ajuntament franquista.
Álvarez de la Campa va ser l’alcalde que va accelerar i acabar les obres del Palau de Pedralbes que Alfons XIII i Victòria Eugènia van inaugurar com a residència reial a Barcelona el 26 de maig de 1924.
Amb depuracions al funcionariat i de manera manu militari va continuar el consistori barceloní fins al setembre de 1924 quan l’advocat Darius Romeu i Freixa, Baró de Viver, va assumir l’alcaldia; provenia de la Unión Monàrquica Nacional i era un home culte, dedicat al món dels negocis, al qual li va tocar viure un quinquenni de grans transformacions de la ciutat, com ara les obres i l’Exposició Universal de 1929, la reurbanització de la plaça de Catalunya, la inauguració de Ràdio Barcelona, de la que en parlo en un altre lloc, la cobertura del ferrocarril de Sarrià al carrer Balmes, prolongació de la Diagonal, l’inici de la Zona Franca, ampliació del Port, acabament de l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau, o davant de l’allau migratòria i la proliferació del barraquisme, el primer ajuntament que impulsà la construcció d’habitatges socials, les Cases Barates, quatre promocions urbanístiques, una d’elles ubicada ran del Besòs, llavors terme de Santa Coloma de Gramenet, porta el seu nom.
El Baró de Viver va ser alcalde de Barcelona fins a la caiguda de Primo de Rivera, quan el mes de febrer de 1930 es va restituir a tots els regidors i alcaldes que havien estat destituïts el 1923 restablint de nou els ajuntaments, consistoris anomenats l’Automàtic, per formar-se automàticament per derogació de la Reial Ordre de dissolució de set anys abans.
Un any després les eleccions municipals convocades el diumenge 12 d’abril de 1931, amb resultat massivament favorable als republicans a les grans ciutats, castigava a la monarquia borbònica que havia sostingut una dictadura i abocava a la proclamació de la República el 14 d’abril.
