Entre els nedadors del Club Natació Barcelona (CNB) hi havia un secret a veus. Ningú en parlava, però bona part dels esportistes que van entrenar durant el segle XX a la piscina de l’Escullera coneixien el nom de Carles Bonacasa Aliaga. El veien cada cop que es cabussaven en aquestes instal·lacions emblemàtiques, esgrafiat en majúscules sobre una placa col·locada en una de les parets del recinte. Era el primer d’un llistat de noms que sota l’aigua quedaven pràcticament inintel·ligibles. Tanmateix, no calia fixar-se detalladament en els protagonistes per adonar-se que aquest era un plafó en homenatge als socis de l’entitat del bàndol franquista caiguts en combat.
El destí final d’aquesta placa és una incògnita. No queda clar si va ser retirada en algun moment durant els noranta o si ha acabat destruïda durant les obres de reforma de la piscina emblemàtica, que es duen a terme en aquests moments. Ara bé, sí que és evident que la figura de Bonacasa Aliaga devia tenir una certa importància en la trajectòria centenària del club, ja que era el seu nom el que presidia el llistat d’afiliats desapareguts. Però aquesta ascendència dins l’entitat ha quedat completament esborrada. Pràcticament no hi ha cap referència a aquest personatge, més enllà d’una menció breu a l’enciclopèdia catalana on s’indica que va ser campió de Catalunya dels 100 metres esquena i que va batre diversos rècords en les modalitats dels 200 i 400 metres esquena. Tampoc hi figura cap data de naixement. Només s’apunta que va morir l’any 1942 a Rússia.
Malgrat la manca d’informació evident, aquest detall sobre el seu traspàs és la pista definitiva que permet lligar caps i descobrir la tragèdia d’una mort primerenca que s’amaga rere aquest soci enigmàtic del CN Barcelona. Les circumstàncies d’aquest traspàs expliquen alhora per què era una figura important a l’època i per què va desaparèixer de la memòria del club, que només conserva el seu record a través dels butlletins mensuals que es van publicar durant els anys trenta i quaranta, que van ser recompilats com els de la resta de dècades del segle XX en uns grans toms que conserven a les oficines de l’entitat. El TOT Barcelona ha tingut accés a aquesta documentació, gràcies a la qual hem pogut estirar el fil i descobrir realment qui va ser Bonacasa Aliaga.
Un ascens fulgurant que topa amb la Guerra Civil
Cabussant-nos en els arxius del club, la primera referència al nostre protagonista la trobem en una notícia del 29 de setembre del 1935. En aquest article s’explica que el CN Barcelona s’ha proclamat campió de Catalunya de waterpolo en la categoria de debutants i s’acompanya la peça amb una instantània de l’equip guardonat, tot indicant en el peu de foto els cognoms dels integrants. Aquesta és la primera imatge que tenim del nostre protagonista, que aleshores tenia només 18 anys. Només cal avançar uns mesos per trobar la següent menció al nedador, ja que en el butlletí del març del 1936 torna a aparèixer el seu nom, ara per destacar que acabava d’aconseguir superar el rècord català en la modalitat de dors.
Durant els següents mesos, Bonacasa Aliaga protagonitza diversos articles en aquesta publicació interna de l’entitat. Al juny del mateix any supera el seu homòleg hongarès en una competició amistosa contra la selecció del país centreeuropeu, al juliol guanya la prova dels 100 metres dors organitzada per als socis i també es converteix en el campió de Catalunya d’aquesta modalitat, gràcies a una brillant actuació a la piscina de Montjuïc. A l’agost apareix com un dels esportistes participants en el festival benèfic impulsat per la Federació Catalana de Natació a les instal·lacions del club per recavar fons per als Hospitals de Sang. Allà és fotografiat somrient amb altres nedadors a la vora de la piscina.
Des d’aleshores fins a l’abril del 1937 no hi ha cap menció més en els butlletins, que durant aquest temps són cada cop més breus per la difícil situació que viu aleshores l’Estat, plenament immers en la Guerra Civil. Entre els continguts que més es repeteixen en aquest període hi ha una espècie d’avisos que fan referència als estatuts fundacionals de l’entitat i on es recorda que el CN Barcelona és una societat “absolutament apolítica i exclusivament esportiva”. Unes manifestacions que contrasten amb la presència en publicacions anteriors de missatges amb fort caràcter catalanista de personalitats com el president Francesc Macià o l’alcalde Carles Pi i Sunyer. Gairebé un any després de la fotografia en el festival benèfic, el nom del nostre protagonista torna a fer acte de presència. Això sí, no com a part d’un llistat de guanyadors d’una competició, sinó signant un article que amb un estil prosaic molt acurat en català plora la desaparició de la platja que s’estenia davant les instal·lacions del club a causa dels temporals, deixant la costa plena de roques i restes de ciment.
Del tom extraviat a la descoberta falangista
El rastre de Bonacasa Aliaga es perd en aquest punt. El tom amb els butlletins publicats entre el 1938 i el 1941, coincidint amb el punt àlgid del conflicte espanyol, no ocupa un lloc al prestatge com la resta de llibres recopilatoris. Recentment, les oficines s’han hagut de traslladar a un altre punt del recinte per les obres de remodelació de les instal·lacions en marxa. Potser s’ha quedat allà o bé encara està en una de les capses de la mudança. Ningú ho sap precisar del cert, però la qüestió és que el volum en algun moment s’ha extraviat. Només obrir la següent col·lecció de recopilatoris, el contingut sacseja fortament el seu lector.
Ens situem a mitjans del 1941. El butlletí no només ha canviat el seu format original, reduint-ne la mida i modificant el disseny del paginat, sinó que ara és íntegrament en castellà. Els articles signats per la directiva estan farcits de proclames i consignes franquistes, fet que també contrasta amb aquesta voluntat apolítica manifestada almenys de cara a la galeria en els estatuts interns. La publicació és molt més breu i ja no hi ha espai per a floritures com abans. Pràcticament, només es dona informació de servei per als socis i ja no hi ha rastre d’articles més reflexius. Ara bé, un article diminut en una de les pàgines del pamflet publicat el mes d’octubre d’aquell mateix any ens torna a posar sobre la pista del nedador.
“Toc de glòria per al nostre club, que sent un legítim orgull en anunciar […] que entre els seus esportistes, vuit han estat voluntaris que s’han allistat a la División Azul per lluitar contra el comunisme“, es pot llegir en la peça. El nom de Bonacasa Aliaga -per primer cop escrit en castellà i no en català- encapçala un llistat de socis de l’entitat que en el moment de publicar aquest butlletí ja havien partit cap al territori rus per fer front a les tropes soviètiques de la mà de l’Alemanya nazi i en el marc de la Segona Guerra Mundial. Aquesta unitat es va crear amb aquest únic propòsit i va comptar amb la participació de més de 1.200 catalans, la majoria barcelonins vinculats a la Falange que es van allistar de manera voluntària.
Correspondència amb Rússia
El periple del nostre protagonista en terres russes es pot seguir a través de dues publicacions més en els butlletins del desembre del 1941 i de l’abril del 1942. En el primer dels articles es parla de l’organització d’una mena de col·lecta nadalenca per poder fer arribar paquets amb roba d’hivern, utensilis de primera necessitat o torrons i conyac als socis membres d’aquesta unitat. En el segon, el club es fa ressò dels diferents missatges d’agraïment que els esportistes han fet arribar després de rebre aquestes capses enviades des de Barcelona. La tercera de les publicacions sobre els voluntaris de la División Azul des de la seva partida, però, porta una notícia que suposarà un xoc de realitat i sacsejarà l’entitat de dalt a baix.
“Carlos Bonacasa Aliaga ha caigut en el front de Rússia […] Feia uns dies que ens havia arribat el rumor, però ens resistíem a creure’l. Ara, però, en tenim plena confirmació”. El missatge anunciant la mort del nedador només ocupa un breu en l’edició del butlletí del maig del 1942, ja que, quan va arribar la notícia, la maqueta ja estava feta i no quedava més espai. Tanmateix, en la publicació del mes de juny, el CN Barcelona sí que li dedica una doble pàgina a l’esportista. En una primera plana amb un fort caràcter polític, s’explica que malgrat haver mort als 25 anys, ho ha fet en una “plenitud esportiva, intel·lectual i patriòtica” i s’insta la resta d’afiliats a seguir el seu exemple, unes afirmacions que avui dia posen els pèls de punta.
En la segona de les peces, es fa un repàs a la trajectòria del nedador, fet que ens permet omplir molts dels buits que encara arrossegàvem sobre la seva història. Bonacasa Aliaga neix l’11 de desembre del 1916 i ingressa al club amb només 13 anys. De seguida despunta en diverses modalitats i aconsegueix erigir-se en el campió de Catalunya de 1.500 metres lliures al mar en la categoria júnior. Després de l’èxit del campionat català de 100 metres dors del 1936, el relat biogràfic salta fins al 1939, quan ja sota domini franquista torna a convertir-se en el campió català en aquesta modalitat i en els relleus de 3X100 estils. Participa en els següents anys en diverses competicions organitzades pel Sindicato Español Universitario (SEU) i parteix el 1941 cap a Rússia, on morirà el 21 de març del 1942.
Els darrers testimonis d’una figura cabdal
Per entendre l’ascendència del nedador dins de l’entitat, que va ser objecte de diversos articles en els mesos posteriors a la notícia, cal avançar en el temps fins a l’octubre de l’any següent. En el butlletí del mes de novembre del 1943 s’inclou una extensa crònica on s’explica com ha anat la celebració del primer Trofeo Carlos Bonacasa, una competició impulsada pel CN Barcelona en homenatge al nedador que en la seva primera edició va comptar amb la participació d’esportistes del Club Natació Barceloneta i del Club Natació Terrassa. Aquesta cita esportiva es guanyaria un reconeixement en el panorama català i es repetiria almenys durant els dos cursos següents, però acabaria desapareixent amb el pas del temps.
Tanmateix, el nom del nedador quedaria indestriablement lligat al club a través de la placa col·locada a la piscina de l’Escullera. Les instal·lacions que el van veure entrenar i competir acabarien convertint-se en el darrer testimoni del pas de Bonacasa Aliaga per l’entitat, un rastre d’un passat falangista que avui dia ja ha estat esborrat, però que durant molts anys es va mantenir viu gairebé de manera clandestina. A l’espera de la troballa del tom de butlletins extraviat, la història d’aquest esportista encara té molts girs de guió i sorpreses que us explicarem en un segon reportatge.
