En David Gil no en volia saber res del negoci familiar. Quan els seus pares van deixar la seva Tarragona natal per regentar el bar ubicat en els baixos de l’edifici del carrer de l’Equador de les Corts on havien viscut de joves ell tenia només 14 anys. “Vaig ajudar als meus pares molts cops, però jo no el volia heretar ni en pintura“, assegura en una conversa amb el TOT Barcelona. Tanmateix, l’arribada de la crisi econòmica va fer que aquest home hagués de renunciar a la que havia estat la seva feina fins aleshores i que no li quedés més remei que posar-se darrere els fogons del Nino (carrer de l’Equador, 36).
D’això en fa ara 12 anys. En aquest temps, Gil ha vist com el barri perdia un institut i com la pandèmia del coronavirus feia estralls en molts dels establiments de la zona, inclòs el seu. “Abans de la covid tenia unes 500 persones més cada dia. Aquest és un barri on hi ha moltes empreses tecnològiques que ara han passat a fer teletreball i venen cada 15 dies. Tenia dues persones treballant amb mi i les vaig haver d’eliminar”, lamenta. Malgrat les difícils circumstàncies, el bar Nino ha aconseguit tirar endavant, convertint-se en un lloc pràcticament de culte per les seves truites de patates, batejades per molts com les millors de les Corts i de les quals només se’ns permet revelar que no porten ceba.
La trajectòria d’aquest establiment, però, podria tenir els dies comptats. El responsable del bar s’està plantejant traspassar-lo, posant punt final al periple iniciat als vuitanta pels seus pares, que alhora van agafar el relleu del primer propietari, un home italià que més de mig segle després encara dona nom al negoci. Les raons darrere aquest comiat? El desgast personal que arrossega Gil i una transformació de barri que fa que cada cop sigui més difícil sobreviure per als petits comerços. “La mentalitat del barceloní ha canviat molt. Fa 30 anys, això s’omplia de veïns que baixaven a fer el quinto o un cubata. Ara el petit comerç està totalment abandonat. Aquí ho haig de fer tot jo perquè estic sol i arriba un moment que no pots més”, assenyala.
Un refugi de la llengua amb entrepans sense cognom
Més enllà de la fal·lera amb les truites, el Nino és un establiment peculiar perquè s’ha convertit en una mena d’oasi del català en un barri on cada cop és més difícil trobar negocis on el tracte sigui completament en català, sobretot pel que fa a la restauració. “El 100% dels meus clients interactuen amb mi en català. Això ho he aconseguit fent-me el meu espai i n’estic força orgullós. Si un vol, a Barcelona es pot fer que es parli el català”, insisteix Gil, que considera que no hauria pogut resistir tant de temps sense un tipus de clientela tan fidel.
Les rareses d’aquest negoci no s’acaben aquí. “Els entrepans aquí els servim sense cognom. Què vol dir això? Que els meus clients me’n demanen un i jo els el faig del que vull: un dia de fuet, un altre de bull blanc o negre… i així funcionem”, remarca. A més, des de l’esclat de la pandèmia del coronavirus, el responsable de l’establiment s’ha hagut d’organitzar per poder continuar donant el servei de dinar a la seva clientela sense les quatre mans que l’ajudaven abans. Ho ha fet mantenint una cartera fixa de comensals d’entre 15 i 20 cada dia als quals avisa per WhatsApp sobre quin serà el menú i els demana quin horari prefereixen. “Molt pocs bars funcionen així. Sé que puc perdre alguns clients, però si no ho fes d’aquesta manera seria impossible i així m’asseguro que puc donar un bon servei”, afirma Gil, que és plenament conscient dels hàndicaps d’aquest sistema.
De la catifa de la família Franco al retir a la Costa Brava
Gil rememora la seva vida abans del bar amb un cert punt nostàlgic. “Treballava en una empresa dedicada a la venda de catifes perses. Teníem la botiga al carrer de París amb Muntaner i també vaig estar un any a la de Madrid, en ple barri de Salamanca”, explica. D’aquella època, l’actual responsable del Nino encara recorda vívidament com entre els seus clients hi havia l’expresident del Palau de la Música condemnat per frau, Fèlix Millet, o Carmen Franco, l’única filla del dictador espanyol. “La vaig atendre a la botiga sense saber que era ella i després em va trucar diversos cops a la botiga presentant-se com la duquessa de Franco. Al principi no m’ho creia, però vaig acabar portant-li les catifes a casa seva”, relata.
Pel que fa a la seva vida un cop traspassi l’establiment, l’home té clar que marxarà de Barcelona per acabar els seus dies fins a la jubilació lluny de la ciutat i del seu tràfec constant. “Me’n vull anar a la Costa Brava. Tinc un petit apartament a Palafrugell i aniria a buscar-me la vida allà. Aquí hi ha massa restriccions per treballar a gust exercint de propietari d’un negoci. Més aviat és un llast i jo vull tenir els meus últims anys de nòmines tranquils”, sentencia.
Segona víctima entre els històrics del barri en pocs mesos
En cas de confirmar-se el tancament del Nino, les Corts i, en concret, l’antic barri obrer del Camp de la Creu hauran perdut en els darrers mesos dos dels seus establiments històrics. Aquest petit reducte industrial -batejat així per una antiga creu de terme que s’alçava a finals del segle XIX entre l’actual carrer d’Entença i l’edifici Atalaya- ja va veure com el passat novembre abaixava la persiana el bar Cal Bonete, un negoci inaugurat el 14 de novembre de l’any 1973 que es va convertir durant les darreres dècades del segle XX en un punt de referència per als treballadors de les fàbriques ja desaparegudes que van poblar aquesta zona de la capital catalana.
La clausura de negocis com el Nino o Cal Bonete desvirtuen un barri ara ja envaït per edificis d’oficines i grans blocs de pisos que poc té a veure amb el seu passat industrial. El quinto amb els veïns o la barreja o barrecha, la clàssica beguda que els obrers barcelonins es prenien a primera hora del matí abans d’anar a treballar, són alguns exemples de tradicions ja completament desterrades que amb la mort d’establiments com aquests ja només perviuen en el record.
