«A la taula d’en Bernat, qui no hi és, no hi és comptat». La Graciela Roger (Buenos Aires, 1942) té gravat a la memòria aquest refrany català. Era una de les frases estrella del seu avi, José Roger i Balet (Barcelona, 1889 – Buenos Aires, 1973), que acostumava a fer-la servir per demanar puntualitat als seus familiars. “Ens reuníem tots els diumenges a casa seva, al voltant d’una taula llarga. Si arribaves tard i t’havies perdut un plat, ja no te’l servien. Després, mentre els nens jugaven, els grans bevien te”, explica en una conversa amb el TOT Barcelona aquesta dona argentina de 83 anys, tot rememorant l’escena quotidiana. Roger és la veterana de sis nets, dos dels quals ja morts, i una de les guardianes del llegat del seu avi, que va deixar la capital catalana amb només 17 anys per anar a fer les Amèriques com tants altres catalans a principis del segle XX. Del no-res, va muntar un verdader imperi comercial a través de la seva marca Bazar Dos Mundos, que va arribar a tenir una vintena de sucursals i prop de 800 empleats entre l’Argentina i l’Uruguai.
La història d’aquest barceloní és àmpliament coneguda a l’altra banda de l’Atlàntic. El seu record -o almenys el de la seva companyia, que emulava les galeries com Harrods (Londres) o Lafayette (París)- continua present en la memòria de molts ciutadans, sobretot els d’una certa edat. Ara bé, a casa nostra, Roger Balet és pràcticament un desconegut. Més enllà d’una breu entrada a l’enciclopèdia catalana i d’una petita placa d’homenatge col·locada a la façana del número 3 del carrer de Lluís el Pietós, l’edifici del Born on es va criar, no hi ha pràcticament cap més referència. Tampoc a la seva faceta més filantròpica, que el va portar a ser conegut a l’altra banda de l’oceà com el “sembrador d’escoles“. Es calcula que fins a la seva mort el 1973 va arribar a construir una cinquantena de centres educatius, principalment en les zones més desfavorides de l’Argentina i l’Uruguai, però també a les grans ciutats i inclús una a Xile. Ho va fer a tall de gratitud, en un intent de retornar als països que el van acollir quan no tenia res una part del gran èxit aconseguit gràcies a la seva popular cadena comercial.
21 dies al mar, onze nits al carrer
La trajectòria de Roger Balet la coneixem avui dia en bona part gràcies a la biografia que va publicar l’escriptora argentina Yderla Anzoátegui el 1961. L’autora va posar en paper les anècdotes i històries que la família havia sentit durant anys de la veu del mateix protagonista. Aconseguir el vistiplau de l’empresari per tirar endavant amb el llibre no va ser fàcil. “Ell al principi no volia, però sembla que el va convèncer”, apunta la seva neta, que remarca que tant el seu avi aleshores com els seus descendents ara sempre han advocat per mantenir un “perfil baix”. Els inicis del nostre protagonista, doncs, els situem al barri barceloní del Born en si d’una família de classe treballadora. El seu pare, Pablo Roger Villarrubla, era un comerciant de Lleida que treballava per un magatzem de paper, mentre que la seva mare, Dolors Balet i Nadal, havia nascut a la capital catalana i era filla d’una nissaga d’empresaris d’origen manresà vinculats al sector tèxtil. La dona era germana de Domènec Balet i Nadal, un important mestre d’obres que va dissenyar diversos edificis icònics de la ciutat.
Des de ben petit, el mitjà de tres germans va mostrar interès pel món comercial en el qual es movia el seu progenitor. Una de les anècdotes que han quedat per a la posteritat diu que el seu pare li va entregar tres capses d’espelmes perquè provés de vendre-les. L’infant va tornar al cap de poc temps sense el material després d’aconseguir col·locar-les totes en un vetlatori. Tot i comptar amb un delicat estat de salut, va començar a treballar de ben jove, primer en uns grans magatzems i més tard amb el seu pare. Va aconseguir estalviar uns diners amb un objectiu clar: fer el salt a les Amèriques. La seva gran oportunitat arribaria amb 17 anys, quan va provar d’embarcar-se al vaixell Sirio, que havia de fer parada a principis de març del 1906 al port de Barcelona. No ho va poder fer perquè anava ple i el capità es va negar a pujar-lo. El buc naufragava el 4 de març davant del Cap de Palos (Múrcia), morint la meitat dels més de 500 passatgers. Roger Balet sí que embarcaria el 3 de setembre d’aquell mateix any en el Patricio de Zatrústegui, que després d’una travessia de 21 dies a vapor arribaria a Montevideo el 24 de setembre.
El seu aterratge a l’Uruguai no va ser fàcil. Va haver de dormir onze nits al carrer fins que per fi va trobar una feina en un magatzem de comestibles. D’aquelles vesprades al ras, ha perdurat una altra anècdota que ell mateix s’encarregava de repetir “a tothom que volia escoltar-la”, reconeix la seva neta dibuixant un somriure. Quan estava a punt de quedar-se sense estalvis, un professor d’escola es va acostar al lloc on descansava el jove i es va interessar per la seva situació. Abans de marxar, va donar-li dos pesos d’or. El comerciant barceloní es mostraria sempre molt agraït d’aquest gest, que l’animaria a continuar buscant-se la vida sense desistir. Amb aquesta primera feina va poder pagar-se el bitllet de vaixell fins a Buenos Aires, on tenia un nebot del seu pare que treballava en un dels mercats de la capital argentina. El familiar el va acollir unes setmanes fins que va ser contractat com a cadet en un comerç, dormint en el soterrani del local. Des d’aquest punt, el seu ascens va ser fulgurant. Va aconseguir feina en una de les grans cadenes comercials de la ciutat, on va arribar a ser sotscap d’un dels departaments abans de ser acomiadat fulminantment, una decisió que mai va arribar a entendre.
Auge i ocàs d’un imperi comercial
Malgrat el sotrac de l’acomiadament, Roger Balet va decidir aprofitar l’avinentesa per comprar amb els seus estalvis un comerç cèntric per muntar el seu propi negoci. Tenia 24 anys i feia poc que s’havia casat amb la Dresda Rossi, una jove filla d’emigrants italians que va conèixer en una pista de patinatge i amb qui tindria quatre fills. A tall de curiositat, la neta de tots dos precisa que el nom de la seva àvia li van posar després d’un viatge que els seus pares van fer a la ciutat alemanya de Dresden, de la qual van tornar fascinats. Aquest primer negoci en solitari va ser tot un èxit i seria el preludi del gran enlairament comercial del nostre protagonista, que arribaria només dos anys després amb l’obertura del primer Bazar Dos Mundos, una referència als orígens catalans del comerciant i el seu present a l’altra banda del planeta. El 13 de març del 1915 s’inaugurava la primera seu de la companyia en un local ubicat entre els carrers de Corrientes i Bermejo. Aquell mateix any, el barceloní s’enduria a Buenos Aires la seva mare, que ja feia un temps que havia enviudat. La neta arribaria a conèixer la seva besàvia, que moriria a l’Argentina el 27 de juliol del 1952.
Fins al 1919, l’empresari va aconseguir obrir una sucursal per any. La qualitat i selecció en l’oferta dels establiments de la cadena atreia l’atenció sobretot dels molts emigrants europeus que en aquella època havien emigrat a l’Argentina, que trobaven en aquests grans magatzems productes dels seus països d’origen que importava Roger Balet. L’any 1928, el nombre de seus ja arribava la quinzena i, només un lustre més tard, es va superar la xifra de les vint sucursals. El negoci havia elevat la seva categoria fins a la d’imperi comercial, fent-se amb un gran edifici al carrer Florida, al cor de la capital argentina, que ha quedat en el record com un dels emblemes del poder que va arribar a tenir la companyia. La neta del comerciant recorda amb especial nostàlgia les tardes de dissabte que passava al quart pis d’aquesta botiga, jugant entre la secció de joguines. “Tot m’enlluernava… La vida era molt fàcil“, reflexiona en perspectiva.
El Bazar Dos Mundos va superar la crisi provocada pel Crac del 1929 i Roger Balet va seguir comandant l’empresa fins als cinquanta, quan va cedir als seus fills el control i gestió del dia a dia. La segona generació de la família va mantenir les mateixes premisses d’èxit i va mantenir l’imperi fins als vuitanta. “L’avi era correcció, puntualitat i respecte. A casa meva, tot va ser sempre molt estricte i rigorós”, rememora la neta. El negoci va arribar a mans de la tercera generació, però va acabar sucumbint a un escenari polític i social marcat per la inflació i poc propici per a empreses d’aquest tipus. “La part política no ens va afavorir massa. Era difícil la comercialització i adquisició de mercaderies i les lleis tampoc ajudaven“, admet la dona. Amb l’obertura comercial i el canvi de tendències comercials, amb nous actors en el sector que oferien productes més econòmics, la cadena va anar reduint a poc a poc les seves seus fins a la seva desaparició definitiva el 1985. Dels grans magatzems ja no en queda ni un cartell, només el record, sigui en forma de fotografia o en les generacions que hi van comprar. “És una pena que sigui així, la veritat”, diu la neta.
El gran benefactor
Si la vida de Roger Balet no tenia ja prou al·licients per fer-ne una pel·lícula, la seva faceta filantròpica mereix un capítol a banda. Un dels primers gests el trobem a principis dels anys trenta, quan arran de la crisi econòmica que patia el país va decidir sufragar la repatriació de gairebé 300 ciutadans espanyols que no havien tingut tanta sort com ell en els negocis. Durant la Guerra Civil Espanyola, va enviar a la península vaixells carregats de blat i d’altres productes per pal·liar la fam derivada del conflicte. Conegudes també són les seves donacions en forma d’aparells mèdics i tecnologia per als hospitals argentins. Ara bé, si en alguna cosa va destacar especialment va ser en el seu compromís amb l’educació. Tot arrenca als quaranta, quan decideix construir catorze escoles, una per cada demarcació argentina. Ho fa de la mà de l’arquitecte Grey Rock, pseudònim del professional Arturo Dubourg, motiu pel qual tots els edificis s’assemblen entre si. Per petició expressa seva, cap dels centres educatius porta el seu nom. Això sí, molts encara conserven a les seves façanes un recordatori que indica que l’immoble va ser una donació del comerciant barceloní.
El seu projecte educatiu es va anar expandint al llarg dels anys i va arribar a l’Uruguai i Xile. De fet, com a mostra de gratitud per aquestes obres, l’ambaixador uruguaià a Barcelona el va convidar el 1965 a la descoberta de la placa que encara llueix a la que havia estat la seva residència a la capital catalana. Tornaria a la ciutat en diverses ocasions per tractar-se una maculopatia que el va acabar deixant cec en els últims anys de vida. En una d’aquestes visites el va acompanyar la seva neta, que va conèixer aleshores una branca de la família que encara residia a Catalunya amb la qual encara manté relació. Aquest vincle establert aleshores seria clau perquè la dona argentina conegués l’any passat uns altres parents, els descendents del germà de la seva besàvia, Domènec Balet i Nadal. Un dels rebesnets del mestre d’obres, Roger Tarrats, es va interessar per la història de Roger Balet i va voler trobar-se en persona amb la seva neta, que en un dinar familiar celebrat l’any passat li va entregar un exemplar de la biografia de l’avi, bona part de la informació de la qual està recollida en aquesta pàgina web.
Gràcies a aquest primer retrobament, les dues parts de la família Balet i Nadal han establert una relació que ha portat la descendent del comerciant a la ciutat en diverses ocasions, l’última aquest mateix octubre, quan diverses generacions de la nissaga van fer una ruta per la ciutat que va culminar col·locant unes flors a la façana de la residència barcelonina de Roger Balet. Preguntada sobre el llegat del seu avi i com vol que se’l recordi a la seva terra natal, la neta ho té molt clar: “M’agradaria que es conegués la seva obra i la intenció que hi havia darrere. Valorar-lo com a persona, per la seva humanitat“.
