Barcelona, tardor del 1975. La delicada salut de Franco fa temps que és vox populi. L’Estat s’encamina a un canvi d’etapa obligat i les ànsies d’obertura després de gairebé quatre dècades de franquisme es palpen en l’ambient. La mort del dictador -oficialment- el 20 de novembre d’aquell mateix any marcarà també el punt de partida honorífic d’una verdadera marea contracultural que negarà els límits de la censura fins aleshores imposada pel règim. És l’inici del conegut com a destape. A la capital catalana, podríem situar el centre d’aquest sisme cultual a l’avinguda del Paral·lel, concretament a El Molino. Les seves vetllades pràcticament llegendàries abandonaven la clandestinitat i s’obrien a una ciutat que les abraçava com a símbol de modernitat i de trencament amb la dictadura. Moltes persones van passar aquells anys per les butaques del teatre barceloní, però poques van tenir el privilegi de veure què passava entre bambolines. Una d’elles va ser en Jose Gonzalvo (Barcelona, 1949).
Aquest fotògraf aficionat de 76 anys va retratar durant més d’una dècada la nit barcelonina sent un testimoni de primera mà d’aquest alliberament sexual de la Transició i els inicis democràtics. Ell acudia per encàrrec a sales com El Molino i discoteques com la Babieca (carrer de València, 72), la Georgia (carrer de Pelai, 58) o Las Vegas (carrer d’Aribau, 230) armat normalment amb dos cossos de càmera i un objectiu. Accedia als camerinos, feia unes quantes fotos de l’espectacle i tornava a casa seva, al barri del Camp del Clot de l’Arpa. Aquest accés privilegiat entre bastidors li va permetre conèixer aquest món des de dins, fent amistat amb personatges de la nit i la faràndula i compartint espai amb celebritats de l’època com els artistes Amparo Moreno, Rudy Ventura i Johnson; el mag Selvin o els humoristes Manolito Royo i Eugenio, a qui va fotografiar en una actuació amb la seva dona, Conchita, al Pub Km 0 l’any 1978. Les seves imatges es publicaven després en diaris com Mundo Diario o El Noticiero Universal.
Comptable de dia, fotògraf de nit
El TOT Barcelona es troba amb Gonzalvo al bar del Centre Cultural La Farinera del Clot, casualment el mateix lloc on tres dècades enrere es va casar amb la seva dona. Ara ja no viu exactament al mateix barri, però sí que continua residint en aquest límit administratiu entre els districtes de Sant Martí i Sant Andreu. Abans d’instal·lar-se al quadrant nord de la ciutat, havia viscut amb la seva família al cor de l’Eixample. El seu pare treballava al mercat del Born carregant caixes i li van oferir encarregar-se de la porteria del número 76 del carrer de Balmes. Hi va estar 22 anys i tota la família va viure durant aquest temps a la mateixa finca, al pis reservat per al porter. “Encara recordo anar a canviar cromos a la cruïlla de Balmes amb Aragó i quan passava el tren per davant de casa. La meva mare sempre deia que si no el veia passar plorava”, apunta. Quan el pare es va jubilar l’any 1972, es van traslladar al Camp de l’Arpa del Clot, a un pis del carrer de la Muntanya. “Allà al centre de Barcelona ja no s’hi podia estar. Això era com un poble, ens coneixíem tots, però ara ja no ho és tant”, reflexiona.
L’afició per les càmeres li ve del seu germà gran, que tenia muntat un laboratori fotogràfic al domicili familiar. “Teníem l’ampliadora -màquina que s’utilitza per fer una impressió en gran d’un negatiu- al lavabo de casa… M’agradava molt, jo anava a revelar els negatius i feia el positiu”, explica. La mort del dictador el va agafar en plena vintena. Aleshores ja treballava a l’empresa de paper on passaria tota la seva vida laboral, primer com a comptable i després com a informàtic. Anava a l’oficina de vuit del matí a sis de la tarda. Arribava a casa, descansava unes hores i sopava tard. Passades les dotze, sortia de casa amb el seu equip fotogràfic i posava rumb a la sala o el club que el diari de torn li havia encarregat. “Era una forma de publicitat encoberta. Així les discoteques podien anunciar-se cada dia”, reconeix. La gran majoria dels locals tenien aleshores algun tipus d’espectacle programat. Era la forma que tenien els responsables per aconseguir una llicència que els permetia obrir unes quantes hores més.
Si totes les discoteques i sales tenien espectacle, amb la caiguda de la censura franquista, les vedets i les picardies es van fer les grans protagonistes d’aquestes actuacions. “Sense destape no hi havia món de la nit“, afirma Gonzalvo. Per al fotògraf, aquestes vetllades van ser la descoberta d’un univers nou. “Els de la meva edat no havíem vist res semblant fins aleshores. Era tot diferent i va ser un trencament important”, rememora. Tot i passar-se més d’una dècada retratant aquesta vida nocturna barcelonina, mai va ser un gran consumidor d’aquest tipus d’oci. “Crec que mai he pagat per anar a una discoteca. Era un hobby, però jo anava a treballar”, remarca. Els diners, però, tampoc eren el més important. “Ho feia perquè m’agradava, no per guanyar-ne molts. Si no en perdia, ja m’estava bé”, apunta. Aquestes escapades nocturnes es van allargar fins al 1986. Un episodi a la feina -que ja ha quedat com a anècdota- el va acabar convencent de deixar-ho. “Un company em va tirar una grapadora i em vaig despertar de cop. M’havia adormit i vaig pensar que això no podia ser, que no podia continuar així”, recorda.
Una vida d’imatges a la butxaca
Malgrat allunyar-se de la nit, Gonzalvo va continuar lligat al món de la imatge. Ho va fer com un dels fundadors de la Televisió del Clot, fundada el 1982 per l’Associació d’Amics de la Ràdio i la Televisió del Clot i absorbida a principis dels noranta per Barcelona Televisió (betevé). Amb els anys, el fotògraf va canviar les seves inseparables càmeres- una Yashica i una Pentax- primer per una Canon, que li van regalar quan es va jubilar el 2008, i després directament pel seu telèfon mòbil. Si abans havia de guardar els negatius en capses, ara té l’accés a bona part de les seves instantànies a la seva butxaca. No troba a faltar les càmeres. “La veritat és que no. Pesaven molt i el mòbil no se’m queda curt. Algunes fotos inclús queden millor així”, assegura. Posa com a exemple la visita que va fer el passat octubre a l’estació fantasma de Correus, ubicada entre les de Jaume I i Barceloneta de l’actual línia L4 i oberta per primer cop en 53 anys. “Amb la càmera m’haurien quedat molt fosques i amb el mòbil això no passa”, diu.
La seva nova obsessió és amb el Google Maps, plataforma a la qual ja ha contribuït compartint més de 36.000 imatges. Les seves instantànies acumulen 617 milions de visites d’altres usuaris. El pròxim repte és assolir el miler de vídeos pujats. “En tinc 600 i pocs… No li veig massa la gràcia, però veurem”, confessa. També actualitza periòdicament el seu perfil a la xarxa social Flickr i comparteix alguns vídeos a YouTube. Sobre el contingut de les seves fotos, assenyala que sobretot retrata botigues i comerços, però també paisatges. Preguntat per l’última imatge que ha fet, dibuixa un somriure i mostra a la pantalla del seu mòbil la façana principal de la Farinera del Clot, que ha capturat just abans de la nostra trobada. Un fotògraf mai deixa de ser un fotògraf.
