La primera línia del metro de Barcelona s’inaugurava el 30 de desembre del 1924. Autoritats polítiques de l’època assistien a aquell primer viatge, que rebia alhora la benedicció del cardenal Francesc Vidal i Barraquer, deixant unes instantànies que passarien a la posteritat. Enrere quedaven prop de tres anys intensos d’obres per poder tenir enllestit el primer recorregut de la xarxa del subsol de la capital catalana, projectat per l’enginyer Santiago Rubió i Tudurí i que connectava a través de quatre estacions la plaça de Catalunya amb la de Lesseps. Els treballs continuarien en paral·lel a la Gran Via de les Corts Catalanes encara uns quants anys més fins al 10 de juny del 1926, quan s’estrenava la batejada com a línia Transversal del Metropolitano, precursora de l’actual L1.
Per poder excavar aquests grans túnels que conformen encara avui dia la Barcelona subterrània, les empreses Gran Metropolitano de Barcelona (GMB) i Ferrocarril Metropolitano de Barcelona (FMB) necessitaven una gran quantitat de mà d’obra que no podien suplir només amb operaris catalans. Aquesta circumstància i l’inici dels preparatius per a l’Exposició Universal del 1929 van motivar que moltes famílies d’arreu de l’Estat emigressin a Catalunya a la recerca d’un futur millor, deixant enrere la seva terra i records de tota una vida. Ciutadans d’Andalusia, Aragó, Múrcia o València van emprendre un camí d’anada que en la gran majoria de casos mai va ser de tornada, ja que s’acabarien establint en diversos punts de la perifèria barcelonina i del cinturó metropolità, com les cases barates del Bon Pastor. Una d’aquestes històries és la de Gaspar Martínez.
Aquest home va deixar Perín, una petita població a l’oest de Cartagena (Múrcia), per emigrar a la capital catalana al voltant del 1922. Tenia poc més de 20 anys i anava acompanyat de la seva mare, que aleshores ja era vídua. La família no tenia aleshores molts diners, així que no es va poder permetre anar en vaixell, l’opció preferida dels emigrants que tenien una mica més d’estalvis. Tot apunta que van viatjar en autobús, però també ho podrien haver fet per tren, l’altra opció més assequible per arribar a territori català. Els primers anys a Barcelona són una incògnita. La primera evidència d’una residència fixa la trobem el 1926, quan sabem que vivien al barri de la Torrassa de l’Hospitalet de Llobregat, conegut popularment com la Murcia chica per la quantitat de ciutadans provinents d’aquesta regió espanyola que s’hi van instal·lar durant les primeres dècades del segle XX. Ara bé, si algun detall ha transcendit a les generacions venidores d’aquella etapa inicial a la ciutat de la família és que Martínez va treballar a les obres de construcció del metro, una feina que acabaria sent clau per conèixer la que es convertiria en la seva futura dona.
El forat temporal dels ‘talps’
Si avui dia podem traçar la trajectòria d’aquest emigrant murcià a Barcelona és en bona part gràcies a Guillem Moreno, el seu besnet. Aquest jove martorellenc de 19 anys sempre havia sentit fascinació pel passat -estudia la carrera d’Història a la universitat-, però fa prop de dos anys es va adonar que a la seva pròpia família hi havia un buit temporal per omplir. “Els avis sempre m’havien explicat històries de quan eren joves, de la vida al barri de la Torrassa i de la Guerra Civil, però del meu besavi en sabíem poc més que el nom i on havia nascut”, assenyala en una conversa amb el TOT Barcelona. Aquest espai en blanc en la memòria familiar el va portar a investigar pel seu compte, rebuscant en arxius municipals, comarcals i inclús estatals a la recerca d’informació i nous detalls sobre els seus avantpassats.
Gràcies a aquest treball minuciós podem resseguir els passos de Martínez i els d’una història d’amor, però també de misèria, truncada de forma sobtada en ple franquisme. Anem a pams. El besavi de Moreno tenia experiència en l’excavació de pous a la seva Perín natal. Això, ben segur, li va servir per aconseguir ràpidament feina a la capital catalana entre les brigades d’obrers que en aquells moments obrien en canal la ciutat per poder fer-hi passar el metro. L’atzar va fer que aquest jove anés a parar al sector on treballava tota una cuadrilla que havia vingut al complet des de la localitat de Calañas (Huelva) per fer de mà d’obra en l’aleshores faraònic projecte barceloní. Allà va conèixer Pedro Flores, un home amb més experiència que ell amb qui establiria una estreta amistat i que acabaria convertint-se en el seu sogre. Així és, Martínez es va casar amb la filla d’un dels seus companys de trinxera al subsol de la ciutat, Ana Flores, amb qui tindria quatre fills, entre els quals l’avi de Moreno.
El dia a dia d’aquests obrers no era fàcil. Les condicions als túnels eren precàries: els operaris feien jornades pràcticament maratonianes per poder arribar al termini previst i tampoc estaven ben pagats. “No era una feina plàcida, sinó que els explotaven. Treballaven contra rellotge a pic i pala, envoltats d’aigua del clavegueram. Eren ben bé com talps”, remarca Manuel Marina, un dels primers guies que feia visites comentades sobre la història de la xarxa del subsol de la capital catalana. El desencís i malestar dels treballadors d’aquesta primera línia de metro va arribar fins a tal punt que aquests van decidir convocar una vaga de quatre mesos després d’un incident entre un capatàs i un obrer. Segons explica Ferran Armengol, professor de Dret a la Universitat de Barcelona (UB) i historiador del transport català, la problemàtica es va resoldre amb un canvi en la constructora contractada, que fins aleshores era la basca Hormaeche y Beraza. Tanmateix, ambdós experts coincideixen a apuntar que l’exemple majúscul de la precarietat i perillositat que suposava treballar en aquestes trinxeres és l’esfondrament que va tenir lloc el 12 d’abril del 1924 en les altres grans obres que s’estaven duent a terme en paral·lel, les del Transversal del Metropolitano. Onze empleats van perdre la vida en aquest accident, considerat el més greu de les obres del metro.
Presó, mort i llum en la misèria
Un cop concloses les obres del metro, el rastre de Martínez es difumina. No queda clar si tant ell com Flores van treballar o no en els preparatius de l’Exposició Universal del 1929. En tot cas, la família sí que sap que gendre i sogre van fer de drapaires durant uns quants anys i que van estar vinculats d’alguna forma al moviment anarquista de la Torrassa. “Aquesta zona va ser un punt calent durant la República i la Guerra Civil. Hi va haver una repressió molt forta. L’avi sempre explicava que van passar fam i que tenien problemes inclús per pagar el lloguer”, relata Moreno. Si la situació ja era difícil aleshores, l’empresonament dels dos homes de la família els va deixar contra les cordes. El besnet de Martínez ha trobat documentació sobre els judicis militars que van haver de passar els dos per delictes vinculats a la seva activitat de drapaires, però amb un rerefons polític indubtable. Ambdós van estar entre dos mesos i un any i mig a presó.
Mentre tots dos estaven empresonats, Ana Flores va haver de buscar-se feina netejant hotels i cases particulars per poder tirar endavant la família. Treballava des del matí fins al vespre per suplir l’absència i els sous tant del seu marit com del seu pare. Poc després de sortir de la presó, Pedro Flores moria oficialment per caquèxia, una pèrdua progressiva tant de pes com de massa muscular molts cops provocada pe run càncer. Era l’any 1944. Dos anys després, moria Martínez per la mateixa afecció. “L’avi deia que el seu pare havia mort per un càncer a la gola a l’Hospital Clínic, però les circumstàncies de les dues morts són, si menys no, sospitoses”, reflexiona el seu besnet. Tot plegat va suposar un sotrac inimaginable per a la família. La besàvia de Moreno es va quedar sola a càrrec de quatre fills, sense pare i sense marit. La situació va portar l’avi d’aquest jove martorellenc -el més gran dels quatre petits- a posar-se a treballar amb només vuit anys estirant un carro amb material d’un taller des de la Torrassa fins a Sant Andreu de Palomar.
Malgrat les dificultats, la família va aconseguir treure el cap. El fill gran va acabar entrant com a aprenent abans dels 16 anys al taller barceloní de carrosseries Armengol i poc després va muntar el seu propi negoci dedicat a la xapa i pintura de vehicles. Va casar-se el 1957 i va decidir mudar-se amb la seva dona de la seva Torrassa natal a la capital catalana. La seva mare i besàvia de Moreno es va quedar a càrrec de les seves filles i va acabar vivint fins al 2001. Com el seu avi havia fet l’any 1983, el jove martorellenc va poder visitar el poble natal del seu besavi aquest passat estiu, comprovant de primera mà que ja no quedava pràcticament cap rastre del pas dels seus avantpassats.
Els herois anònims
Un dels fets que més han sobtat Moreno en la seva investigació exhaustiva dels orígens familiars és que no hi ha cap registre amb els noms dels treballadors que van construir el metro. La celebració del primer segle d’història de la xarxa podria haver estat una bona oportunitat per saldar el deute amb aquests herois anònims. Tanmateix, no hi ha previst cap homenatge als obrers que es van deixar la pell i en alguns casos la vida per fer possible aquesta gesta. “Quan parlem del centenari del metro, en els últims que penses és en els constructors. Si ja costa trobar informació sobre els mateixos treballadors de la xarxa, imagina’t dels obrers”, lamenta Armengol, tot assegurant que fins ara només s’ha tocat el tema de passada en els diferents aniversaris de la infraestructura subterrània.
En el cas dels onze treballadors morts, l’únic reconeixement és una espècie de petit altar amb els noms de les víctimes ubicat en el punt pràcticament imperceptible de la Gran Via, entre els carrers de Villarroel i Casanova, on va tenir lloc l’accident i que Marina va col·locar quan es va complir el centenari dels fets el passat mes d’abril. A l’espera d’un homenatge en condicions, gràcies a gestos com el del guia barceloní o a tasques com la de Moreno, aquests herois anònims del subsol de la ciutat ho són una mica menys.
