Som a l’any 2025 després de Crist. Tots els districtes de Barcelona són de majoria castellanoparlant. Tots? No! Un llogaret del nord habitat per graciencs resisteix. Rebutgen, una vegada i una altra, ferotgement, perdre la llengua. Com en les aventures d’Astèrix, el districte de Gràcia s’erigeix en l’únic de la ciutat on el català encara és llengua majoritària al veïnat. Per poc, però ho és. Segons la darrera enquesta municipal sobre l’ús del català, un 52,9 %, la té com a primera opció comunicativa. Gràcia, a més, està força per sobre en la taxa de supervivència del català a tot el país, on només el 32,6% dels habitants tenen el català com a primer idioma. La Vila de Gràcia, Camp d’en Gassot i Gràcia Nova, la Salut, el Coll i Vallcarca i Penitents són els cinc barris d’un districte que, també encara, resisteix a la massificació turística i el seu impacte en la vida del veïnat. Un passeig de migdia pels carrers i botigues de bona part de Gràcia permet identificar una militància lingüística que ha esdevingut exòtica a bona part de Barcelona.
Militància lingüística, per cert, que no és exclusiva dels cognoms catalans. En la primera incursió al cor de la Vila de Gràcia pel carrer de l’Oreneta, topem amb una cadena de forns de pa. Prova de foc en un sector que ocupa majoritàriament treballadors estrangers i on sovint esdevé una odissea fer la comanda en català. La Domenica -protagonista de la imatge que encapçala aquest reportatge- ens respon amb un català excel·lent. Va arribar de l’Equador amb la seva família quan tenia quatre anys. “Encara molta gent se sorprèn, però he estudiat aquí. Per a mi és normal parlar en català perquè molta clientela és catalana. És una qüestió d’educació i respecte. La gent gran manté el català tot i que poden pensar que jo no els entendré i, en canvi, els joves són els que s’adrecen amb més freqüència en castellà”. Tot i aquest canvi de llengua, cada vegada més habitual entre el jovent, Gràcia és el segon districte de Barcelona amb més joves que tenen com a primera opció comunicativa el català, un 43,5%, només superat per Sarrià-Sant Gervasi (44,9%). La Domenica afegeix que rep moltes felicitacions pel seu nivell de català per part dels clients i n’està orgullosa: “El meu cercle d’amistats i de família és totalment en castellà, però quan treballo o quan sé que l’altra persona parla català, jo també ho faig”.
Motivació per aprendre català
A les parades exteriors del mercat de la Llibertat hi treballava fins fa poc el Rupinder, un jove vingut de l’Índia. De seguida va tenir interès pel català. La seva clientela -venia parament de la llar- és gairebé exclusivament catalanoparlant. “Havia d’entendre els meus clients i respectar la seva llengua, i sabia que parlar català m’obriria portes per continuar creixent aquí”, explica al TOT aquest jove a través del telèfon de la Maria Eugènia Ramos, propietària de Calçats Ramos, un establiment fundat el 1885 pel seu avi. Ella va ser una de les persones que més va ajudar el Rupinder a aprendre català: “Cada dia em deia, parla’m en català. Al matí, quan obríem les botigues, ens dèiem: Com anem? I començava la conversa”.
De fet, les botigues són un altre termòmetre molt nítid de la salut del català més enllà de la retolació. “Aquí a Gràcia la majoria de les botigues encara les porten graciencs, i això es nota lingüísticament”, diu la Maria Eugènia, que amb tot, reconeix que canvia al castellà si un client se li adreça en aquesta llengua. Ara bé, sovint hi ha sorpreses: “M’he trobat que la clienta o el client em parla en castellà, li vaig a buscar una sabata i quan torno els sento parlant per telèfon en català. Aleshores jo torno al català”. Reconeix que “els catalanoparlants ens equivoquem no mantenint la llengua, perquè és molt improbable que el client no ens entengui”. També diu constatar que el jovent cada vegada parla més castellà.
El mercat, una immersió total al català
Al Mercat de la Llibertat hi ha un altre oasi de la llengua no gens fàcil de replicar a Barcelona. Ho confirma l’Esther, amb trenta-vuit anys d’experiència al capdavant de la seva peixateria. “Us diré que cada vegada es parla més català al mercat. També hi ha gent jove que compra a plaça i també parla català. La situació del català és alarmant en molts punts de Barcelona, és cert, però jo a Gràcia no veig aquest perill de minorització”. Ho afirma després de preguntar-li si el jovent se li adreça en castellà i si ha notat que entre la seva clientela augmenta l’ús del castellà. L’Esther inicia sempre la conversa en català, i reconeix que hi ha hagut “un canvi d’actitud positiu” en alguns clients castellanoparlants que fa uns anys -arran del procés i de la bel·ligerància política conta el català-: “Abans, si els parlaves en català, es molestaven, ara responen en castellà i sense males cares”.
L’Edu, propietari del Bar de Peix Hermós, dins del mercat, també constata que la seva clientela jove manté el català. “Aquí gairebé tothom parla català, no sentir aquesta llengua és totalment excepcional, perquè és també l’essència del barri, aquesta catalanitat”, apunta en conversa amb el TOT. També insisteix que la composició socioeconòmica de la Vila de Gràcia i la resta de barris del districte són part essencial per entendre com el català encara és la llengua d’ús majoritari. “Mai no ha estat un territori amb molta gent de fora, encara hi ha molta gent gran propietària, els fills es volen quedar a viure aquí, i els preus dels lloguers tampoc no són gaire assequibles. Això ja és una barrera a tenir en compte per entendre per què el districte preserva encara el català”, diu l’Edu. A més, afegeix que entre els seus clients també hi ha estrangers establerts a la zona -el 23% de la població del districte té nacionalitat estrangera-, però que “fan l’esforç de parlar català, o com a mínim, de respectar que jo el parli”.
Entre els seus clients, l’Anna Solà i en Claret Serrahima fan unes tapes de peix per dinar. Són clients habituals i veïns de la Vila de Gràcia. No són tan optimistes sobre el futur del català al districte, encara que resisteixi heroicament com a llengua més emprada. “El català era llengua de prestigi i ara ja no ho és, els joves ho percebem. Per això la immersió lingüística a l’escola, que clarament s’està perdent, era tan important. Aneu a Gal·la Placídia a la sortida de les escoles i veureu com els nanos juguen en castellà”, avisa l’Anna, professora universitària de català jubilada. En Claret també apunta aquesta pèrdua de prestigi, i si bé constata que al barri la gent “de tota la vida” continua parlant en català, alerta que ja hi ha alguns punts que avisen que perd pistonada: “Sentir català al carrer de Verdi, on hi ha molta població estrangera i comencen a venir els turistes, és pràcticament impossible”. En tot cas, el matrimoni és client d’altres mercats, com el de Galvany (Sarrià-Sant Gervasi), on asseguren que el retrocés del català és evident. Tots dos tenen clara la seva militància lingüística, i expliquen que mai no es passen al castellà. “Si et parlen en castellà i respons en català, et diuen maleducat, però és que aquella persona t’entén i probablement no es molesta a fer l’esforç de parlar català”, sentencia l’Anna.
A l’espera de les pròximes dades sobre l’ús del català a la ciutat, que podrien estar disponibles a l’estiu, Gràcia continua essent un oasi lingüístic a Barcelona, l’aldea catalana que resisteix. Força lluny, les Corts (45,4 %), Sarrià-Sant Gervasi (44,2 %) i l’Eixample (43,8 %). Després hi ha Horta-Guinardó (38,1 %), Sant Andreu (37,3 %) i Sants-Montjuïc (36,1 %). A la cua es troben Ciutat Vella, on el català és la primera llengua només per al 19,5 % de la població, i Nou Barris és a la cua amb el 17,7 %.
4 
