La muntanya de Montjuïc ha estat des de l’antiguitat un punt de vigilància de la ciutat de Barcelona i els seus voltants. Les primeres referències de fogueres d’albirament dalt del cim de la capital catalana es remunten al 1073, quan s’utilitzava aquest mecanisme rudimentari tant per alertar els vaixells de la presència de terra ferma com per comunicar-se amb el nucli urbà ubicat als peus, sobretot en cas d’albirar a l’horitzó alguna amenaça. El sistema de vigilància es va substituir a partir del segle XV per una espècie de torre o talaia, anomenada Torre del Farell, on hi havia uns guardes destinats de manera permanent que depenien del Consell de Cent.
Aquest va ser l’inici de la llegenda dels guaites de la muntanya barcelonina. La seva destresa i els codis pioners que utilitzaven per compartir informació amb el centre de la ciutat els va atorgar una fama arreu de la península que va despertar l’interès de grans personalitats de l’època com l’emperador Carles V, que durant una visita a la capital catalana va demanar als seus consellers que s’entrevistessin amb els guardians de l’època per conèixer tots els detalls sobre aquest sistema de comunicació tan sofisticat. Així ho recull una investigació realitzada per Àngels Gómez, historiadora aficionada i membre Centre de Recerca Històrica del Poble-sec (CERHISEC), on també figuren els comentaris d’un viatger coetani de Felip II -fill de Carles V- que assegura que al cim de Montjuïc hi havia una torra o talaia “des de la qual es veuen les galeres i navilis que venen de lluny i es fa senyal als ciutadans que arriben”.
Potser una de les referències més sorprenents i que demostra l’autèntic folklore que va arribar a existir al voltant de la figura del guaita barceloní és el fet que aquest sigui el protagonista d’un poema del cèlebre sacerdot i autor Francesc Vicenç Garcia, conegut popularment com el Rector de Vallfogona, que es va publicar pòstumament el 1703. Els versos en qüestió diuen així:
Gran senyalador de moros
que de tos ulls van fugint
tement com los tens de foc
no’ls cremes de viu en viu.
Mes diuen els que’t coneixen
que’ts un covart fementit,
que no tens més que la llengua
i eixa per donar avís.
Sols m’enfada aquella torre
que amb una mà de tres dits
parla amb signes a la costa,
secrets del mar descobrint.
L’última gran celebritat
Amb l’esclat de la Guerra dels Segadors, les autoritats van ordenar emmurallar aquesta torre de vigilància, que a poc a poc va quedar absorbida per una fortificació més gran de naturalesa militar que amb el temps es convertiria en el que avui coneixem com el Castell de Montjuïc. Malgrat l’evident transformació de l’entorn i els avenços tecnològics i marítims, durant aquest temps i fins ben entrat el segle XX, la figura del guaita es va mantenir intacta, pràcticament com una professió de culte, i va aconseguir evitar acabar relegada a una funció merament simbòlica, el pas previ a la desaparició de lloc de feina, tal com va passar en moltes altres ciutats costaneres.
L’exemple més clar de la devoció barcelonina per aquests guardians és l’article extens que La Vanguardia li va dedicar a un d’aquests guaites, Agustí Mauri Pareras. Aquest home havia nascut a Palamós el 1815 i després de convertir-se en capità de la marina havia assumit la vigilància de Montjuïc l’any 1854, substituint un dels seus germans, Bartolomé Mauri Pareras, que havia renunciat a la posició per cedir-li. La vigilància es feia des d’un espai ubicat al final d’una escala de caragol amb 103 esglaons que assolia els 220 metres d’altitud. El text citat es va publicar en l’edició del 5 de febrer de 1897, coincidint amb la seva mort -als 77 anys- i homenatge tant als més de 40 anys de professió com a la seva aportació com a ideòleg d’un nou sistema de comunicació òptica considerat el més complex del món en aquella època. L’article explica com arribava cada dia a dalt de la muntanya sobre el seu ase, les penúries d’una feina que a partir del 1868 va deixar de ser retribuïda i la importància que tenia per a la ciutadania.
“Conocía el vigía al dedillo todas las naves, y tenía un ojo de experto marino. Era certero y pronto en el aviso y en más de una ocasión, con sus señales de auxilio, logró salvar varias naves en peligro. […] Triste es decirlo, el vigía Mauri no tenia, que sepamos, retribución del Estado, y seguía en su cargo sostenido por lo que voluntariamente y por suscripción le entregaban algunas corporaciones y particulares“, s’assenyala en la peça. El text també fa referència al seu successor i a la cotinuïtat d’una professió que seguiria lligada durant almenys dues generacions més a la família Mauri: “Después de dos días de inmovilidad, el telégrafo marítimo de Montjuich ha vuelto a dar señales de vida. No hay aún vigía nombrado, ni sabemos quién ha de nombrarlo. El nuevo huésped de la torre es el yerno y discípulo de Mauri, que ya fue en vida su ayudante. A vigía muerto, vigía puesto, y este cargo durará, vinculado en la família Mauri, mientras haya navieros y comerciantes que lo costeen y permitan las autoridades marítimas y militares que alguien more en lo alto de la torre de Montjuich. Los viejos barceloneses, amantes de sus tradiciones y costumbres, verán con gusto que no desaparezca el telégrafo marítimo“.
