Lope F. Martínez de Ribera va renéixer l’any 1939. Condemnat per un delicte d’alta traïció contra la Segona República Espanyola, aquest escriptor i periodista liberal feia ja prop d’un any que estava reclòs a la presó de la Model de Barcelona. Martínez de Ribera havia arribat al centre penitenciari de la capital catalana després de passar una temporada al vaixell Uruguay, una embarcació que es va utilitzar primer com a presó flotant per als responsables dels coneguts com a fets del Sis d’Octubre i que durant la Guerra Civil es va reaprofitar com a calabossos del bàndol republicà.
El seu destí semblava escrit. Amb aquesta sentència a l’esquena, només era qüestió de temps que els guardes el cridessin per portar-lo fins a un dels camions que transportaven els presos als camps d’afusellament. Pocs mesos abans del final del conflicte que va dividir l’Estat en dos fronts, l’escriptor pujava en un d’aquests vehicles disposat a abandonar la presó barcelonina per acabar foradat en una fossa comuna, com tantes altres persones en ambdós costats del front.
L’atzar, però, tenia altres plans per al nostre protagonista. Un oficial amic seu del bàndol republicà el va reconèixer i, a l’últim moment, va confiscar el camió on anava el periodista al·legant que el necessitaven per motius militars. La intervenció d’aquest conegut va ser crucial i li va donar a Martínez de Ribera el temps suficient per acabar sent alliberat uns dies després amb la confirmació de la caiguda de Barcelona en mans de les tropes feixistes. La resistència de l’escriptor va ser condecorada pel govern franquista, que només uns anys després no va dubtar a sentenciar-lo a dotze anys de presó, com a molts altres intel·lectuals de l’època, per haver participat durant els anys vint en trobades i grups que practicaven la “maçoneria”, una condemna que mai va arribar a complir.
Un periodista forjat al món de la faràndula
Aquest particular vals amb la mort de Lope és només un episodi de la trajectòria vital d’una figura rellevant en el panorama periodístic i cinematogràfic barceloní de la primera meitat del segle XX i que ha quedat relegada a l’oblit amb el pas del temps. Només la perseverança de Santiago Fernández Ventura, el menor dels seus set fills, ha permès posar una mica de llum al personatge i recuperar bona part de la seva prolífica obra. Aquest veí de Tarragona amb prou feines va arribar a conèixer el seu progenitor, que va morir quan ell tenia només dos anys. Va ser el 28 de desembre del 1947, a causa d’un problema d’asma agreujat i mentre es trobava a Madrid pendent d’una oferta de feina per fer de crític taurí al diari ABC.
La seva mort va ocupar un espai destacat en diaris com La Vanguardia, La Hoja del Lunes o Solidaridad Nacional, capçaleres en les quals havia treballat durant gairebé tres dècades des de Barcelona, la ciutat que el va acollir quan va decidir deixar la seva Valladolid natal als anys vint a la recerca de nous reptes. Durant els primers anys, el seu refugi a la capital catalana va ser el món de la faràndula, on es va llaurar una reputació escrivint cuplets i com a crític de teatre als clubs de l’avinguda del Paral·lel. Aquest bagatge li va permetre fer el gran salt al món del cinema, destapant-se com una veu autoritzada en el sector i molt crítica amb les pel·lícules propagandístiques i amb la deriva perversa del sector en un negoci més que en una forma d’art.
L’artista i l’antic casino de les Tres Torres
Martínez de Ribera va ser un dels fundadors del primer Sindicat de l’Espectacle de la Central Nacional Sindicalista (CNS), va formar part de l’agrupació espanyola de periodistes cinematogràfics i inclús va arribar a dirigir les revistes especialitzades Popular Film i Mediterráneo. Tot plegat ho va compaginar amb la col·laboració amb diversos diaris de tirada nacional i amb la seva carrera com a guionista de teatre i cinema. La seva breu trajectòria només li va permetre, però, estrenar una obra de la mà de la companyia dirigida per l’actriu María Fernanda Ladrón de Guevara. Así en la tierra como en el cielo es va presentar en societat en un acte al Teatre Poliorama de Barcelona i va tenir la seva estrena oficial al Teatro del Príncipe de Donostia, rebent una bona acollida tant per part del públic com de la crítica. També va participar com a guionista en produccions cinematogràfiques com Tambor y cascabel o El camino del amor.
Va ser precisament durant aquesta prolífica època quan l’escriptor va conèixer Dolores Ventura, una dona natural de Granollers que treballava de modista en un taller pròxim a la redacció d’un dels diaris on treballava i amb qui s’acabaria casant. Junts van anar a viure al domicili que l’home ja feia un temps que llogava en un edifici modernista aleshores als afores de Sant Gervasi conegut amb el sobrenom d’antic casino de les Tres Torres. En els baixos d’aquest immoble construït l’any 1905 van néixer els seus set fills i hi va viure tota la família fins a la prematura mort de Lope als 49 anys.
Contradiccions de la memòria
Santiago Fernández Ventura conserva pocs records del seu pare. Un que li ha quedat gravat a la memòria són les nombroses visites d’artistes i personatges del món de la faràndula i el periodisme que sovint passaven per casa seva, un llegat en forma d’amistat dels seus anys als clubs del Paral·lel. Després de tota una vida convivint amb la buidor d’un nen forçat a créixer sense el seu progenitor, el fill menor de l’escriptor va trobar en l’esclat de la pandèmia el moment ideal per començar a investigar la figura del seu pare i recopilar la seva obra.
Aquest esforç de mesos recavant informació i documents es va traduir en l’elaboració d’un llibre de més de 400 pàgines on es recull bona part de les creacions de Martínez de Ribera i que ha permès omplir els nombrosos buits de la trajectòria vital del periodista, descobrint pel camí una faceta de poeta poc coneguda que no va acabar d’explotar mai. Condemnat per ambdós bàndols, afiliat a la CNT abans de la guerra i militant de la Falange després d’aquesta, la seva figura és plena de contradiccions. Les seves vivències i peripècies són el reflex del tarannà d’un intel·lectual que nedava entre dues aigües i que mai va acabar de sentir-se còmode en cap dels dos fronts. “Ell volia ser per sobre tot independent, per això no es va casar mai amb ningú. Si hagués viscut més anys, ara seria un escriptor molt més reconegut”, reflexiona Fernández Ventura.
