El 15 de setembre de 1923, el president de la Mancomunitat Josep Puig i Cadafalch va entrevistar-se amb el nou capità general de Catalunya, Emiliano Barrera i també el nou governador civil, general Lossada, va rebre el president de la diputació Joan Vallès i Pujals, o l’alcalde de Barcelona, Ferran Fabra i Puig, Marquès d’Alella.
Tothom volia saber fins a on arribaven les paraules del ban, a l’hora que alguns ajuntaments i corporacions enviaven la seva adhesió, a Les Rambles i part de mar de la Ciutat grups amb banda de música tocant la Marxa Reial, es manifestaven a crits de Viva el Rey! Viva el Ejército! o victorejant Primo de Rivera. El mateix vespre el governador civil, general Lossada, ordenava escorcolls, identificacions personals i tancaments de locals, invocant una campanya contra la immoralitat, el cap de policia Hernández Maillos dictava ordres a totes les comissaries barcelonines de controlar com anaven de tapades les ballarines dels music-halls referents a escots o ensenyar cuixa.
També van ser multades vint-i-cinc madames de casas de trato amb sancions de 500 pessetes, i algunes tancades; es detenia a un bon nombre d’estrangers al Barri Xino, a Sabadell i a altres llocs, alguns propers a l’anarquisme, mentre tot apuntava cap a la repressió, en canvi, l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, la Cambra Oficial d’Indústria, el Foment del Treball Nacional, la Comunió Tradicionalista, i altres entitats aplaudien a les noves autoritats, enviant llargues cartes de felicitació i adhesió.
El 17 de setembre la Gaseta de Madrid, el BOE, va publicar la dissolució del Congrés dels Diputats i de la part del Senat elegida, no la corporativa. Els seus presidents, Melquiades Álvarez i Alvaro de Figueroa, Conde de Romanones, no van assolir reunir-se amb el rei Alfons de Borbó fins al 12 de novembre, recordant-li i demanant-li el compliment del seu deure constitucional, però la resposta del monarca va ser la destitució immediata dels dos càrrecs i engegar-los tot dient que: A aquest país ja no l’impressionen les pel·lícules de lliberals i demòcrates, ara vol ordre, treball i economia.
El Directorio es va formar amb vuit membres, tots militars, un de cada regió militar de l’Espanya d’aquell temps, presidit per Miguel Primo de Rivera, que era l’únic capacitat per a despatxar directament amb el rei.
Els militars del Directorio
Els militars del Directorio serien: Adolfo Vallespinosa Vioz (Madrid,1865), general auditor des de desembre de 1922, representant la I Regió Militar (Madrid i centre peninsular); Luís Hermoso Kaith (1861) general de brigada d’artilleria des de juliol de 1921, representava la II Regió, Andalusia occidental, amb seu a Sevilla; Luís Navarro i Alonso de Celada (Madrid 1868), general de brigada d’infanteria, ascendit l’abril de 1922, per la III Regió Valencia amb Múrcia; Dalmiro Rodríguez Pedre (Jaen, 1867), general de brigada d’infanteria des de maig de 1922, era llavors governador militar de Figueres i en el directori assumiria responsabilitats en comerç, treball, indústria i guerra, representava la IV Regió corresponent a Catalunya; Antonio Mayandia Gómez (Torres de Berellen, Saragossa, 1860), general de brigada d’enginyers des d’abril de 1922, assumí funcions de foment i en cessar el desembre de 1925 seria director general de ferrocarrils, representava a la V Regió, aragonesa; Francisco Gómez Jordana Souza (Madrid, 1876), ascendit a general de brigada d’Estat Major l’octubre de 1920, Conde de Jordana, alt comissari per al Marroc i responsable de la política i guerra africana, posteriorment seria ministre en diversos governs franquistes, aquí representava la VI Regió, Cantàbria, Euskadi, Navarra, Rioja i Burgos; Francisco Ruiz del Portal Martínez (Màlaga, 1870), general de brigada de cavalleria, per mèrits de guerra, des del 31 de desembre de 1922, assumí tasques d’agricultura i comerç ho era per la VII Regió, Valladolid amb Lleó i Astúries; Mario Muslera Planes (Puerto Principe, Cuba, 1873), general de brigada d’infanteria des de 1922, carlí, representava la IX Regió Militar corresponent a Galicia i, finalment, un novè Antonio Magaz Pers (Barcelona, 1864), Marquès de Magaz, contraalmirall de l’Armada des de 1920, director de la Aeronautica Naval (aviació) creada el 1922, que ocuparia la vicepresidència del Directorio.
El perfil dels membres del Directorio era bastant homogeni, els més veterans serien cadets en la darrera guerra carlina, tots reberen el bateig de foc a Cuba i desprès van fer carrera al Marroc, amb ascensos meteòrics per mèrits de guerra, militars africanistes arribats als cinquanta anys, poc il·lustrats llevat algun agregat en missions internacionals o honrosa excepció, la resta amb cap inquietud que superés la vida militar.
Significatiu és que des d’un bon començament Severiano Martínez Anido era secretari de governació i director general d’Ordre Públic Miguel Arlegui, que moriria al cap de quatre mesos d’un atac de cor.
Segons explica Josep Maria Roig i Rosich a L’humor polític durant la Dictadura de Primo de Rivera (2015), el Diari de Tarragona, bo i caigut Primo, va publicar un article titulat El 13 i la Dictadura, dient El cognom Primo de Rivera té 13 lletres; Martínez Anido, també; el 13 de setembre, cop d’estat sota el regnat d’Alfons XIII, ha durat 76 mesos, que sumen 13; 2.326 dies que sumen 13; dimití el 1930, que suma 13; prèvia censura suma 13 i continuava rebuscant altres combinacions.
A més de dissoldre les Corts, el 18 de setembre un decret prohibia utilitzar qualsevol llengua que no fos la castellana, igualment exhibir símbols fora dels nacionales, prohibint la senyera catalana o la ikurriña basca i preparava la gran ofensiva contra la Mancomunitat de Catalunya. L’obsessió d’aquella Dictadura era la d’espanyolitzar Catalunya al preu que fos, la política anticatalana del règim seria la mateixa que la del primer franquisme.
Alguns acolliren positivament les mesures anunciades com que els membres del Directorio assumien el control dels ministeris, totes les oficines públiques obrien un negociat de reclamacions per a atendre al ciutadà, es fixaven els sous a l’administració per categories eliminant duplicitats i càrrecs superflus, s’acomiadaren de cop tots els interins, molts endollats a dit, mesures que en la majoria de casos eren més de cara a la galeria que efectives.
També es suprimien els Jurats d’Empresa que arbitraven els conflictes laborals, s’imposava la censura prèvia de premsa i es dotava de recursos als governadors per a multar, empresonar o desterrar periodistes, es prohibien totes les interpretacions de declaracions que el Directorio considerés s’apartaven de la intenció de les paraules, així com les que no vinguessin d’una font oficial, igual camí tenien, segons la nota del Negociado de Información y Prensa de la Presidencia les notes pessimistes, o qualsevol noticia que indiques: Se dice… Se cree… o Se asegura… però com a captatio benevolente rebaixava el preu del sucre, el pa i el vi, el servei militar es reduïa a un màxim de dos anys, o més curt per a mestres, treballadors de correus i altres el règim privilegiava a l’empara de su estado de cultura.
Com a mostra de la censura, referint-nos només a Catalunya, el mateix setembre de 1923 era processat l’escriptor i periodista Lluís Bertran i Pijuan, com a redactor de La Veu de Catalunya i es clausurava Foment a Reus condemnant al seu director; l’any 1924 es multava a La Publicitat, La Veu de Catalunya, La Protesta, El Llamp de Gandesa, El Noticiero Universal, Las Notícias, la Gazeta de Catalunya, Noticiario, El Liberal, desterraven un mes a Osca a Josep M Puigbó, de Diari de Terrassa; presó pel director de Joventut de Valls, que era el carlí jaumí Tomàs Caylà i suspensions de temporals de La Veu de Catalunya o Diari de Mataró.
El 1926 Noticiario de Barcelona era multat amb 500 pessetes per publicar la notícia d’un homenatge a Santiago Rossinyol, acte que no tenia autorització governativa; empresonament per quinze dies de Salvador Millet, director de La Publicitat, també de Rafael Benet, director de La Veu de Catalunya o quinze dies de suspensió d’El Diario de Lérida.
El 1927 Domènec Farell, director de El Correo Catalan era desterrat dos mesos a Esterri d’Àneu, el Diario de Tarragona suspès quatre mesos i empresonat el director Lluís de Salvador per un vers fent l’acròstic Visca Catalunya Lliure.
Durant 1928 no afluixà, director i administrador de La Veu de Catalunya van acabar a presó acusats d’ofendre el castellà, El Pla de Bagès de Manresa, clausurat per tendenciós, inclús el 1929 diaris com La Vanguardia serien multats per saltar-se la censura o el corresponsal a Reus desterrat a Terol per ofendre el castellà, realment Salvador Torrell havia rebut una invitació a una inauguració, escrita en castellà, que retornà dient que no l’entenia i el ministre de governació el va fer desterrar a Alcanyís perquè aprengués castellà. La Dictadura va mantenir la censura fins al darrer dia. Era tan dura que els periodistes deien que mai no passava res, perquè la censura mai no deixava passar res. Com en totes les dictadures oficialment tot va bé, però els censors solen ser mal pensats i poc cultes, el 1924 el delegat governatiu d’Igualada, irritat per un article signat per Torras i Bages, va manar detenir i empresonar-lo: el bisbe Josep Torras i Bages hauria acabat a la presó de no haver mort vuit anys abans, el 1916.
