Les parades de metro, bus i tramvia de la plaça de les Glòries Catalanes, el nom oficial de l’emplaçament, podrien canviar de denominació. Actualment, les estacions del transport públic d’aquest espai, que parteix els districtes de Sant Martí i l’Eixample, es diuen Glòries. ERC portarà la proposta en el plenari del 30 de gener de l’Ajuntament de Barcelona. La idea del grup municipal que encapçala Elisenda Alamany és que les instal·lacions es rebategin amb el nom de Glòries Catalanes, igual que la plaça, per recuperar la identitat catalana.
El 1939, el franquisme va esborrar “qualsevol referència a la identitat catalana”, sosté el regidor d’ERC Jordi Coronas en el text que es presentarà al plenari i al qual ha tingut accés el TOT Barcelona, i va canviar el nom de la plaça de les Glòries Catalanes, proposat per Víctor Balaguer i aprovat per l’Ajuntament de Barcelona el 19 de desembre del 1863. El 7 de març del 1939, la dictadura franquista va treure la paraula Catalanes de la plaça i la va anomenar plaza de las Glorias. La castellanització va durar més de 41 anys, fins que el 12 de juny del 1980 el primer govern democràtic de la ciutat va restablir el nom original de plaça de les Glòries Catalanes.
Corregir una “anomalia” que perdura des del franquisme
Des d’ERC, es considera que els canvis introduïts el 1980 són insuficients per treure l’empremta franquista. En declaracions al TOT, Coronas diu que no té cap sentit que “una plaça que oficialment es diu plaça de les Glòries Catalanes continuï tenint estacions i parades de transport públic amb una denominació imposada pel franquisme. Estem parlant d’una anomalia que ve del 1939 i que, per pura inèrcia, s’ha mantingut fins avui”. Els republicans demanen fer un exercici de memòria democràtica i de coherència urbana i servei públic. “Restituir el nom de Glòries Catalanes al metro, al bus i al tramvia és una manera clara i senzilla de normalitzar la llengua i revertir una de les darreres empremtes del franquisme al paisatge urbà de Barcelona”.
En el text, Coronas recorda que l’estació de metro es va inaugurar el 23 de juny del 1951 amb el nom de Glorias. El mateix es va fer amb les parades del bus. Durant la democràcia, l’únic que s’ha fet és traduir el nom de Glòries al català. I ni tan sols es va corregir l’anomalia quan es va inaugurar l’estació del tramvia del Trambesòs, el 8 de maig del 2004.
La iniciativa republicana no serà necessària que es voti, ja que es presentarà en format prec, i n’hi haurà prou que el govern de Jaume Collboni l’accepti. ERC planteja a l’executiu socialista que s’insti a Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) i a l‘Autoritat del Transport Metropolità (ATM) perquè canviïn el nom de les parades del transport públic i garantir així “la coherència toponímica i revertir una de les darreres mostres de neutralització de la identitat catalana en el paisatge urbà barceloní heretada del franquisme”.
“Les glòries cíviques i militars de Catalunya”
Tal com recull la Ponència del Nomenclàtor de Barcelona, el nom de la plaça de les Glòries Catalanes fa referència a “les glòries cíviques i militars de Catalunya”. Balaguer no solament va batejar la plaça sinó que fou l’encarregat de posar el nom a una cinquantena de carrers més de la ciutat. El Museu d’Història de Catalunya explica que la seva proposta va ser “un compendi actiu de la història del país…” per “establir una política de memòria centrada en la història de Catalunya”. La idea d’Ildefons Cerdà, del qual aquest 2026 fa 150 anys de la seva mort, era que la plaça de les Glòries Catalanes esdevingués un nou pol de centralitat de la capital catalana, però fins ara no s’ha aconseguit.
12 plaques sobre la història de Catalunya pendents de recuperar-se
Arran dels Jocs Olímpics del 1992, la plaça va ser objecte d’una reforma profunda amb la construcció del tambor viari. I a proposta del llavors regidor de Cultura, Joan Fuster, amb la col·laboració de Sebastià Riera, es van instal·lar 12 plaques de basalt negre que rememoraven diverses glòries catalanes, obra de l’arquitecte Andreu Arriola. Per a ERC, no es tracta únicament d’un element ornamental sinó “un testimoni de la nostra memòria col·lectiva i un fragment del nostre patrimoni cultural contemporani“, amb un gran valor històric, identitari i pedagògic. Els temes i autors que es van triar per a les plaques van ser: El mas i la terra (Jaume Vicens Vives), La pau i la treva de Déu (Ramon d’Abadal), El dret català (Ferran Soldevila), L’art romànic (Josep Puig i Cadafalch), El llibre del Consolat de Mar (Antoni de Capmany), L’arquitectura gòtica (Antoni Rovira i Virgili), La industrialització (Carles Pi i Sunyer), La Renaixença (Jordi Rubió), L’aportació catalana a la ciència i a la tècnica (Narcís Monturiol), El modernisme (Alexandre Cirici Pellicer), La lluita per la llibertat i la justícia (Rafael Campalans), i el restabliment de l’autogovern, extret de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1979.
Amb l’enderroc del tambor i l’inici de la transformació de la plaça, les plaques van ser retirades i traslladades a magatzems municipals. La intenció és que es tornessin a col·locar un cop acabades les obres, però no es va fer. L’11 de desembre del 2025, el plenari de Sant Martí, també a proposta d’ERC, va aprovar per unanimitat la restitució de les plaques. En el plenari del 30 de gener a la plaça de Sant Jaume, a més de sol·licitar el canvi de nom de les parades del transport públic, els republicans elevaran a l’alcalde la necessitat de reposar la dotzena de peces.
