El cop d’estat i el seu descuaje del caciquismo va il·legalitzar també els dos partits dinàstics que feia cinquanta anys s’alternaven al govern: el Partido Conservador i el Partido Liberal. Alguns col·laboraren amb el règim, altres continuaren sent monàrquics rebutjant l’absolutisme, pocs s’exiliaren, i molts passarien al Bloque Constitucional que pilotava Melquiades Álvarez, monàrquics com Aniceto Alcalà Zamora o Miguel Maura Gamazo abraçaren el republicanisme, fundant Derecha Liberal Republicana.
La Dictadura va ser un revulsiu per als republicans, que d’alguna manera renovaren figures com Manuel Azaña o gent jove com Marcel·lí Domingo o Lluís Companys en el cas català, amb noves aspiracions que deixaven enrere el republicanisme de Lerroux o Blasco Ibáñez, que en el fons s’havia emmotllat al règim de la restauració.
He parlat del cas català, en el nacionalisme basc el Partit Nacionalista Basc-Euzko Alderdi Jeltzalea va ser perseguit amb crueltat, optant per la via insurreccional a l’estil d’Estat Català, mentre que la Comunió Tradicionalista Basca era relativament tolerada. Els conservadors gallecs que havien acollit Primo de Rivera amb certes esperances, van donar l’esquena a la seva integració a Unión Patriotica, cap al 1928 van sorgir les Irmandades de Fala de la mà d’Antonio Villar Ponte, que acabarien dins del PSOE de Santiago Casares Quiroga. Respecte als andalusos van negar-se a col·laborar amb el règim i en represàlia els Centros Andaluces, fundats el 1916, va ser clausurat. Blas Infante el 1928 va viatjar a Galicia entrevistant-se amb els seus dirigents nacionalistes.
Problemes interns al PSOE
Hem vist els conflictes entre socialistes, PSOE i UGT acabarien col·laborant amb el règim, però el congrés extraordinari del PSOE d’octubre de 1927 va decidir plantar cara i Indalecio Prieto imposaria la línia de no acudir a la fantasmal Asamblea Nacional Consultiva cosa que a Primo de Rivera li va caure com un mal de ventre, més encara quan el 1929 es va presentar el projecte de constitució corporativa, llavors partit i sindicat van trencar definitivament amb la Dictadura reclamant el restabliment de la constitució i recordem que des del minut zero els anarcosindicalistes van estar totalment en contra, l’única discrepància interna seria els qui com Peiró o Pestaña buscaven escletxes per actuar en la legalitat i els purs, tancats, radicalitzats, partidaris de l’acció directa, ambdós rebrien la pitjor part de la repressió.
La Caiguda i la ‘Dictablanda’
En el fons, la dictadura no havia solucionat cap problema, com a molt els havia diferit, com el català, el sindical o al camp, on el col·laboracionisme d’UGT havia permès penetrar sindicalment en el sector agrari on mai havia tingut presència. El món agrícola, industrial i comercial se sentia perjudicat pels aranzels, la patronal percebia abandonisme, i la pressió fiscal, amb obligació de llibres majors, de caixa, etc., només afectava industrials i comercials sentint-se perseguits i discriminats respecte a la resta d’activitats.
A l’exèrcit el conflicte entre africanistas i junteros, l’havia agreujat la campanya marroquina, l’intent de cop d’estat de la Sanjuanada n’era mostra; la revolta estudiantil per la Ley Callejo, el rebuig dels intel·lectuals, l’enfrontament amb el clero català… una erosió constant, que no compensava el partit Unión Patriotica, que el 1929 més que una ombra, era un espectre.
La política monetària i financera foren una llosa, aproximar la cotització de la pesseta a la paritat amb l’or, presentat com la gran maniobra econòmica del règim, provocava especulació de la moneda i no la inversió, el capital estranger van començar a marxar a partir de 1928, el Martes Negro de 1929 era un nou entrebanc, el tema és magníficament tractat per l’hispanista israelià Shlomo Ben Ami a La Dictadura de Primo de Rivera 1923-1930) (1983) una obra referent imprescindible, 339 pàgines que reflecteixen tots els ets i uts.
Des de l’ensopegada de la Llei d’Ordre Públic l’abril de 1929, Primo tenia 59 anys, anava pel sisè de dictador, entenia que calia trobar una sortida consensuada, però volia que fos la seva solució, no la de les forces polítiques que consideraven havia usat una mà massa dura en la repressió com per ara allargar-li la seva i li van girar l’esquena.
Primo de Rivera, temia que la seva obra, de la que n’estava tan orgullós, no tingués continuïtat; el desembre en un dinar a l’històric Restaurant Lhardy de la Carrera de San Jeronimo a Madrid, amb assistència dels membres del govern i el president de l’Asamblea Yanguas, mostrà voluntat de plegar, la possible sortida de formar una Asamblea de 250 diputats i 250 senadors, un govern que no fos ni carn ni peix, o sigui ni dictadura ni democràcia, de dretes naturalment, sota la presidència del Comte de Guadalhorce, era fantasia.
El 31 de desembre de 1929 el Consell de Ministres presidit pel Rei va deixar enlaire el tema del Lhardy, el Rei acceptà pensar-s’ho uns dies; d’Andalusia arribava soroll de sabres, el seu capità general Carlos de Borbón, cosí del Rei, a mig gener li va demanar el cap de Primo; el 21 dimitia José Calvo Sotelo i era substituït al ministeri d’Hisenda pel conde de los Andes.
El 22 començava una nova vaga universitària, el general Manuel Goded fixava la data del 5 de febrer per donar un cop d’estat, Primo l’intentà guanyar temps anunciant consultes als capitans generals de les regions militars, aquells dies finals, de descomposició, semblaven un vodevil, Primo es resistia i seria, per una banda, el conde de los Andes per encàrrec d’Alfons XIII i per altra el seu amic personal, el general Severiano Martínez Anido, qui en una llarga conversa el 27 de gener el van convèncer.
La tarda del 28 el general Miguel Primo de Rivera presentava la dimissió a Alfonso XIII, el rei, responent amb un “más de lo mismo” va nomenar al general Dámaso Berenguer per a les funcions de dictador, seguint regnant sense constitució i sense corts: més que decebre, es mofava de les aspiracions dels demòcrates, negant-se a convocar corts i restablir l’ordre constitucional, dient que el primer dia d’unes corts constituents seria el darrer del seu regnat.
Dámaso Berenguer (Cuba 1873-Madrid 1953) prometé convocar eleccions, feu concessions, com la de restablir els càrrecs municipals cessats el 1923 automàticament, d’aquí en nom de l’automàtic donat a aquells consistoris, encarnaria la popularment coneguda com la Dictablanda, per diferenciar-la de la de Primo, aguantant fins al 18 de febrer de 1931, quan el substituïa efímerament l’almirall Juan Bautista Aznar (A Coruña 1860-Madrid 1933).
La resistència del rei Alfons XIII a convocar eleccions a Corts Constituents va portar a convocar, pel 12 d’abril de 1931, eleccions municipals, un gran error polític, perquè en la proximitat física de candidats i votants es va fonamentar el triomf republicà, aclaparador a les grans ciutats i capitals de província.
Sense acabar totalment l’escrutini de vots, no tan desfavorable en el conjunt de l’estat, Alfons XIII va emprendre el camí de l’exili el mateix 14 d’abril quan pels carrers i places de tot el país es proclamava la II República; el rei marxava sense haver convocat Corts Constituents, la seva jugada política li havia fet perdre la corona.
I Primo de Rivera? El gener de 1930 va marxar a l’exili a París i no veié cap dels esdeveniments futurs, ni com es desmuntava la seva obra. Un mes i mig després, el 16 de març de 1930, moria assegut en una butaca en un hotel de París mentre llegia la correspondència, tenia 60 anys.
