Miguel Primo de Rivera havia estat anomenat Capità General de Catalunya el 14 de març de 1922 a Barcelona al matí del dimecres 22 de març en l’exprés de Madrid que portava mitja hora de retard; l’acompanyava ell seu ajudant de camp, el tinent coronel José Ibáñez Garcia, sent rebut al baixador del carrer d’Aragó amb passeig de Gràcia per l’interí que ocupava el lloc general Francisco Sánchez Manjón, el bisbe de Barcelona Dr. Ramon Guillaumet, el governador civil Severiano Martínez Anido, el militar Cèsar Aguado, alcalde de la ciutat Antonio Martínez Domínguez, president de la Diputació Joan Vallès i Pujals, generals i militars, estaments universitaris, cònsols, etc, i naturalment el cap de policia Miguel Arlegui; una companyia del Regiment d’Infanteria de Badajoz, amb bandera i música li rendí honors.
Continuador de la política de l’antecessor Joaquim Milans del Bosch, lligaria ràpidament vincles amb el governador civil Severiano Martínez Anido i amb els elements més rancis de l’aparell repressor en la línia de quan havia ostentat les capitanies de València o Madrid, també punts calents de tensió social, que a més a Catalunya mostraria una clara hostilitat cap al nacionalisme català en totes les expressions, inclús activitats lúdiques, tradicionals o culturals.
La Mancomunitat de Catalunya
Catalunya en època de la capitania de Primo estava en un moment febril de modernització, amb la consolidació de l’obra de la Mancomunitat, institució sorgida el 1914, presidida fins a la seva mort el 1917 per Enric Prat de la Riba, i després per Josep Puig i Cadafalch. En aquells moments era notòria l’acció de la Mancomunitat a carreteres, xarxa telefònica, ensenyament i recerca, modernització agrícola i forestal, xarxa de biblioteques, arts i museus, servei meteorològic, assistència social, convertint Catalunya en un país europeu propi del segle XX, força diferent de la resta de l’estat.
L’estiu de 1923 les absències de Primo de Rivera foren continuades, anades i vingudes constants, enllestia la trama; aquí la patronal catalana havia percebut com una errada la destitució de Martínez Anido, la violència havia crescut, i entre la burgesia i la gent adinerada o dretana, Primo de Rivera assolia en aquells dies la màxima popularitat, la mà dura a la vaga del transport de maig i juny li havia proporcionat simpaties entre aquells sectors, fins al punt que el 6 de juny, en l’enterrament del sotscaporal del Somaten Josep Franquesa, assassinat al carrer dels Enamorats a Barcelona, Primo va ser aclamat com un salvador.
Poc després era cridat a Madrid acompanyat del nou governador Barber, on com he explicat abans, el president del govern Manuel Garcia Prieto li va advertir que deixes d’obstaculitzar la política del seu govern a Catalunya, la contesta de Primo va ser exigir poders per a declarar l’Estat de Guerra a Catalunya, per a acabar amb la vaga de transports, el terrorisme i el separatisme; Garcia Prieto va pensar cessar-los, però el Rei Alfons XIII es va negar en rodó, això li donà ales, aire i seguretat a Primo, retornant a Barcelona com un triomfador, més quan aconseguí que el govern clausurés el diari Solidaridad Obrera, reaparegut a Barcelona feia uns mesos i empresonés al director Àngel Pestaña i altres cenetistes moderats.
Amb les espatlles cobertes passà l’estiu conspirant, prometent a burgesos i fabricants catalans la protecció fiscal davant les importacions, cosa que agradava a la Cambra de Comerç, un estiu que en el ball del càrrec es buscava un governador civil idoni per a Barcelona, així aprofità un viatge a Madrid i el divendres 7 de setembre s’entrevistava amb el General Luís Aizpuru, ministre de la Guerra, a una setmana del Cop d’Estat tot hauria de quedar clar i ben lligat.
Arribada la Diada el dimarts 11 de setembre, l’agitació social continuava, remetia la vaga a Mataró amenaçada de lockout, els rajolers de l’Hospitalet portaven set mesos de conflicte. Des del vespre de la vigília la Comissió encarregada rebia les corones i rams de flors en l’ofrena al monument dedicat a Rafel Casanova, conseller en Cap de Barcelona el 1714, la jornada va tenir un primer incident al matí, a les 10.30 h., quan el vehicle de l’Ajuntament de Badalona arribava a fer l’ofrena, des d’un automòbil es llençaren fulls signats per la Joventut Nacionalista de Badalona, criticant l’actuació de diversos regidors.
Ajuntament de Barcelona, autoritats de la Mancomunitat, corporacions, assistiren a les ofrenes i a la missa a Palau amb el president Puig i Cadafalch al davant. A un quart de dues de la tarda, la gent al carrer corejava crits i consignes pacíficament, quan la policia va realitzar una càrrega que sembrà confusió i deixà objectes perduts, escampats per la via; un soldat uniformat, del regiment de Bailèn, que lluitava a l’Àfrica acudí a fer l’ofrena amb unes noies, essent detingut per la policia.
Centenars d’entitats passaren pel monument, també hi havia dinars de germanor al migdia, i l’omnipresència de la Guàrdia Civil al carrer. La jornada se saldà en un bon nombre de detinguts i diversos ferits, la Mancomunitat, també els partits, es van reunir d’urgència protestant per l’actuació policial, el mateix Marquès d’Alella, Ferran Fabra i Puig, alcalde de la Ciutat anà a interessar-se pels detinguts.
El dijous 13 de setembre de 1923, a les cinc de la matinada van sortir de capitania general a Barcelona, escamots de soldats de cavalleria del Regiment de Montesa, fixant per els carrers i les places de la ciutat un ban declarant l’estat de guerra, no tocaren les cornetes acabat de proclamar, com era perceptiu, per a no alarmar al veïnat en aquelles hores. El Ban deia:
BANDO
Don Miguel Primo de Rivera y Orbaneja, marqués de Estella, capitán general de la cuarta, región
ORDENO Y MANDO
Queda declarado el estado de guerra en el territorio de esta región militar y confiado el mando civil de las provincias de Barcelona, Lérida, Gerona y Tarragona a los respectivos gobernadores militares, los que dictarán las órdenes precisas para el mantenimiento del orden público y la seguridad del régimen proclamado, por mi manifiesto del 12 dia septiembre dirigido «Al País y al Ejército».
En los gobiernos y comandancias militares, se ejercerá la previa censura de la prensa y de toda clase de escritos impresos.
Las diputaciones, ayuntamientos y demás corporaciones civiles continuarán su normal funcionamiento, pero las autoridades militares dictarán respecto a ellas, las medidas que aconsejen las circunstancias.
Espero que todo buen ciudadano cooperará con su prudencia y sensatez a la consolidación de un régimen que era anhelado unánimemente, aunque por el momento se originen molestias y se suspendan algunos derechos.
De la cordura de todos, depende la pronta vuelta a la normalidad.
Este bando surtirá sus efectos a partir de su publicación. Barcelona, 13 de septiembre de 1923.
Miguel Primo de Rivera.
La tropa havia estat posada en alerta a les casernes i aquella mateixa matinada del 13 de setembre, la premsa a les quatre, quan ja era impresa i a punt de ser distribuïda, va ser obligada a inserir un full amb el manifest subscrit per Primo de Rivera, les delegacions de Telègrafs, Telèfons, Hisenda, amb d’altres centres oficials van ser ocupats; a les cinc del matí el General, reunit amb periodistes, va manifestar que a les tres havia parlat telefònicament amb altres cinc capitals i les seves guarnicions militars estaven disposades a seguir-lo, havent-s’hi adherit ja Madrid, Burgos, Saragossa i València, així mateix a Saragossa havia dictat que s’ordenés al ministre de Foment, Portela, de camí a Barcelona, que tornés cap a Madrid.
Què deia el manifest inserit a la premsa? Transcrit pràcticament sencer feia:
Al país y al ejército. Españoles:
Ha llegado para nosotros el momento más temido que esperado porque hubiéramos querido vivir siempre en la legalidad y que ella rigiera sin interrupcion la vida española de recoger ansias, de atender el clamoroso requerimiento de cuantos amando a la Patria no ven para ella otra salvación que liberarla de los profesionales de la política, de los hombres que por una u otra razón nos ofrecen el cuadro de desdichas e inmoralidades que empezaron el año 98 y amenazan a España con un próximo fin trágico y deshonroso. La tupida red de la politica de concupiscencias ha cogido en sus mallas, secuestrándole, hasta la voluntat real. Con frecuencia parecen pedir que gobiernen los que ellos dicen no dejan gobernar, aludiendo a los que han sido su único, aunque débil, freno, y llevaron a las leyes y costumbres la poca ética sana, este tenue tinte de moral y equidad que aún tienen, pero en la realidad se avienen fáciles y contentos al turno y al reparto y entre ellos mismos designan la sucesion, (…) ¡Viva España y viva el Rey! No tenemos que justificar nuestro acto, que el pueblo sano demanda e impone. Asesinatos de prelados, ex gobernadores, agentes de la autoridad, partronos, capataces y obreros; audaces e impunes atracos; depreciación de la moneda, francachela de millones de gastos reservados; sospechosa política arancelaria por la tendència, y más porque quien la maneja hace alarde de immoralidad; rastreras intrigas políticas tomando como pretexto la tragedia de Marruecos; incertidumbres ante este gravísimo problema nacional; indisciplina social que hace el trabajo ineficaz y nulo, precaria y ruïnosa la producción agrícola e industrial, impune propaganda comunista, impiedad e incultura, justicia incluida por la política; descarada propaganda separatista, pasiones tendenciosas alrededor del problema de les responsabilidades, (…) Pues bien, ahora vamos a recabar todas las responsabilidades y a gobernar nosotros u hombres civiles que representen nuestra moral y doctrina. No venimos a llorar lástimas y vergüenzas, sino a ponerles pronto y radical remedio, para lo que requerimos el concurso de todos los buenos ciudadanos. Para ells y en virtud de la confianza y mandato que en mí han depositado, se constituirà en Madrid un directorio inspector militar com caràcter provisional encargado de mantener el orden público y asegurar el funcionamiento normal de los ministerios y organismeos oficiales. Este movimiento es de hombres: el que no sienta la masculinidad completamente caracterizada que espere en un rincón, sin perturbar los días buenos que para la patria preparamos.
Españoles: ¡Viva España y viva el Rey!
Miguel Primo de Rivera
Capitan General de la cuarta región.
El manifest, inspiradament messiànic, descrivia problemes reals, però no tenia en compte que ells, els militars, també formaven part del problema, que més que víctimes n’eren causa, és l’eterna paranoia del qui es creu elegit per a salvar els altres, i el document arriba al deliri en el seu punt final: Este movimiento es de hombres: el que no sienta la masculinidad completamente caracterizada que espere en un rincón… Primo va partir cap a Madrid i l’endemà era beneit com a Dictador per Alfons XIII que apuntalava la seva corona en el sabre del general.
