L’Associació de Veïns de Sant Andreu de Palomar vol marxar del seu local. És una caseta històrica al bell mig de l’antic poble, amb dues plantes i diverses sales, a tocar dels principals equipaments del barri. Però dona molts problemes: la finca cau a trossos i costa molts diners. Tants, que des de l’entitat asseguren que tocaran el dos si troben “una alternativa assequible”. Ben ubicat al carrer del Dr. Balari i Jovany, la propietat els exigeix 900 euros per un edifici “sense calefacció” i en unes condicions “que no ens permet continuar fent cursos”, es queixen. Fa uns 40 anys que aquest edifici petit és casa seva, però un seguit de desacords i enfrontaments amb el propietari ha esgotat la paciència dels socis.
De dilluns a dijous, de sis a vuit del vespre, l’edifici acull diferents tallers, reunions i sessions gimnàstiques. Però les esquerdes i el fred que hi fa dins ho dificulten tot. A l’entrada, en un despatx petit i refugiada en una mena de ponxo, la secretària de l’entitat, Laura Sorell, diu que la situació és “desastrosa” i demana a crits un altre local. En conversa amb el TOT, la veïna recorda que l’associació de Sant Andreu de Palomar és una de les més grans de Barcelona, amb mig miler de socis, però avisa: “La gent que continua venint és gairebé per militància, perquè la casa està molt deteriorada”.
“Tal com està [l’edifici] no el podrà llogar a ningú, com a molt li entraran ocupes, però a la propietat li és igual”, remuga en el seu torn el president de l’entitat, Miquel Ruiz. L’any 2010, l’associació va fer front a unes obres d’impermeabilització –entrava aigua pel sostre– a condició que se’ls abaixés el lloguer a 350 euros. Així s’hi van estar uns anys fins que les goteres van tornar a escena. Aquest cop, se’n va ocupar la gestoria de la propietat i “automàticament” se’ls va apujar el lloguer a 900 euros. “No ens ho podíem permetre”, diu Ruiz, que explica que l’associació va estar tres o quatre anys “tibant la corda” amb la propietat; els veïns van deixar de pagar el lloguer temporalment –”perquè no podíem”, s’excusa Ruiz– i van analitzar amb l’Ajuntament l’opció d’expropiar l’immoble, una acció que deu anys encara demanen.
6.000 euros de deute acumulat
Llevat d’aquests anys d’impàs, l’associació veïnal ha continuat pagant els tres-cents i escaig euros que poden assumir. “Seguim acumulant deute”, explica el president, que xifra en 6.000 euros els diners que deuen al propietari del local. Des de l’entitat asseguren que els darrers anys han pogut eixugar una part el deute gràcies a una subvenció de caràcter general que els atorga l’Ajuntament, però insisteixen que continuen força lluny de poder pagar els 900 euros que els demana la propietat. L’associació apunta que en cap cas han volgut deixar d’abonar el lloguer, però recorden l’estat en què es troba l’immoble i que són una entitat veïnal sense ànim de lucre i amb pocs recursos. “Cobrem 20 euros pels cursos, que amb prou feines serveixen per pagar el monitor”, explica com a exemple Sorell.
Als diners –pocs– que entren pels curosos cal sumar les quotes que paguen els socis. Malgrat tot, Ruiz manté que aquests donatius no generen suficients recursos per poder pagar les quantitats que exigeix el seu llogater. Amb les quotes, diu, poden pagar “una part del deute”, però alhora recorda que l’associació també ha d’assumir el cost de la revista Cap a Peus, una de les més antigues en català i que des de fa uns anys es publica trimestralment. “Amb la propaganda no arribes a cobrir totes les despeses que genera la publicació i nosaltres hem d’esmenar la resta de costos”, comenta. Ruiz és taxatiu, la revista “és innegociable”. En aquest sentit, defensa que els veïns ja han hagut d’assumir una reducció del nombre de publicacions i que l’entitat ja ha modificat la seva periodicitat per fer-la més sostenible.
L’alternativa a la seu, una incògnita
Sobre la taula hi ha una possible expropiació, una opció que ja es contemplava fa uns anys i que des de l’entitat reconeixen que suposaria un procés “llarg i costós” per a l’Ajuntament. Una altra opció seria ubicar-se provisionalment a l’antiga estació de Sant Andreu Comtal, un cop Adif en cedeixi l’ús a l’Ajuntament. Ara bé, aquest espai també se’l demanen els geganters i des de l’entitat consideren que “malgrat ser icònic, se’ns queda petit”. Mentrestant, l’associació veïnal continua explorant, manta i jaqueta en mà, altres opcions “més al centre” que acabin amb la seva agonia.
