Al final de la I Guerra Mundial, com hem vist, la situació dels obrers era crítica. Els patrons administraren els grans beneficis en el seu luxe i profit i mai no es pensà a millorar ni modernitzar el país. Si en els anys anteriors a 1918 van créixer els atemptats i la guerra bruta entre sindicats i patronal, ara s’entrava en una espiral de violència molt dura a Catalunya, que algun autor l’ha presentat com si aquest fos l’únic motiu que justifiqués el cop d’estat de Primo de Rivera.
El pistolerisme de les bandes finançades per les patronals era fruit del nerviosisme que els hi causava la pujança d’afiliacions de treballadors a la Confederació Nacional del Treball (CNT), multiplicant les adhesions, així volien eliminar quadres sindicals i escapçar el moviment; des de l’anarquisme es justificava com autodefensa davant els atacs de l’altre bàndol. La Patronal comptava sovint amb la protecció de policia i govern civil a Barcelona de manera descarada del Conde de Salvatierra, Francisco Maestre Laborde, advocat conservador i alcalde de València en dues ocasions, governador civil de Barcelona entre desembre de 1919 i juny de 1920, en ser destituït retornaria a València on era assassinat a trets a l’agost.
El paper del comte de Salvatierra
Salvatierra arribava en ple lockout patronal decretat el novembre de 1919 i que va durar 84 dies, fins al gener de 1920, deixant a més de 200.000 obrers sense feina, això havia causat la dimissió de l’antecessor Julio de Amado y Reigundaud de Villebardet, que havia entrat amb el bon peu de finalitzar la llarga vaga de La Canadenca, els 44 dies que paralitzaren la ciutat i voltants, entre febrer i març de 1919.
El Conde de Salvatierra encobria a les bandes de pistolers que comanava el cap de policia Manuel Bravo Portillo, qui havia treballat per l’espionatge alemany durant la guerra i participat en l’assassinat de l’industrial Josep Albert Barret, fabricant de material per als aliats; també en l’atemptat a Manresa contra el sindicalista Àngel Pestaña, sent destituït i condemnat continuà al servei del capità general de Catalunya, Joaquim Milans del Bosch.
Bravo Portillo va morir el 5 de setembre de 1919, en un atemptat en resposta a l’assassinat, el 17 de juliol anterior, de Pau Sabater Tero, president del Sindicat de Tintorers. Bravo, o Brabo, caigué abatut al carrer Còrsega, cantonada amb Santa Tecla, a Gràcia, quan anava a casa d’una amant.
Al capdavant de la banda de pistolers de la patronal el substituiria un altre espia, agent doble, un alemany que havia viscut a l’Argentina, de vida obscura i dades incertes, el Baró de Köning, sembla que Rodolphe de nom de pila, amb mitja dotzena de cognoms, tan fals com el títol que exhibia.
Köning havia arribat a Barcelona el 1915, en plena guerra, amb negocis de joc, tota la seva vida va ser un especialista en feines brutes, finalment marxaria a París, es dedicaria a acollir, extorsionar i estafar a exiliats del nazisme, morint el 1945 a Alemanya, acabada la II Guerra Mundial, pocs dies d’haver estat detingut i, misteriosament, alliberat.
Al Conde de Salvatierra el va substituir al govern civil de Barcelona Federico Carlos Bas Vasallo, advocat conservador que no va agradar a la Patronal i al cap de sis mesos el rellevava el general Severiano Martínez Anido, aquest, que moriria el 1938 en plena guerra sent ministre de l’interior del govern franquista de Burgos, actuà a Barcelona amb la màxima brutalitat, aplicant la Llei de Fugues, comptant amb un cap de policia, Miguel Arlegui Bayonés, extremadament dur; Arlegui, general de la Guàrdia Civil, seria el primer Director General de Ordre Públic després del cop d’estat primorriverista i moriria d’un atac de cor en l’exercici del càrrec; a Tarragona el cap de policia era Santiago Martín Baguenas, brutal en la repressió contra obrers d’esquerra i opositors, implicat en la trama del Cop d’Estat del 1936 va ser detingut i executat a Madrid.
Durant aquest període els atemptats continuaren l’escalada, amb punts àlgids quan els assassinats de Francesc Layret, advocat, al carrer Balmes, el 30 de novembre de 1920; el d’Evelio Boal, que havia estat fins tres mesos abans secretari general de la CNT, el 17 de juny de 1921 a la mateixa porta de la Presó Model, quan el deixaven en llibertat, o el de Salvador Seguí, El Noi del Sucre, al carrer de la Cadena, el 10 de març de 1923.
La tensió a partir d’octubre de 1919 en què apareixerien els Sindicats Lliures, Corporació General de Treballadors (Unió de Sindicats Lliures) oposats a la CNT, nodrits dels cercles tradicionalistes carlins, dirigits per Ramon Sales, de La Fuliola, recolzats pel govern civil, la capitania general i els comandaments policials, presentant batalla dins les empreses.
El finançament de la Banda Negra era amb diners de la patronal, els armats entorn de la CNT es finançaven amb atracaments i extorsions, Sindicat Únic en contraposició al Sindicat Lliure. Els del Lliure atemptaven sobre quadres o i afiliats contraris o vaguistes, els de l’Únic atemptaven contra patrons, caps d’ordre públic o esquirols, a part de les accions esmentades contra Bravo o Salvatierra, el 1921 un grup d’acció català va assassinar al cap de govern Eduardo Dato a Madrid, metrallant el seu cotxe des d’una motocicleta.
El cop d’estat a Barcelona
La caiguda del governador civil general Severiano Martínez Anido l’octubre de 1922 va significar un respir, un altre general africanista, Julio Ardanaz Crespo el va substituir un parell de mesos, però per Nadal ja ocupava el lloc un civil, l’advocat vilafranquí Salvador Raventós Clivillés, qui duraria fins al maig, però el seu substitut, advocat i periodista Francisco Barber Sánchez, que arribà al juny a Barcelona, el juliol greument malalt abandonava el càrrec, morint al mes d’agost, deixant la vacant com una gran preocupació, l’ocupà uns dies Manuel Portela Valladares, que ja ho havia estat entre 1910 i 1912, però no reeixí el nomenament perquè el 3 de setembre de 1923 seria ministre de Foment i, com a tal el cop d’estat el va sorprendre cap a Barcelona per a inaugurar l’Exposició del Moble. (Curiós: Portela, cap de govern el juliol de 1936, capturat com Companys per la Gestapo, l’Alemanya nazi negà a Franco l’extradició).
Les xifres totals d’atemptats i morts durant els anys del pistolerisme, difereixen segons els autors, tot i que generalment es donen per bones les estimacions d’una font prou acurada i fiable com és Albert Balcells, qui en la zona de Barcelona i la seva àrea d’influència, estima que entre 1917 i 2023 es van produir 267 morts, 583 ferits i 131 persones més que van patir un temptat, però en sortiren il·leses.
Foren els anys més durs el 1921 amb 95 morts i 170 ferits i el 1923 i 1920, amb 59 i 53 morts i 53 i 195 ferits respectivament. De les prop de mil víctimes (982 entre morts i ferits), 248 eren treballadors sense afiliació coneguda, 205 treballadors amb sindicació reconeguda, 101 patrons, 74 membres del Sindicat Lliure, 85 agents de l’ordre, 52 encarregats, 48 obrers “antisindicalistes”, 6 pistolers sindicalistes i 4 advocats laboralistes…
Aquesta època, a la qual la gent gran que he conegut, a més del pistolerisme, en deien de quan mataven pel carrer, ja havia tingut un precedent, en el septenni entre 1910 i 1916, després de la Setmana Tràgica, amb 149 atemptats el 1910 i 282 repartits entre la resta d’anys, 12 el 1915 o 68 el 1914, el que ens dona un total, entre 1910 i 1923 de 1413 afectats.
