Una pancarta petita, crítica amb la Copa Amèrica, augura un ambient hostil amb la massificació turística al barri de la Salut. El cartell, penjat d’un edifici també petit, acomiada els visitants que marxen del Park Güell per l’avinguda del Santuari de Sant Josep, a uns cent metres del mític drac que engalana l’entrada del parc més famós de Barcelona. La majoria de visitants està de retirada, enfilant carrer avall a la recerca de com tornar al centre. A primera hora de la tarda, una trentena de joves turistes fan temps als afores de l’única botiga del carrer, òbviament de souvenirs. La majoria no saben com tornaran, estan “chill” i esperen indicacions. Els més grans sí que detallen el full de ruta, caminar fins a Lesseps i agafar el metro.
Pocs metres endavant, una parella adulta de japoneses enfila el mateix camí. Ella recupera forces asseguda en un banc, després d’hores de caminada al Park Güell; ell fotografia la porta d’un particular. Saben que el taxi és una opció de tornada, però la decisió, diuen, la prendran “quan arribin al carrer principal”. I a l’interior del parc, cinc joves britànics d’uns trenta anys sí que han pujat amb taxi perquè és l'”opció segura”, comenten. Agafen Free Now, una plataforma a l’alça. La reorganització dels taxis a la zona –ara paren a la carretera del Carmel i no a la rambla de Mercedes– ha alleugerit els problemes, diuen els veïns, però no els ha erradicat. El veïnat es queixa del caos circulatori que generen els taxis i els busos turístics, i els taxistes –sobretot del sindicat majoritari Élite Taxi– amenacen de boicotejar el servei als veïns. Els taxistes ho venen com un avís, però diuen tenir solucions a aportar. I els veïns, que descarten “polemitzar”, mantenen que el seu interlocutor és l’Ajuntament. Però la polèmica hi és, i posa de manifest la deriva del Park Güell i els seus voltants, que no aconsegueixen remuntar el tsunami turístic de l’última dècada.
Amb el turisme més que consolidat al Park Güell, la prioritat dels veïns és ara l’entorn del parc. “El que volem és seguretat i que es millori la mobilitat. Hi ha cinc escoles primàries a pocs metres del Park Güell, molts centres sociosanitaris, un hospital, un CUAP i un CAP. I hem de tenir en compte que el carrer de Larrard és dels més transitats, només per darrere de la Rambla i el passeig de Gràcia. Els turistes haurien de tenir una mica de respecte perquè estan venint a una zona segura i agradable”, detalla Maria Solanes, veïna i membre de la plataforma ‘Recuperem la Salut’. Recorda que el barri que acull el Park Güell té pocs carrers amb entrada i sortida, que la majoria són culs de sac. Malgrat tot, avisa que hi ha una “sobrecàrrega de vehicles motoritzats” a la zona, únicament fruit de la “influència” del parc. Aquest fet que agreuja “les externalitats negatives” del “turisme massiu” en una zona històricament residencial.
A remolc del turisme
El Park Güell va tancar el 2023 amb 4,5 milions de visitants, dels quals només un 15% eren de Barcelona. La Clara podria ser d’aquest 15%. Fa un mes que gaudeix del passi especial per a veïns perquè la seva filla ha començat l’etapa infantil a l’escola Reina Elisenda Virolai, que fa frontera amb el parc. Van i tornen amb el bus 116, que ja no apareix a Google Maps. “El fem servir perquè és dels pocs que va bé”. El que l’Ajuntament hauria de fer és instal·lar “un bus llançadora per a turistes i no carregar els busos del barri”, diu la mare, envoltada d’una colla de famílies locals en gairebé l’única zona infantil del Park Güell.
La Raquel també té el seu fill en una escola de la Salut. En aquest cas, el Turó del Cargol, ubicada un parell de carrers més enllà del parc. “Has anat a parar amb la persona indicada!”, exclama a les portes de l’escola, preparada amb munició per carregar contra la gestió municipal. No només avala la proposta de la Clara, sinó que qüestiona les polítiques de mobilitat. “El canvi de la parada de taxis té sentit i que no aparegui el 116 al Maps també, però el 24 i el V19 són horribles. Però travessar el parc tampoc és agradable. Per tant, refereixo fer més volta en transport públic”, comenta.
La Raquel explica que ha presentat dues reclamacions al parc, una per rebre insults i l’altra per dificultar-li l’entrada malgrat tenir passi de veïna. “Jo no soc de tota la vida, però el meu marit sí. I ell ens explica que tot això fa 20 anys no era sí. És trist. Podríem passejar pel nostre parc amb el nen, però no ens ve de gust. Un dia ens van multar per anar en bici, quan anàvem a escola, abans que obrís el parc als turistes”, detalla.
El boom turístic del Park Güell no té un encaix fàcil amb el dia a dia del barri. Les associacions admeten que serà més fàcil aplicar bones mesures de mobilitat que incidir en el decreixement turístic. La gent continuarà anant-hi “malgrat que es redueixi l’aforament”, apunta Maria Solanes. De fet, diu que ja passa amb els visitants dels creuers. “Evitar que la gent vingui encara que no tingui entrada és complicat. Suposo que s’ha d’aprendre a viure amb aquestes externalitats negatives”, es resigna.
El Park Güell oblida l’objectiu original
La deriva del Park Güell ressona entre els més veterans, que encara recorden quan el turisme no centrava les prioritats del parc. Res més lluny de la realitat actual. L’Ajuntament de Barcelona remarca que les visites han caigut un 50% en tres anys: dels 9 milions de tiquets venuts el 2020 –l’any que es va aplicar per primer cop un límit d’aforament– als 4,5 milions del 2023. Ara bé, les xifres actuals superen amb escreix els 2,9 milions de visitants registrats l’any 2014, el primer any amb l’accés regulat. En una dècada, els turistes que ronden pel barri de la Salut s’han duplicat, pràcticament.
“La família Güell va cedir el parc a l’Ajuntament per a ús comunitari, ciutadà. Es va vendre perquè els barcelonins el poguéssim gaudir”, recorda Solanes. La veïna insisteix que cal trobar l'”equilibri” entre l’atracció turística i el parc veïnal “sense pervertir-ne l’origen”. Un exemple recent a evitar, comenta, és l’exhibició de Louis Vuitton, que va reservar el parc per a un acte privat.
En aquesta línia va el Pla Estratègic del Park Güell 2019-2022, que l’Ajuntament va prorrogar fins al 2026. Un pla amb 178 mesures enfocades “al retorn social” del parc. El mateix document apunta, en la part de diagnosi, que “bona part [dels veïns] ha deixat de sentir-lo com un element cabdal de la vida del barri” i que s’hi han reduït les activitats veïnals “tot i que és el parc que obre més hores de la ciutat”. I conclou: “La massificació dels darrers anys del Park Güell és l’efecte d’un augment continuat de turistes fruit d’una comercialització icònica de la ciutat enfocada al consum turístic de masses. Aquest impacte ha generat, principalment, la pèrdua progressiva del caràcter simbòlic per als veïns i habitants de la ciutat”. Diu Solanes que sis anys més tard “es podria escriure el mateix”.
