‘Ens propinen pallisses i la gent no fa res. Sembla que no els importi que hi hagi odi contra nosaltres’. Això és el que poden pensar algunes de les persones que han patit agressions LGTBI-fòbiques mentre els testimonis no han fet res més que quedar-se paralitzats. Ha passat unes quantes vegades a Barcelona. Un exemple és l’agressió que un home va perpetrar a principis de juny contra una dona trans al metro de Barcelona, on la majoria de passatgers van optar per apartar-se o contemplar l’escena sense intervenir. Només un parell de persones van fer el gest d’intentar frenar l’agressor. Aquesta agressió és una de les 83 incidències LGTBI-fòbiques que, segons l’Observatori Contra l’Homofòbia (OCH), s’han produït a Barcelona aquest 2023, i en algunes d’elles s’han donat situacions en les quals l’immobilisme s’ha imposat a l’intent d’auxiliar la víctima.
Tenir una actitud d’aquest estil no vol dir que no ens importi o no ens afecti presenciar aquests atacs. Però és una resposta que xoca i, és per això que en el marc de l’Orgull LGTBI cal intentar entendre-la millor. El psicòleg social i coordinador tècnic de l’OCH Cristian Carrer explica al TOT Barcelona que la reacció més freqüent dels testimonis és no fer res perquè la majoria no han viscut situacions de violència “d’alta intensitat” i, per tant, no saben què fer. “Els indigna la situació, però no tenen prou eines per saber com actuar i es queden paralitzats”, afegeix Carrer, que insisteix que la millor resposta no és ni quedar-se sense fer res ni posar-se enmig de l’agressió, sinó demanar ajuda. “Com a societat hem d’ajudar-nos i tenir respostes col·lectives. Però costa, perquè encara acostumem a pensar amb lògiques individualistes”, insisteix.
La potència de l’atac
En la mateixa línia es mou Rodrigo Araneda, president de l’Associació de Persones Migrants i Refugiades LGTBI+ (ACATHI), que recorda que, de la mateixa manera que passa en agressions masclistes o racistes, moltes persones temen per la seva integritat física. Desconèixer, per exemple, quina és la potència de l’atac o com acabarà, provoca que en alguns casos l’única opció sigui quedar-se quiet “Hi té a veure també el fet de desconèixer si l’autor porta qualsevol arma, si va acompanyat o si la cosa pot anar a pitjor”, insisteix.
Hi ha un altre factor que també juga un paper clau: la quantitat de testimonis que hi ha a l’escenari dels fets. El psicòleg de l’OCH assenyala que mentre hi ha la creença que com més siguin, més possibilitats hi haurà que ajudin a la víctima, la realitat és just el contrari. La raó? En un espai ple de gent com el metro o la via pública, la responsabilitat d’ajudar es dispersa. “Els presents pensen que alguna persona intervindrà perquè són 20. Quan hi ha poca gent, en canvi, és més fàcil que un o més ho facin, ja que pensen que si no ho fan ells no ho farà ningú”, assenyala.
Carrer no és l’únic que parla de l’existència d’aquest fenomen. El catedràtic de psicologia de la Universitat de Barcelona (UB) Antonio Andrés Pueyo detalla al TOT que el món de la psicologia el va començar a estudiar arran del cas de Kitty Genovese, una dona novaiorquesa que als anys seixanta va ser assassinada a punyalades quan una matinada arribava a casa seva. Una quarantena de veïns van veure o sentir aquest atac, i cap d’ells va ser capaç de trucar a la policia o ajudar-la. La seva tràgica història retrata a la perfecció com la responsabilitat es difumina dins dels grups, i és per això que va fer que es catalogués el fenomen com l’efecte de l’espectador. “En aquests casos, la majoria de persones se senten atemorides i pensen que una altra ho farà millor”, subratlla.
Frustració
És evident que la falta de resposta per part dels testimonis repercuteix en les víctimes i en com queden després de les agressions, i això ho han viscut de primera mà aquests experts a l’hora d’acompanyar-les. Carrer diu que algunes parlen d’un fort sentiment de frustració. Araneda va més enllà i insisteix que això és com un dard enverinat que va directe a soscavar la seva autoestima. “Creuen que potser no són prou perquè les defensin. També se senten deshumanitzades, com si no se les reconegués com a part de la comunitat”, avisa.
En la lluita contra la LGTBI-fòbia no només és determinant el tracte que es presta a la víctima durant i després de l’agressió, també el que els mitjans de comunicació i les xarxes socials fan sobre l’agressor. De vegades s’intenta, d’alguna manera, explicar que hagi comès l’agressió traslladant trets que, en principi, haurien d’ajudar a entendre millor la seva actuació, com per exemple, “és religiós” o “és d’un país on hi ha més LGTBI-fòbia que aquí”. Això, però, no aporta res a la lluita ni té per què correspondre a la realitat. “S’intenten trobar explicacions a fets que directament no haurien de passar”, insisteix Araneda.
El que sí que pot ajudar a fer de Barcelona i del món un lloc més lliure, on tothom tingui un espai, és aconseguir instal·lar en l’imaginari col·lectiu que aturar l’LGTBI-fòbia és competència de tots. Així ho manifesta Carrer, que posa d’exemple dues xacres contra les quals s’ha avançat molt i contra les quals encara hi ha molt per fer: el masclisme i el racisme. Sense la implicació dels homes i la població caucàsica, les respectives lluites contra elles no haurien arribat tan lluny. L’LGTBI-fòbia no és diferent. El col·lectiu LGTBI necessita a tota la resta de la població perquè una identitat o forma de sentir no convencional deixi de ser estranya als ulls de qualsevol.
1 
1 
