Els espectadors que el 6 d’abril del 1991 van acudir al cine Fémina ho van fer sense saber que estaven vivint una experiència irrepetible. La pel·lícula que aleshores es projectava en aquesta emblemàtica sala ubicada al carrer de la Diputació, entre el passeig de Gràcia i la rambla de Catalunya, era Three Men and a Little Lady, una comèdia familiar americana sense massa floritures. Aquest film protagonitzat per Tom Selleck passaria als annals de la història com l’últim que es va poder veure a les instal·lacions, que només unes hores després d’aquesta projecció patien un greu incendi que les calcinava completament, precipitant-ne posteriorment l’enderroc.
El tràgic succés -sortosament només van resultar ferits dos bombers durant les tasques d’extinció de les flames- va tenir una gran repercussió mediàtica a l’època. La desaparició del Fémina suposava la pèrdua un dels cinemes històrics de la ciutat i posava punt final a una trajectòria de més de 60 anys iniciada amb motiu de l’Exposició Internacional del 1929 que l’havia convertit pràcticament en un emblema de l’Eixample. Malgrat la marcada decadència que havia caracteritzat els darrers temps, sobretot a causa d’una disputa legal entre llogaters i propietaris, la icònica sala conservava intacte el seu bon nom i encara cuejava la fama d’avantguardista llaurada durant bona part del segle XX. Això, precisament, explica que centenars de barcelonins s’apleguessin després de l’incendi als espais delimitats pels cordons policials per comprovar la magnitud del desastre i que també hi volguessin estar presents moltes autoritats com l’aleshores alcalde, Pasqual Maragall.
Més enllà de perviure en el record de molts espectadors, el cinema ha aconseguit mantenir viva la seva estela fins a l’actualitat d’una forma força peculiar. Un veí de Vallvidrera conserva a casa seva un dels darrers vestigis de l’antiga sala: un entramat de gairebé mig centenar de les escales on anava ancorada la característica catifa vermella. Molts dels graons encara tenen visible sobre la pedra les marques de les petites peces que, situades a banda i banda, servien per subjectar la vara de ferro horitzontal amb la qual es mantenia cenyida l’estora, tal com encara es fa actualment en alguns edificis emblemàtics de la capital catalana com el Parlament o el Liceu.
La història del guardià accidental
Aquesta troballa excepcional, però, ve acompanyada de moltes preguntes. Com van arribar les escales del Fémina a un dels barris més remots de la ciutat? Qui les va portar i per què? Es van poder salvar de l’incendi i del posterior enderroc? Les respostes a algunes d’aquestes qüestions només les pot donar Jordi Prada, actual propietari de la finca on estan ubicades i el guardià durant l’últim mig segle d’aquest particular tresor. El primer contacte que aquest càmera de televisió jubilat de 74 anys va tenir amb les escales va ser quan era només un adolescent. Un dels seus amics d’infància va convidar tota la colla del grup de minyons de muntanya a passar la nit a la nova casa d’estiueig familiar.
“La Vallvidrera d’aleshores no tenia res a veure amb l’actual. Era un lloc de segones residències on les famílies benestants estiuejaven. Hi havia gairebé una dotzena d’hotels com el Buenos Aires“, recorda. Prada no ho sabia aleshores, però en aquella escapada a Collserola acabava de creuar per primer cop la porta de la seva futura casa. Les circumstàncies de la vida el van tornar a portar anys més tard a aquest barri a les alçades, aquest cop per treballar en una cadena de ràdio de música ambient. “Havia de sortir cada dia de casa a les cinc del matí per agafar el funicular. Veia inclús com regaven la plaça de Catalunya”, assegura l’home, que passava molts cops per davant de la finca del seu amic.
Va ser en aquests viatges d’anada i tornada quan el càmera barceloní es va començar a interessar per la casa, que en aquells moments estava llogada. Cap a finals dels seixanta, Vallvidrera ja havia començat la llarga metamorfosi de lloc d’estiueig a nucli residencial i l’immoble tornava a estar disponible. Prada no s’ho va pensar dues vegades: va parlar amb el pare del seu amic i s’hi va instal·lar de lloguer amb la seva parella i uns col·legues. Després d’uns anys amb contracte, l’home va aconseguir finalment comprar la casa per convertir-la en la seva llar fins a l’actualitat.
Salvades in extremis per un petit empresari
El primer cop que Prada que va sentir a parlar de les escales va ser quan negociava per instal·lar-se de lloguer amb el pare del seu amic. Josep Foix era un petit empresari que es dedicava al món de la construcció i les reparacions. “Tenia uns quants empleats en plantilla, però quan necessitava més mà d’obra anava a primera hora a la plaça d’Urquinaona. Allà els contractaves per jornades”, explica el càmera jubilat. Una de les actuacions en les quals va participar l’empresari va ser en la profunda reforma del cinema Fémina de l’any 1949. Aquells treballs van servir per actualitzar tant l’exterior com l’interior de la sala, incorporant tecnologia més avançada i renovant aquells elements que havien quedat antiquats, entre les quals les escales protagonistes d’aquesta història.
“Ara tenim tendència a llençar-ho tot, però abans si es podria s’aprofitava. Hi havia una altra mentalitat”, assegura Prada. Així doncs, Foix va decidir emportar-se pràcticament al complet la vella escalinata del cinema i se la va instal·lar a la seva segona residència al carrer del Mont d’Orsà de Vallvidrera. El trasllat, però, no devia ser bufar i fer ampolles. Cada graó tenia un pes considerable i va ser transportat muntanya amunt íntegrament, sense fer cap tall per escurçar la seva llargada, en un moment on els vehicles de motor encara no s’utilitzaven habitualment per al transport d’objectes de gran envergadura.
En tot cas, l’empresari era plenament conscient que amb el trasllat de les escales havia aconseguit preservar un petit tresor que d’una altra forma hagués acabat destruït. “Ell sempre remarcava que se les havia endut del cinema Fémina”, rememora Prada, que ha heretat en certa manera aquesta dèria per presumir de l’origen dels graons. Les escales, doncs, no van sobreviure a l’incendi i al posterior enderroc, sinó que ja havien estat substituïdes molt abans de la desaparició de la sala el 1991.
Un cinema pioner ensorrat en una disputa legal
L’historiador aficionat Jesús Fraiz és una de les persones que s’ha capbussat de ple en la història del Fémina. Aquest home de 81 anys va poder acudir en diverses ocasions a l’emblemàtic cinema de l’Eixample i ara fa un any va publicar a La Vanguardia un article repassant la trajectòria de la sala. De les instal·lacions en destaca principalment el seu disseny, d’un estil vienès més modern poc freqüent a l’època, i la seva constant aposta per la innovació tecnològica. Aquesta voluntat els va portar precisament a convertir-se en el primer cinema de Barcelona que va projectar una pel·lícula rodada amb el sistema cinemascop el 1954.
En els seus orígens també va destacar per voler atraure un públic més femení mitjançant diverses estratègies com concursos mensuals on s’oferien regals com moneders de luxe, serveis d’infusions o ventalls. Al final de la seva trajectòria, el Fémina es va veure immers en una disputa legal entre els propietaris, que volien vendre el recinte a uns empresaris francesos perquè hi construïssin unes galeries comercials, i els aleshores llogaters, que consideraven que el contracte que tenien signat era renovable automàticament i que, per tant, no els podien fer fora i podien continuar amb l’activitat. En el marc d’aquest conflicte, es va produir el devastador incendi que va reduir a cendres la sala.
