El traspàs fracassat de les competències en immigració ha revifat el debat sobre els CIE. Junts defensa que la “ciutadania de Catalunya” ha de decidir què fa amb el centre de la Zona Franca, si bé els experts jurídics consultats per aquest diari dubten que el text actual li atorgui a la Generalitat aquesta competència. En tot cas, ni el debat mediàtic ni les negociacions han alterat el full de ruta del ministeri de l’Interior. Fernando Grande-Marlaska continua amb els plans del seu predecessor –el popular Juan Ignacio Zoido– de construir un centre d’internament de grans dimensions a Algesires, amb capacitat per a mig miler de persones. Alhora, es consolida la seva política d’internaments amb 1.862 reclusos el 2024.
El CIE de Barcelona és el segon que m’és n’ha tingut, amb 399 interns, i el que té estades més llargues. Tenint en compte dades del ministeri, que la Fundació Migra Studium recull en el seu informe anual presentat aquest dijous, els interns passen 36 dies de mitjana a Barcelona. Són dos dies més que el segon centre de la llista –el CIE de Múrcia (34 dies)– i quatre més que el de Madrid, l’altre gran centre de l’Estat (32 dies). La responsable del Projecte CIE de Migra Studium, Cel Far, recorda que molts d’aquests internaments són “inútils”, perquè l’Estat espanyol “els interna sense saber si els podrà expulsar”. Per llei, una persona no pot estar-s’hi més de dos mesos, seixanta dies. Hi ha casos en què s’hi han estat “mínim 58 dies”, lamenten des de l’entitat. “Quan arriben a les set setmanes encenem l’alerta, hi estem atents i els intentem orientar, perquè ningú ens diu si se’ls expulsa o si se’ls deixa en llibertat i els perdem la pista”, explica Far al Tot Barcelona.
Segons les dades del ministeri, només la meitat dels interns (52,39%) marxen finalment expulsats del país. Dos de cada deu abandonen les instal·lacions abans de vèncer el termini de dos mesos “per impossibilitat de documentar” i un 12,6%, per una ordre judicial. Molts cops, el motiu que evita l’expulsió és purament econòmic: Espanya no té diners per al trasllat. En altres ocasions, intervé la geopolítica: “Quan la relació diplomàtica amb el Marroc –el 30% dels interns són marroquins– no eren bones, des d’allà no s’autoritzaven les expulsions. Ha passat també històricament amb Algèria o Gàmbia, per exemple, que no facilitaven la documentació o no els reconeixen com a ciutadans seus. És evident que de vegades es tanquen persones que en aquell moment és impossible expulsar”, reafirma Far.
Barcelona ha registrat el 2024 menys persones al CIE de la Zona Franca que el 2023; en concret, 290 persones menys. Un descens que contrasta amb l’increment notable que ha viscut el centre de Madrid, tancat parcialment per reformes fins a finals de 2023. Dels 55 reclusos que hi havia a la capital espanyola fa dos anys, s’ha passat als 593 detectats el 2024. Un increment del 970%. Això sí, arreu de l’Estat, les xifres s’han estabilitzat a la baixa després de la pandèmia, que va reduir els desplaçaments i les intercepcions. La xifra de persones tancades va passar dels 6.500 el 2019 als prop de 2.000 els anys següents.
La tendència general també contrasta amb l’internament de dones. Al conjunt de l’Estat, la xifra ha crescut més d’un 400 % els últims cinc anys. Barcelona no s’escapa d’aquesta tendència, si bé també nota la reobertura del CIE d’Aluche (Madrid), l’únic –juntament amb Barcelona– que té zona de dones. El 2024 hi ha hagut 28 dones internades a Barcelona, la meitat que l’any anterior. I des de Migra Studium han denunciat de forma reiterada que les condicions del seu mòdol són pitjors que les generals, amb menys espai i amb només un pati interior petit.
Maltractament psicològic, mala alimentació i poca atenció sanitària
Les queixes per les condicions de les dones se sumen a altres ja històriques que posen en el focus els agents policials que custodien les instal·lacions. El CIE de Barcelona reuneix el 21% de les queixes formals que rep el ministeri, un aspecte preocupant sobretot tenint en compte que altres centres amb xifres d’interns similars n’han rebut moltes menys. L’informe anota 78 protestes a Barcelona per unes 400 persones. És a dir, dues queixes per cada deu persones que han trepitjat el centre. Poc comparable amb les 6 queixes que s’han rebut de Múrcia (amb 364 interns) i de València (216 interns).
En aquest sentit, Migra Studium alerta de la “poca transparència” que hi ha dels centres i detalla que “de vegades no pots visitar l’intern perquè està en aïllament i mai expliquen quin és el motiu”. Ho exposa de nou Cel Far, que ha rebut queixes directes dels interns. L’educadora social exposa amb preocupació que han detectat “maltractaments psicològics” per part dels agents. “Alguns interns ens han dit fins i tot que ‘nos tratan como perros’”, posa d’exemple. Però també han notat queixes sobre l’alimentació, de vegades “escassa i dolenta”, i per l’atenció sanitària; “Cuando tenemos dolor nos dan una pastilla y nos ponen a dormir”, els han explicat.
La poca transparència s’ha incrementat amb els canvis en la direcció del centre del juny passat. El ministeri va renovar la cúpula de Zona Franca, amb qui “s’havia arribat a alguns acords”, i qui lidera ara la instal·lació “ens ha volgut posar entrebancs a les visites”, diu Far. Malgrat tot, matisa, és aviat per fer valoracions definitives perquè, amb l’agost, les dinàmiques internes i de comunicació amb les entitats poden haver canviat.
El que sí que critica sense matisos és el criteri d’internament del ministeri. L’informe detalla com a “novetat” el “pes rellevant” dels interns amb nacionalitat colombiana, que han crescut fins a representar el 16% del total. “Desconeixem clarament per què ara colombians i altres cops hondurenys o d’altres països, no hi ha un criteri estable o, en tot cas, ningú l’explica”, comenta l’activista.
Traspàs de les competències en dubte
Tot plegat arriba amb el trasllat de les competències d’immigració a la Generalitat sobre la taula. En el primer intent, el passat 23 de setembre, Podem va votar amb PP i Vox per frenar-ne el traspàs. El text que es votava dibuixava un futur incert sobre el CIE de la Zona Franca, que ara depèn exclusivament de la Policia Nacional. El redactat de la proposta de llei enraona al voltant del concepte “gestió”. Concretament, parla de delegar “la direcció, coordinació, gestió i inspecció dels centres”.
Preguntats per aquest diari, els professors en dret constitucional Albert Noguera (Universitat València) i Markus González (UB) van coincidir a remarcar que la llei traspassa la “gestió integral” del dia a dia, però que no deixa clar que Catalunya passi a tenir la capacitat d’obrir o tancar centres. Mesos més tard, i amb un primer intent al Congrés fracassat, la portaveu de Migra Studium Cel Far no s’atreveix a dir si un canvi beneficiaria el tracte dels interns i recorda, en tot cas, que independentment de qui gestioni el centre, “l’únic objectiu ha de ser tancar el CIE”.
