Barcelona ha estat durant la major part de la seva història una ciutat emmurallada. La capital catalana va arribar a tenir onze baluards diferents durant l’època medieval, el moment de màxim apogeu d’aquestes fortificacions. Amb el pas dels segles, aquesta funció d’escut va anar perdent sentit i tant els baluards com les muralles van començar a veure’s cada cop més com a elements opressors que no deixaven créixer la capital catalana i ofegaven els seus veïns, que hi vivien a l’interior atrinxerats. Aquest procés de reflexió va culminar a finals del segle XIX amb l’enderroc de les muralles, entre les quals la que flanquejava bona part del front marítim barceloní.
Una fotografia recuperada fa unes setmanes per l’usuari Catalunya Color, un perfil que es dedica a posar color a fotografies antigues en blanc i negre de tot el territori català, il·lustra perfectament com van ser els darrers temps de les fortificacions a la ciutat. La instantània en qüestió data del 1874, és a dir, només uns anys abans de l’inici de la demolició de les muralles, i mostra tot el frontal marítim fins als peus de la muntanya de Montjuïc. Aquí s’obriria una nova avinguda, actualment batejada amb el nom de passeig de Colom, que permetria connectar tot el litoral barceloní sense barreres i fins a la Barceloneta, un barri que fins aleshores havia quedat fora de l’antiga fortificació de la ciutat.
La muralla del mar de Barcelona fotografiada el 1874, pocs anys abans de ser enderrocada per construir-hi l’actual Passeig de Colom, i unir a la ciutat el barri de la Barceloneta, que quedava fora muralla.
— Catalunya Color (@CatalunyaColor) April 21, 2025
📸Joan Martí. AFB pic.twitter.com/qDr7IknbY9
Un signe de modernitat per a l’època
Però, per què la societat barcelonina de l’època va optar per una mesura tan radical com l’enderroc pràcticament complet de les muralles? Així ho explicava fa un parell d’anys Gregor Siles, historiador i membre de Tot Història Associació Cultural, en un reportatge publicat al TOT Barcelona arran de la troballa d’un segment de prop de quatre metres de llargada i dos metres d’alçada del baluard del Rei, l’última de les onze grans fortificacions perimetrals de la capital catalana que va ser enderrocada el 1890. “A finals del segle XIX la densitat de població de Barcelona superava la de ciutats com Londres o París. Les muralles medievals eren sinònim d’angoixa i el seu enderroc va suposar una pèrdua de patrimoni, però també un alleujament per als veïns. Aleshores, va ser un signe de modernitat“. Siles considerava que aquestes actuacions destructives s’havien d’entendre des de la perspectiva de l’època i amb aquesta voluntat de deixar finalment enrere la Barcelona medieval per mirar cap a un futur més enllà de les muralles.
