Aquell imperio donde jamás se ponía el sol, va perdre totes les colònies al llarg del segle XIX, cent anys de guerres colonials, civils, carlines, que dessagnaren el país, sorgint els ayacuchos, militars colonials o propiciant ascensos meteòrics en les carlines, els espadones militars dominarien el país protagonitzant nombrosos cops d’estat, pronunciamentos, alzamientos i cuartelazos, que capgiraven situacions i governs.
Els Borbons, que s’havien venut la corona a Napoleó, la recuperaren el 1814 acabada la Guerra del Francès, però la corrupció a les velles estructures seguia obturant el progrés. El 1868 una revolució destronaria a Isabel II, en un sexenni hi hauria una regència militar, una nova monarquia de la dinastia dels Savoia, una república en mig de la darrera guerra carlina, que acabaria a Catalunya amb la compra dels capitostos lleials a Carles VII i la Presa de la Seu d’Urgell, reblant-ho el pronunciament del general Arsenio Martínez Campos a Morvedre (Sagunt), el 29 de desembre de 1874 proclamant rei a Alfons XII, de 17 anys, que vivia a l’exili.
El bipartidisme de la restauració
Amb el retorn d’Alfons XII començava el règim de La Restauració, sostingut per la constitució de 1876, de model liberal, planificada per repartir-se el poder, perpetuant l’alternança entre els conservadors, Partido Conservador, d’Antonio Cánovas del Castillo i els progressistes, Partido Liberal Fusionista de Práxedes Mateo Sagasta, bipartidisme centralista que sostenia la corrupció i perpetuava el caciquisme inclús en zones urbanes.
L’església recuperaria la presència perduda en les desamortitzacions, trobant facilitats pel desenvolupament d’institucions educatives en un país analfabet; el règim que es nodria de les colònies americanes i asiàtiques, en perdre-les el 1898, centrà la influència colonial al nord d’Àfrica, on havia sostingut la Guerra d’Àfrica (1859/60) i altres conflictes el 1893/94, sorgint els militars africanistes que tanta influència van tenir anys després. La reforma de centralització legal i administrativa del nou règim de la Restauració, va coure a la pell de les nacionalitats, en especial catalans i bascos sentint-se afectats nasqueren els primers partits no dinàstics, que si bé en l’àmbit de l’Estat eren poca cosa, no trigarien a dominar en els seus territoris.
El moviment obrer i sindical agafava volada agrupat entorn del PSOE, fundat a Madrid el 1879 i la Unión General de Trabajadores, fundada a Barcelona el 1888; mentre els anarquistes, des de 1881 s’agrupaven en la Federación de Trabajadores de la Región Española dissolta uns anys després, però que el 1910, a través de la CNT, Confederación Nacional del Trabajo arribarien a ser, almenys a Catalunya, el sindicat hegemònic, que el 1919 havia superat els 205.000 afiliats.
Un rei molt efímer
Alfons XII, rei efímer, morí jove de tuberculosi, a 27 anys, el 1885, en un interval de pau en la llarga Guerra de Cuba. Havia patit dos atemptats anarquistes seriosos, casat el 1878, molt enamorat de la seva cosina Maria de las Mercedes d’Orleans de Borbó, aquesta moria de tifus al cap de cinc mesos i després d’haver perdut una criatura.
Alfons XII es casaria de nou el novembre de 1879 amb Maria Cristina d’Habsburg-Lorena o Lothringen, nascuda el 1858 en un palau de Moràvia, avui Txèquia, al llavors Imperi d’Àustria-Hongria, besneta i rebesneta de reis i emperadors; en quedar vídua estava embarassada de tres mesos, ella seria Cap d’Estat com a Reina Regent fins al 1902 quan el fill pòstum d’Alfons XII, Alfons XIII, a 16 anys, era declarat major d’edat, continuant el període constitucional fins al 1923 quan el cop d’estat portaria la Dictadura.
Els sis anys justos de matrimoni del rei Alfons XII no havien estat un camí de roses, el rei, en quedar vidu de Maria de las Mercedes freqüentava amistats femenines, algunes efímeres, altres d’escàndol majúscul, com la cantant italiana d’òpera Adela Porghi. També l’actriu lírica Elena Sanz Martínez d’Arizala, una noia de Castelló de la Plana, mare soltera d’un fill, Jorge, que amb Alfons XII en va tenir dos més amb nom principesc: Alfonso (1880) i Fernando (1881), mai no reconeguts pel Rei. La Sanz, va haver de fugir de Madrid cap als escenaris europeus forçada per la Reina, a l’estranger seria valorada per la gran veu, en especial a París, morint jove, a Niça, el 1898. A part d’aquests fills extramatrimonials, Alfons XII, amb Maria Cristina va tenir Maria de las Mercedes (1880-1904), Maria Teresa (1882-1912) i el pòstum, el futur Alfons XIII, nascut al cap de sis mesos de mort el pare, que en ser mascle, per llei prevalia sobre les noies i, així, va néixer rei.
Maria Cristina, Christa entre família, o “Doña Virtudes” pels seus enemics, sent Reina Regent i sense idea de política, va deixar fer a Cánovas o a Sagasta segons governessin, va apaivagar als carlins en restablir relacions amb el Vaticà, tenint també l’aplaudiment del clero, signà el 1890 la Llei de Sufragi Universal amb prou matisos sobre com s’entén avui, igual que la Llei d’Associacions i itero, es va perdre Cuba, Puerto Rico i Filipines, iniciant la descomposició de l’edifici de La Restauració, bastit un quart de segle abans.
Econòmicament, el sistema proteccionista impedia la modernització agrària, alguns conreus, com el vi, van transformar-se, però va ser a causa de la plaga de la fil·loxera; continuà el lent desenvolupament ferroviari, la construcció de noves línies era una llosa escandalosa de corrupció; la mineria va agafar volada per a recolzar el procés industrial i es mostraria cert afany de la projecció exterior, recordem les grans exposicions, com la Universal de Barcelona el 1888 mostrant mires prou altes en l’obscur segle XIX espanyol.
Crisi per la pèrdua colonial
Els primers anys de la Restauració els republicans estaven molt debilitats, però donaren algun cop de força; els carlins també van conspirar, la darrera vegada a Badalona atacant la caserna de la guàrdia civil el 1900, i si el període d’Alfons XII i Regència el marcaren les guerres de Cuba i Filipines, l’arribada d’Alfons XIII vindria llastrada per la crisi de la pèrdua colonial el 1898.
Els personatges d’alternança al govern fins al canvi de segle eren Antonio Cánovas del Castillo (Màlaga, 1828-Arrasate 1897), que acordà amb Martínez Campos el Pronunciamiento de 1874, sis vegades president del Consell de Ministres, venia d’Unión Liberal del general Leopoldo O’Donnell, contrari al sufragi universal, llavors prou restringit, censatari i masculí, deia que el vot portaria directament al socialisme i que mai una nació pot ser fruit d’un plebiscit, ni que el sufragi universal legitimava res; seria assassinat el 8 d’agost de 1897 sent de vacances al Balneari de Santa Agueda a Arrasate (Mondragón) per l’anarquista italià Michele Angiolillo.
El seu rival polític en el sainet de repartiment del poder, era Pràxedes Mateo Sagasta, (Torrecilla de Cameros-La Rioja, 1825-Madrid, 1903), enginyer civil, set vegades president del Consell de Ministres, diputat durant 50 anys, arribat a la política des del cos tècnic com a enginyer; maçó, compromès en revoltes abans de la Restauració, intel·lectual i membre de la Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales.
En la seva vida personal Sagasta va casar-se el 1885, a 60 anys, amb Angela Vidal Herrero, a la qual conegué el 1848 quan treballava d’enginyer a Zamora, vivien junts des de 1850, tenien dos fills, José i Esperanza, es casaren per l’Església en quedar Àngela vídua del primer marit. Angela Vidal era una dona intel·ligent, dotada pels negocis, de mentalitat avançada, discriminada a l’època, aquí mai no pogué acompanyar al company en públic, malgrat que a la monarquia portuguesa, amb la qual Sagasta mantenia excel·lents relacions, era acceptada i inclús condecorada.
