Ayuntamiento de Barcelona. Beneficencia Casa Puig. Ciudad de los Muchachos. El missatge es pot llegir a la façana d’una finca abandonada, al bosc de Collserola. Entre el 1951 i el 1977 va ser un orfenat franquista que es definia com un “hogar de aprendizaje” per a nens orfes i sense recursos. Avui, aquesta antiga casa senyorial adquirida per l’Ajuntament de Barcelona que a inicis del segle XX havia servit de centre d’acollida de nois amb problemes respiratoris i que després va ser refugi durant la guerra, continua abandonada a Collserola.
La idea d’obrir aquest orfenat prové dels Estats Units, on el sacerdot catòlic Edward J. Flanagan havia fundat la primera Ciudad de los Muchachos el 1917 a Omaha, Nebraska. Era un orfenat per a nois on es van desenvolupar nous mètodes que posaven èmfasi en la preparació social dels infants. Sobre el paper, no era mala idea… però quan es va exportar, les autoritats franquistes van adulterar el model i va acabar essent un cau de vexacions, maltractaments i desatenció per als infants. Cada curs entre 120 i 150 nens orfes o en risc d’exclusió, de 6 a 12 anys, la majoria fills de perdedors a la Guerra Civil, quedaven reclosos en aquest edifici. L’adoctrinament, la disciplina, la imposició de l’autoritat i el maltractament eren la família d’aquests infants abandonats. El 1962, el centre va passar a ser regentat pels germans de La Salle i es van reforçar les activitats de tipus religiós, amb missa diària i una major activitat a l’aire lliure. Però les condicions de vida no van ser mai dignes.
I l’escriptora Teresa Roig va relatar l’experiència dolorosa d’una trentena d’infants que van passar pel centre al llibre La ciutat dels nens (Navona Editorial, 2023). I en va parlar amb el TOT Barcelona.
ROIG
“Nos pegaban lo normal”
Tot i que la premsa de l’època s’afanyava a ressaltar l’exemplaritat de l’orfenat –La Vanguardia parlava l’any 1953 de “paraíso de niños en pleno desarrollo moral y físico” o de la creació de “los hombres del mañana”, l’escriptora va demostrar amb el testimoni de moltes de les víctimes, ara adultes, que aquell centre va ser un autèntic infern. “No tenien una família que els pogués atendre, estaven abandonats, lluny de la civilització. En general, entre les víctimes hi ha una normalització del que van viure dins la institució, “nos pegaban lo normal”, deien, que és la manera que troben per a sobreviure-ho; fins i tot hi ha un sentiment d’agraïment, com “encara gràcies que ens posaven un plat a taula”, relatava Roig a aquest diari. En el llibre es reflecteixen molts episodis de la vida quotidiana al centre: treballs als quals estaven obligats nens menors, com la construcció de la piscina i d’altres instal·lacions, càstigs tancats a la sala de les calderes o la vigilància nocturna amb llanternes per comprovar que els nens dormissin en la posició de costat que se’ls exigia.
De fet, les instal·lacions estan abandonades des de l’any 1977, quan els religiosos de La Salle van marxar de cop i van deixar abandonats els infants, aparentment, descontents amb les condicions del servei que havia imposat l’Ajuntament de Barcelona per fer ús de l’edifici.
1 
